A les 11.30 hores del dia 28 d’octubre del 2021 els doctorands arriben al Campus Barcelona i són rebuts pel rector. Seguidament es dirigeixen al Saló de Graus on es troba reunit el claustre de doctors.
Les autoritats, la comunitat universitària i els convidats ocupen, a les 11.45 hores, els llocs que tenen destinats a l’Aula Magna.
El rector, acompanyat dels padrins, presenta els doctorands a les autoritats acadèmiques.
Els claustrals es revesteixen amb els ornaments propis del seu grau. Els padrins ajuden els candidats al grau suprem de doctor a revestir-se amb els ornaments corresponents.
A les 12.00 hores, per indicació del mestre de cerimònies, s’organitza la comitiva. Aquesta comitiva va precedida pel mestre de cerimònies seguit dels claustrals per ordre d’antiguitat dels centres i les facultats. Tanca la comitiva la Junta de Govern amb el rector.
La comitiva es dirigeix a l’Aula Magna i ocupa els llocs que té reservats.
Durant la desfilada inicial, el cor universitari interpreta el Canticorum Iubilo de Georg Friedrich Haendel.
Els candidats, revestits amb la toga i la musseta i acompanyats dels seus padrins, esperen al Saló de Graus.
Els professors romanen drets i coberts en els seus respectius seients. Una vegada la presidència arriba al seu lloc, el cor de la Universitat interpreta el Ave Verum Corpus, Mozart.
El mestre de cerimònies fa el senyal perquè seguin tots els assistents.
El rector de la Universitat Internacional de Catalunya diu:
«S’obre la sessió. Té la paraula la senyora Belén Castro, secretària general de la Universitat, la qual llegirà l’acord del Patronat de la Universitat en què es nomena doctor honoris causa per la Universitat Internacional de Catalunya la doctora Verónica Boix-Mansilla i el doctor Paul Levi.»
Acabada la lectura, el rector diu:
«La vicerectora de Recerca, Innovació i Transferència acompanyada pel mestre de cerimònies condueixen i acompanyen en presència de tots els claustrals aquí reunits els candidats i els seus padrins.»
- Cor universitari: Alta Trinità Beata, Anònim.
Rebuts per tots els assistents drets, els candidats, precedits pel mestre de cerimònies i acompanyats pels seus padrins i la vicerectora de Recerca, fan entrada a l’Aula Magna i s’asseuen al seu lloc corresponent.
Quan el rector s’asseu, ho fan igualment tots els assistents menys la padrina.
Seguidament, el rector diu:
«Té la paraula la doctora Esther Jiménez per fer la Laudatio de la doctora Verónica Boix-Mansilla.»
Discurs de la doctora Esther Jiménez
Sr. President del Patronat Universitari,
Rector Magnífic de UIC Barcelona,
Rector Magnífic de la Universitat Abat Oliba,
Autoritats acadèmiques i membres del claustre universitari,
Distingits col·legues d’altres universitats,
Amigues i amics,
Senyores i senyors,
Estimada Verónica,
Tinc el gran honor de pronunciar la Laudatio de la Dra. Verónica Boix-Mansilla en l’acte d’investidura com a doctora honoris causa per la Universitat Internacional de Catalunya, UIC Barcelona. Per a mi, i per a la Facultat de Ciències de l’Educació, és un moment especialment significatiu perquè qui ens honra avui amb l’acceptació d’aquest grau ha demostrat al llarg de la seva trajectòria professional el seu compromís amb l’educació i la seva sensibilitat cap a la infància i l’adolescència i, en particular, cap als nens i les nenes més vulnerables. Vull agrair la seva acceptació del doctorat honoris causa, en nom de UIC Barcelona, una gran família que té en el seu ADN valors que compartim amb la Dra. Boix-Mansilla com l’excel·lència, la recerca de la veritat i el compromís social amb la finalitat de preparar els alumnes perquè, en un món global i complex, puguin prendre les seves decisions situant sempre la persona al centre.
La Verónica va néixer a l’Argentina. La seva curiositat intel·lectual la va porta a triar la carrera d’Educació a la Universitat de Buenos Aires, pel ventall de disciplines que contenia aquesta llicenciatura. L’ambient universitari que va viure en la dictadura alimenta l’amor per la democràcia. I d’aquí neix un projecte de vida, una missió, que ha anat desplegant durant tots aquests anys.
Aquesta curiositat intel·lectual i aquest interès pel coneixement la guien cap a un llibre que marcarà el seu futur: La nueva ciencia de la mente: historia de la revolución cognitiva. Entre els seus col·legues de llavors ningú havia sentit parlar d’aquest llibre i ningú sabia qui n’era l’autor.
En aquest llibre, un desconegut Howard Gardner fa un recorregut per la història de la cognició, des dels clàssics i des de diferents ciències (filosofia, antropologia, psicologia, neurociència...) i perspectives. I ressalta el valor de la interdisciplinarietat, d’una ciència cognitiva integrada.
El terme de “revolució cognitiva” va suposar, també, una revolució en la vida de la Verónica. Amb l’audàcia de la joventut, va sol·licitar una entrevista a Gardner, a partir de la qual la Verónica va iniciar el doctorat en Educació a Harvard, universitat en què treballarà fins avui al costat de Gardner. Com diu Delibes en El camino, les coses podien haver passat de qualsevol altra manera i, no obstant això, van passar així. Sembla fàcil, senzill, però al darrere hi ha una actitud, un treball, un talent.
Avui, la Verónica és investigadora principal i membre del comitè de direcció del Project Zero, de l’Escola de Graduats en Educació de Harvard, on dirigeix el projecte IdGlobal, d’estudis interdisciplinaris i globals.
Amb un coneixement profund de la ciència cognitiva, el desenvolupament humà i l’educació, examina com podem preparar els joves per a un món interconnectat, de creixent complexitat, diversitat i interdependència. En aquest ambient són molts els reptes i també les oportunitats. Avui, els joves han d’aprendre a participar en un món més complex i també a saber apreciar les diferències. Desenvolupar una perspectiva global i intercultural és un procés, que ha de ser permanent, i al qual l’educació pot donar forma (Barrett et al., 2014; Boix-Mansilla i Jackson, 2011; Deardorff, 2009; UNESCO 2013, 2014b, 2016).
És en aquest context en què adquireix la seva importància la competència global. L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) defineix la competència global com la capacitat d’examinar i apreciar diferents perspectives i visions del món a escala local, nacional i internacional, desenvolupant les habilitats necessàries per mantenir interaccions obertes i respectuoses amb persones de diferents cultures i contextos socioeconòmics, actuant sempre en pro del bé comú i el desenvolupament sostenible (OCDE, 2018).
Encara que pugui semblar que l’OCDE és la creadora de la competència global, atesa la definició anterior i la incorporació posterior de la seva avaluació a l’estudi mundial del Programa Internacional per a l’Avaluació d’Estudiants (més conegut com a PISA), la Verónica va codesenvolupar el Marc OCDE-PISA sobre Competència Global, que avui forma part de les proves estandarditzades que fan els joves de 15 anys a tot el món.
La competència global no neix amb PISA. És la conseqüència d’un món cada vegada més obert, connectat i multicultural. Verónica Boix-Mansilla, juntament amb Anthony Jackson, ja el va abordar en profunditat l’any 2011. Per als autors, la competència global implica, no només la consciència sobre les qüestions globals, sinó “aprendre sobre el món i com funciona” i integrar “idees, eines, mètodes i llenguatges que són centrals en qualsevol disciplina [...] per comprometre’s amb els temes candents del nostre temps”.
En aquest sentit, per al director d’Educació de l’OCDE, Andreas Schelicher, (OCDE, 2018) la competència global està vinculada als objectius de desenvolupament sostenible (ODS) i es considera com una àrea clau per garantir que els ODS es converteixen en un contracte social real amb la ciutadania per la seva visió de l’educació i per encoratjar els joves a actuar en nom de l’interès general, el benestar col·lectiu i el desenvolupament sostenible que encarnen els ODS.
L’educació en competències globals pot preparar els joves per adquirir els coneixements i habilitats necessaris per portar estils de vida que promoguin una cultura de pau i no violència, desenvolupament sostenible i respecte pels drets humans (OCDE, 2017). Un compromís i uns valors que impulsem des de la Facultat de Ciències de l’Educació des de fa molts anys.
En paraules de la Dra. Boix-Mansilla, la competència global suposa un aprenentatge interdisciplinari, un procés mitjançant el qual els alumnes integren coneixements i maneres de pensar de dues o més disciplines per crear productes, plantejar interrogants, solucionar problemes i donar explicacions al món que els envolta d’una manera que no hauria estat possible mitjançant una sola disciplina (Boix-Mansilla V., 2017).
Juntament amb aquest impacte de la recerca de la Dra. Boix-Mansilla en un tema rellevant per a l’educació dels joves en un món global, la Verónica ha produït marcs i eines pràctiques per donar suport als educadors interessats en l’ensenyament, l’aprenentatge, els plans d’estudis, la recerca, l’avaluació, el desenvolupament professional i l’avaluació de programes de qualitat. El seu treball sobre l’educació en la competència global amb la Societat d’Àsia va ser la base de l’estratègia d’educació internacional del Departament d’Educació dels EUA. Els seus escrits sobre treball i avaluació interdisciplinaris han estat acollits per l’Acadèmia Nacional de Ciències i la Fundació Nacional de Ciències dels EUA, les iniciatives interdisciplinàries del Batxillerat Internacional i a Espanya per la institució Montserrat, al capdavant de la qual la germana Montserrat ha estat pionera en la implantació de programes d’innovació.
Verónica Boix-Mansilla s’ha centrat en el que avui proposa com a prioritat, l’ODS 4: garantir una educació de qualitat inclusiva i equitativa i promoure oportunitats d’aprenentatge al llarg de tota la vida per a tothom. En aquest sentit, està compromesa i implicada en el desafiament de reinterpretar els marcs del Projecte Zero (PZ) perquè puguin servir als països en vies de desenvolupament. Una missió que assumeix com a cofundadora i directora del projecte L@titud en PZ, una associació d’escoles i líders llatinoamericans que té com a objectiu proporcionar espais de col·laboració per potenciar la reforma educativa. Per a això, L@titud treballa amb educadors locals per tal de crear oportunitats de desenvolupament professional a través de conferències, seminaris o cursos en línia; de produir i difondre materials educatius en espanyol, i de participar en activitats de recerca.
El seu treball més recent se centra en un projecte educatiu humanitari del camp de refugi de nens a la frontera entre els EUA i Mèxic a Texas. Fa poc menys de dues setmanes va començar el projecte pilot d’“Aprenentatge, transició i transformació” per a 1.200 joves, principalment de Guatemala, Hondures i el Salvador que creuen la frontera com a menors no acompanyats.
El currículum pretén fomentar en aquests joves en risc d’exclusió una mirada holística, mitjançant una pedagogia que, partint del seu context, enalteixi la riquesa de les cultures i els prepari per a una inclusió que respecti el bilingüisme emergent i la multiculturalitat que tenen. En síntesi, conviden els joves a contextualitzar la seva experiència personal en el marc més ampli de la migració, entesa com un fenomen global, com una història compartida per la humanitat.
La Dra. Boix-Mansilla també és assessora educativa d’una varietat d’institucions en temes pedagògics, de disseny curricular, d’avaluació i de desenvolupament professional, com l’Organització dels Estats Americans, la Societat d’Àsia, l’Associació de Col·legis i Universitats Americans, The Council of Chief State School Officers (CCSSO), el Museu Commemoratiu de l’Holocaust dels Estats Units, el Centre de Síntesi Socioambiental, el Batxillerat Internacional, la WorldSavy o la Global Kids. És autora de múltiples articles i llibres.
En els últims mesos, a Espanya, assistim a un debat sobre la necessitat de l’avaluació o l’adquisició de nous coneixements. S’ha potenciat molt la innovació i la necessitat de la interdisciplinarietat, però també es reclama una avaluació que mesuri l’abast i els objectius dels nous projectes que s’introdueixen a les aules. Avui cal preparar els alumnes perquè siguin capaços d’investigar i desenvolupar una visió des de diferents perspectives sobre un tema d’importància local o global, de col·laborar en equips culturalment diversos, d’apreciar diferents perspectives i impulsar l’ocupabilitat.
Tot això és el que posa en valor el treball de la Dra. Boix-Mansilla. El seu compromís amb una educació de qualitat per a tothom, la seva implicació per la igualtat d’oportunitats, la força i profunditat del seu pensament ens proporcionen unes bases sòlides per fomentar una feina interdisciplinària de qualitat, amb la qual UIC Barcelona està compromesa a través del Centre Interdisciplinari de Pensament (CIP) per, en paraules de la Dra. Boix-Mansilla, preparar els joves perquè s’involucrin en els principals problemes del nostre temps (Boix-Mansilla et al., 2000; Boix-Mansilla, 2005, 2006), des d’una perspectiva humanística.
És impossible resumir en pocs minuts la trajectòria d’una persona, encara més si es tracta d’una persona excepcional com és el cas de Verónica Boix-Mansilla, que a més a més destaca per la seva empenta i senzillesa. El seu doctorat honoris causa ennobleix la nostra jove Facultat de Ciències de l’Educació. Per a UIC Barcelona és un honor incorporar la Dra. Verónica Boix-Mansilla com a doctora honoris causa d’aquesta universitat, la seva universitat des d’avui i per sempre.
Acabada la seva exposició la padrina diu:
«Per tot el que he exposat, demano la concessió del grau de doctor honoris causa a la doctora Verónica Boix-Mansilla.»
A continuació el rector diu:
«Té la paraula el doctor Lluís Giner per fer la Laudatio del doctor Paul Levi.»
Discurs del doctor Lluís Giner
Senyor president del Patronat
Rector Magnífic de UIC Barcelona,
Rector Magnífico de la Universitat Abat Oliba CEU
Autoritats,
Membres de la comunitat universitària,
Distingits col·legues d’altres universitats,
Amigues i amics,
Senyores i senyors,
Dra. Verónica Boix-Mansilla
Benvolgut professor Paul Levi,
És per a mi un gran honor i una satisfacció en nom de UIC Barcelona presentar el Dr. Paul Levi, que serà investit doctor honoris causa per UIC Barcelona.
Sempre és d’una gran responsabilitat presentar la vida d’una persona rellevant, ja que poden quedar aspectes importants de la seva vida professional i personal sense la notabilitat que es mereixen. Amb el Dr. Levi és especialment difícil resumir en aquest breu espai de temps la seva dilatada vida professional i de lliurament als altres, tant a pacients, alumnes, professors i a tots els que hem pogut compartir alguns moments amb ell, per la qual cosa quedaran molts aspectes de la seva extensa aportació a la societat sense que els puguem transmetre.
Per això, més que dades sobre el seu currículum, farem referència a la seva manera d’entendre i viure la vida tant professionalment com personalment i familiarment.
El Dr. Paul Levi, des d’un inici va veure en l’odontologia la seva vida professional, es va graduar com a dentista l’any 1967, però a més a més va veure que dintre de l’odontologia allò que l’apassionava era la periodòncia, tractar les malalties de les genives. Però era més que això, era poder ajudar a mantenir la salut oral, i en els anys seixanta del segle passat, ell ja veia molt relacionada la salut oral amb la salut general, fet que actualment ha quedat totalment demostrat.
Es va graduar del Postgrau en Periodòncia l’any 1971 a la prestigiosa Universitat de Tufts, Boston, sota la direcció del professor Irvin Glickman, mundialment conegut, i va obtenir el Board en Periodòncia l’any 1975.
Durant tota la seva vida ha combinat l’assistència odontològica en entorn hospitalari i privat a l’estat de Vermont, ha posat el focus fonamentalment en la prevenció i el manteniment de la salut, a més de dur a terme activitat docent en diverses universitats, sobretot dels Estats Units (Tufts i Harvard), però també d’Europa, Llatinoamèrica i d’Àsia. Des de l’any 2011 tenim l’honor de tenir-lo de forma periòdica a UIC Barcelona, on a més a més va passar un any sencer amb nosaltres.
De fet, es va iniciar en l’ensenyament al cap de poc de graduar-se, quan era a la Marina dels Estats Units, on ensenyava als reclutes navals com i per què cal raspallar-se les dents i fer servir fil dental.
En la seva formació, hi va haver dues persones que van actuar com a mentors i el van ajudar a veure l’orientació professional i personal que havia de seguir en la seva vida: el Dr. Irving Glickman, de la Facultat de Medicina Dental de la Universitat de Tufts, i el Dr. Samuel Adams, un oficial naval, periodontista, que es va formar a la Universitat de Baylor, ara Texas A&M a Dallas, Texas, que van marcar els dos aspectes que el guiaran en la seva vida, l’acadèmic i l’assistencial, tots dos basats en el servei a la societat.
Hi ha dues frases que li han marcat la manera d’entendre l’odontologia i l’entrega als pacients. “The highest attainable standard of health is one of the fundamental rights of every human being”, que es troba en una declaració en relleu a la paret exterior de la Universitat de Salut Pública de Harvard.
I, una frase que el Dr. Irving Glickman va dir l’any 1967, “Dentistry’s mission under its franchise must be clearly defined as primarily the preservation of the health of the natural structures through the prevention of disease and deformities, and secondarily the repair of destroyed tissue the replacement of lost parts and the correction of developmental anomalies”.
De seguida es va adonar que, com a dentista, arreglar les dents només era útil si s’eliminava la causa de les malalties, la placa dental bacteriana.
Va continuar amb l’activitat assistencial, però combinant-la amb la seva gran passió, la docència, que, de manera professional, s’hi va iniciar quan era estudiant del programa de postgrau, en el qual va impartir classes als estudiants predoctorals a la clínica i un taller especial d’instrumentació periodontal, en aquell moment amb la Dra. Esther Wilkins, que, de manera intermitent, i combinant-ho amb altres projectes, continua ensenyant en aquests programes de la Tufts encara actualment.
Aquesta dada posa de rellevància la visió del Dr. Levi, avançada en el temps. Fa més de cinquanta anys ell va veure la gran importància del manteniment de la salut oral i la gran responsabilitat des de l’àmbit de l’odontologia d’ajudar en el manteniment de la salut general. És una cosa que, com dèiem, avui ningú no posa en dubte, però, encara és important recordar i posar els mitjans per formar en aquest entorn interprofessional els futurs odontòlegs, per tal que siguin al més eficaços possible en aquest repte tan important que és treballar conjuntament tots els professionals de la salut, per a l’estímul, modificació d’hàbits i conductes, i manteniment de la salut global de la població, cosa que el Dr. Levi, des de l’inici de la seva vida professional, deia, transmetia i vivia, i continua fent-ho amb molta intensitat en l’actualitat.
La seva passió per la docència i per transmetre aquesta visió transversal de la salut va fer que ampliés ràpidament el seu entorn de dedicació a l’ensenyament, i des de l’any 1971 fins al 1998 va ensenyar a estudiants d’Higiene Dental a la Universitat de Vermont.
Va ampliar també la seva docència a estudiants d’Odontologia, així l’any 1993, va començar a ensenyar a l’Escola de Medicina Dental de Harvard, on actualment continua impartint docència combinant-la amb la que imparteix a la Universitat Tufts.
En el curs acadèmic 2010-2011, gràcies a la generositat del Dr. Levi i de les universitats on treballava, les universitats de Harvard i de Tufts, vam tenir l’honor de tenir el professor Levi a la Facultat d’Odontologia de UIC Barcelona durant tot un curs acadèmic.
Podíem veure el Dr. Levi a primera hora del matí i fins a darrera hora del vespre a la CUO, la Clínica Universitària d’Odontologia de la Facultat, al costat dels alumnes tant de grau com de postgrau, semblava que el temps no existís per a ell, ensenyant en tot moment els aspectes tècnics de la professió, però sobretot ensenyant als alumnes a escoltar el pacient i trobar-li la millor solució individualitzada, al mateix temps que posava en relleu la gran importància de l’educació i motivació del pacient perquè adquireixi un compromís en el manteniment de la salut oral i sigui un aliat de l’odontòleg per a aquesta tasca. En Paul demostra sempre el seu compromís amb l’educació i la formació i és coneixedor que aquestes canvien i milloren les societats. La seva única condició per acompanyar-nos aquell curs acadèmic va ser poder dedicar el mateix temps a alumnes de grau que de màster, quan el que habitualment es prefereix és passar més temps amb els de màster. L’explicació que ens va donar va ser per poder influir positivament al màxim nombre d’alumnes —n’hi ha molts més de grau—, cosa que demostra la seva convicció per l’impacte positiu de l’educació.
També ha estat professor a Europa, a part de la Facultat d’Odontologia de UIC Barcelona, ha exercit a la Facultat d’Odontologia de la Universitat de Zuric; i, a Àsia, va participar en la docència a tres universitats de Tailàndia, dues de Corea del Sud, i una de Tòquio, al Japó.
Així mateix, ha implementat diferents programes de participació dels estudiants en diversos congressos, fins i tot ha desenvolupat jornades específiques per a ells, perquè hi participessin activament i per motivar-los en la recerca del coneixement i la seva difusió de manera generosa, en un afany també d’introduir l’alumne que aviat es graduaria en l’entorn de la professió. El Dr. Levi s’ha encarregat d’impulsar simposis i activitats de recerca que van atreure els professionals i alumnes de postgrau, ha promogut la participació d’estudiants de diferents universitats i en un àmbit interdisciplinari, tal com sempre ha entès ell l’odontologia, integrada en totes les especialitats i de manera àmplia, com dèiem, en l’entorn global de totes les ciències de la salut.
El professor Levi ha estat director de l’American Board of Periodontology, entitat encarregada d’examinar i garantir el nivell científic de l’especialitat de Periodòncia als Estats Units, i president de la Fundació de l’Acadèmia Americana de Periodòncia, dedicada al foment i divulgació de la salut oral i de les genives, en què a més sosté una beca anual amb el seu nom i el de la seva estimada esposa Patty.
També ha rebut nombrosos premis en la participació de diferents esdeveniments científics, sempre acompanyat dels seus alumnes, als quals ha impulsat a una gran activitat investigadora i de transmissió del coneixement. Destaquem el primer premi en la taula clínica de la reunió anual New England Dental Society Annual Meeting in November of 2003 on smoking cessation incorporated with hygiene therapy and initial phase periodontal therapy, és un exemple més de com el Dr. Levi introdueix els estudiants en el context de la salut global i del paper important que té l’odontòleg en aquesta tasca.
En aquest context, continua treballant per incorporar aquestes competències en els diferents programes tant de formació d’odontòlegs, com d’higienistes dentals i personal auxiliar.
Dins de la seva àmplia aportació científica i acadèmica, destaquen dos aspectes fonamentals, l’aportació al coneixement dels condicionants per a la millora de la salut oral i concretament a l’àrea de la periodòncia i implants, i en la innovació docent i com transmetre més bé els conceptes tant d’atenció global al pacient com sobretot de motivació en el manteniment de la seva salut.
L’any 2016, va publicar el llibre Non-Surgical Control of Periodontal Deseases, A Comprehensive Handbook. Aquest llibre el dedica a la memòria d’una de les persones que van marcar més la seva vida professional i que va ser un dels seus mentors, el Dr. Irvingn Glickman, en què, d’una manera clara, amb una gran profunditat científica i alhora amb senzillesa descriptiva, queda reflectida aquesta manera d’entendre l’odontologia, basada en la prevenció i la motivació del pacient per al manteniment de la salut, que el Dr. Levi va veure clarament ja l’any 1967 i que recull tot el seu coneixement i experiència de més de cinquanta anys. En Paul s’ha dedicat durant més de cinquanta anys a empoderar els dentistes en la seva capacitat d’influir en els pacients positivament cap a una vida saludable, i a informar els pacients de com poden viure amb més benestar.
El Dr. Levi es va retirar de la pràctica activa l’any 2019, i actualment continua combinant la docència en diferents universitats del món, entre aquestes a la Facultat d’Odontologia de UIC Barcelona, a més d’impartir cursos de formació continuada i conferències en congressos. Encara que, com tothom, en aquest últim any per motius de la pandèmia va haver de reduir la participació presencial en els diferents programes, ara està preparant tallers i conferències presencials per als pròxims mesos.
Molts dels que avui sou aquí heu conegut directament la generositat i el lliurament del Dr. Levi i de la seva esposa Patty, us han acollit personalment a casa seva i us han obert les portes en molts casos del vostre futur. En aquesta mateixa línia continua actualment, coordinant estades, mobilitat acadèmica i de recerca, i oferint sempre casa seva com a llar dels que ens hi acostem. En Paul ha estat i és un MENTOR en majúscules, una persona lliurada als seus alumnes i pacients, que ofereix cada dia el millor de si mateix en tots els sentits. El seu millor llegat segurament són els molts professionals en els quals ha influït i que avui, d’un cap a l’altre del món, transmeten el missatge en positiu de la promoció de la salut oral i general.
És per a la Universitat Internacional de Catalunya i la Facultat d’Odontologia un honor incorporar avui el Dr. Levi com a doctor honoris causa d’aquesta universitat. La teva universitat, Paul.
Acabada la seva exposició al padrí diu:
«Per tot el que he exposat, demano la concessió del grau de doctor honoris causa al Dr. Paul Levi.»
Seguidament, el rector diu:
«Tot seguit es procedirà a les solemnes investidures com a doctors honoris causa.»
La secretària general anomena el primer candidat.
Els assistents s’aixequen i el padrí, acompanyat del recipiendari, se situa davant de la presidència.
El rector diu:
«Pel Patronat de la Fundació Privada de la Universitat Internacional de Catalunya, a proposta de la Junta de Govern i en testimoni del reconeixement dels vostres mèrits rellevants, heu estat nomenats doctors honoris causa.
En virtut de l’autoritat que m’és conferida, us lliuro l’esmentat títol i us imposo com a símbol el birret llorejat, distintiu venerat de l’alt magisteri espanyol. Porteu-lo sobre el vostre cap com la corona dels vostres estudis i mereixements; rebeu el llibre de la ciència que cal que cultiveu i difongueu, i que ha de servir com a avís que, per grans que siguin els vostres talents, sempre heu de manifestar reverència, respecte i consideració cap als que foren els vostres mestres.
Rebeu l’anell que en l’antiguitat es lliurava en aquesta venerada cerimònia com a emblema del privilegi de signar i segellar els dictàmens, les consultes i les censures de la vostra ciència i professió.
Preneu també els guants blancs, símbol de la puresa que han de conservar les vostres mans. Els uns i els altres són, així mateix, signes de la distinció de la vostra categoria.»
Acabada la investidura, el nou doctor és abraçat pel rector, que diu:
«Perquè us heu incorporat a aquest claustre rebeu ara, en el seu nom, doctora Verónica Boix-Mansilla, l’abraçada de fraternitat dels que s’honren i congratulen de ser els vostres germans i companys.»
Seguidament l’abraça el padrí.
Tot seguit, el nou doctor honoris causa diu:
«Em comprometo a complir amb honradesa, fidelitat i gran diligència els deures propis de la meva condició de doctor i contribuir a l’esplendor, la dignitat i l’honor de la Universitat en tot allò que estigui a les meves mans i allà on em trobi.»
La secretària general anomena el segon candidat i es procedeix d’igual manera a la investidura com a doctor honoris causa.
Els nous doctors s’asseuen al lloc que els correspon.
El rector diu:
«Es concedeix la paraula a la doctora Verónica Boix-Mansilla.»
La doctora Verónica Boix-Mansilla pronuncia el seu discurs.
Discurs de la doctora Verónica Boix-Mansilla
La vocació i l’acte d’educar
Estimat rector de UIC Barcelona, Alfonso Méndiz; estimada degana d’Educació, Esther Jiménez; membres del Consell Directiu; membres de la Facultat; companys; amics; estudiants; administradors i personal. Rebo aquesta honorable invitació per unir-me a la gran família de la Universitat Internacional de Catalunya amb alegria i humilitat. Avui comparec davant vostre en companyia del meu estimat espòs, James, i d’estimats amics. Estic acompanyada virtualment des de la distància pels meus estimats fills, Nicolás i Valentina; la meva mare; José, el meu pare; Ju; Christian; Max; Sebastián; Eduardo; la meva família. També pels meus professors, companys i estudiants del projecte Zero de la Universitat de Harvard i d’altres racons del món. Cadascuna d’aquestes persones ha inspirat, confirmat i aprofundit la meva visió d’aquest bonic camp nostre: l’educació.
Avui celebro especialment el compromís que aquesta facultat ha expressat cap al nostre futur col·lectiu en triar honrar l’àmbit de l’educació. En resposta a això, em permeto reflexionar sobre la vocació d’educar, entrellaçant la meva biografia i els meus pensaments. Per a mi, el viatge per convertir-me en educadora comença acabats de fer els 20 anys. Tot i que em vaig criar a Buenos Aires, vaig acabar ensenyant anglès com a segona llengua al Brasil. D’una manera magistral, el programa que havíem implantat buscava ensenyar anglès als nens brasilers a fi de donar veu al seu ric món cultural i natural, i donar a conèixer les seves històries locals en un marc global. No es tractava d’un curs en el qual els nens i nenes aprenguessin coses sobre el canvi de guàrdia al Palau de Buckingham. Al contrari: aprenien a investigar; de fet, aprenien a enamorar-se de la generositat de la selva amazònica, de la barreja de tradicions indígenes, africanes i europees que constitueixen la base de la seva societat multiètnica i de la possibilitat de somiar en un futur millor per a tothom. Aprendre anglès era una qüestió d’adquirir les eines discursives que els garantirien un lloc a la taula global i participarien en la construcció d’un futur inclusiu. Era una educació subversiva que situava l’acte íntim d’ensenyar i aprendre en un paisatge global amb un propòsit, una educació que va saber respondre a un món desigual i es va negar a apaivagar les valuoses històries locals de la cultura, la naturalesa i la vida senzilla de la gent. I encara que als 20 anys no hagués estat capaç d’articular amb claredat el poder d’aquesta experiència, sovint reflexiono sobre per què ensenyem el que ensenyem i sobre les experiències que potser un dia convidaran els nostres alumnes a enamorar-se d’un camp determinat el significat del qual encarrili les seves vides. Així doncs, potser un pilar essencial en la vocació d’educar és comprendre el propòsit més ampli que dona sentit a les nostres accions educatives quotidianes.
Un any després vaig tornar a l’Argentina, a la Universitat de Buenos Aires, on vaig cursar els meus estudis de Ciències de l’Educació amb especial èmfasi en la cognició. Era una època d’un fervor intel·lectual sense comparació a Buenos Aires: finalment la dictadura havia caigut, massa membres de la generació anterior a la meva ja no eren allà, i ens tocava a nosaltres, o com a mínim així era com ho sentíem, construir una democràcia pròspera a partir de les ruïnes. Una assignatura sobre investigació qualitativa em va portar a visitar una aula de secundària per practicar l’“observació sistemàtica”. Ho recordo com si fos ara, com un recorda els moments decisius de la seva vida. Estic asseguda en el fons d’una aula plena de joves. La professora està dreta, davant, donant instruccions. El sol escalfa els nostres jerseis d’hivern i el meu quadern de notes a través d’una línia de grans finestres queda a la nostra esquerra. Quan, de sobte, l’enèsima manifestació a favor dels drets humans (eren habituals en aquella època) recorre el carrer al ritme dels tambors i els càntics. La resposta dels nens i nenes va ser immediata: van córrer cap a la finestra per veure què passava fora. Alguns victorejaven en suport, d’altres observaven atentament en silenci. La professora observava. Vam creuar una mirada còmplice i al cap d’un parell de minuts es va aixecar magnànimament, va donar un cop i va dir: “Vinga, nois, tornem a la realitat”. La dissonància cognitiva d’aquest enquadrament de la realitat encara avui em ressona a la ment. Quin és el lloc de la realitat? Quin és el paper de la realitat a la vida d’una aula? Sense saber-ho en aquell moment, aquell dia vaig decidir fermament que, fem el que fem en educació, la realitat mai no ha de passar per davant de nosaltres sense que ens n’adonem. Aquesta forma d’inserció autèntica és, segons la meva opinió, un altre principi bàsic de la vocació i l’acció d’educar.
El professorat és important. Ens importa de la mateixa manera que ens importen l’alumnat i les persones que creixen amb nosaltres —de qui també n’aprenem molt. Hi ha dos grans mestres que van ser essencials en la meva trajectòria. Vaig conèixer Edith Litwin a la Universitat de Buenos Aires. Ens vam quedar xerrant en acabar la classe. Després de preguntar-me com em deia, es va interessar per les meves lectures preferides, les pel·lícules que acabava de veure, els diaris que acostumava a llegir o les converses que tenia amb els amics. “Mira, aquesta és la feina de l’educador: estar al dia de l’art, de les notícies, de les pel·lícules actuals, de la política” va explicar. “Aquesta és una part necessària de la tasca d’un educador... especialment en temps de canvi”. Aquest comentari fugaç té unes implicacions enormes en la meva manera de pensar. Em vaig preguntar en què ens basem a l’hora de posar-nos al davant d’una classe i afirmem que preparem els estudiants per al futur. Lluny... molt lluny de les tècniques precises de memorització i repeticions obedients, l’acte d’educar és per necessitat interdisciplinari, i la nostra autoritat depèn en gran part de la nostra capacitat de reflexionar sobre com el que ensenyem està influït per les idees del nostre temps i influeix en aquestes.
Els anys següents em van brindar el regal de treballar amb una formidable mentora a UBA XXI —el programa visionari d’educació a distància de l’Edith–, una espècie de precursor radiotelevisiu dels MOOC d’avui. Vam treballar incansablement per garantir que milers de nous estudiants, de totes les classes socials, coneguessin Durkheim, Hobbes, Weber, Locke, Rousseau, Descarts o Kant: era una espècie d’immunització cognitiva contra els residus epidèmics del pensament autoritari. Amb la tutela exquisida de l’Edith, vam aprendre a pensar com científics socials compromesos: pensàvem que, si poguéssim entendre com aprenen les persones —les estructures i els processos profunds de la ment—, podríem dissenyar enfocaments didàctics que aconseguissin produir un aprenentatge significatiu, pensament crític i altres virtuts intel·lectuals fonamentals per a una democràcia. Vaig arribar a comprendre que la vocació i l’acte d’educar necessiten un propòsit més ampli, un que estigui connectat amb els temps i és, també per necessitat, un acte ambiciós i col·lectiu.
Vaig conèixer el meu segon gran mestre, Howard Gardner, gràcies al suport d’institucions com l’Organització d’Estats Americans i el World Lab, que buscaven la igualtat de condicions per als joves curiosos que creixen al sud global. Sense saber-ho, per descomptat, el meu amic Howard donaria forma al meu futur i el projecte Zero, un magnífic institut d’investigació d’idees centrades en l’ésser humà i en la innovació, es convertiria en la meva llar intel·lectual. Fins i tot enmig de les asincronies habituals derivades de l’adaptació a una nova cultura, les diferències de poder revelades pel meu accent llatinoamericà i les complexitats de sostenir una ment col·lectivista en una societat marcadament individualista, sempre em vaig sentir molt a gust treballant amb en Howard.
“Aquesta universitat és molt gran”, em va dir el dia que ens vam conèixer, “i pot ser que vulguis explorar algun curs més enllà de la Facultat d’Educació. Els dimarts, el Harvard Gazette anuncia tot el que passa a la Universitat i la National Public Radio serà una bona font de notícies”. El regal d’en Howard aquell dia va ser un bitllet gratuït cap a un món il·limitat d’idees i cap als éssers humans que hi ha al darrere. Hilary Putnam, Israel Sheffler, Susan Carey, Noam Chomsky o Amartya Sen eren a la meva llista de Harvard i el MIT. Jim Wertsch, el traductor oficial de l’obra de Vygotzky, tan sols era una hora a l’oest. Per a una jove de Buenos Aires no hi havia paraules per descriure aquest nou món, ni les amistats per a tota la vida que van néixer durant aquells anys de transformació. La vocació d’educar i l’acte de fer-ho estan inextricablement units al desig d’aprendre. Sempre, amb una barreja d’admiració pel que l’ésser humà és capaç de fer i de crítica, reconeixent la nostra propensió a l’error i el fet que el treball de comprensió no acaba mai.
Potser no és sorprenent —atès el context social dels Estats Units, les nostres arrels disciplinàries en la psicologia cognitiva i el desenvolupament i el llegat intel·lectual de Nelson Goodman, Jerome Bruner i Howard Gardner– que, en el projecte Zero, la meva atenció s’acabés centrant en l’individu. Em vaig enamorar de la promesa del potencial humà. La meravellosa ment humana: cognitiva, social, lingüística, emocional, estètica, cinestèsica. La manifestació fenomenològica de la ment humana és omnipresent: en escoltar música, en enfrontar-nos a una obra d’art, en presenciar les acrobàcies abstractes d’una prova matemàtica, en admirar el poder dels cossos que ballen i les metàfores que commouen i eleven el nostre esperit. Els educadors som guardians i jardiners d’aquest potencial humà. Som els encarregats d’alimentar el desenvolupament del pensament estètic, científic i històric metacognitiu. Som responsables en gran manera d’alimentar la capacitat d’empatia i compassió, l’alegria del descobriment i l’autocomprensió, els valors de la dignitat humana, la diversitat cultural i la justícia: una brúixola moral essencial per a la vida cívica. Per complir la nostra tasca, ens basem en les eines de ciències tan diverses com la psicologia, la sociologia, la pedagogia, la filosofia, la neurociència, l’antropologia i el disseny urbà, entre d’altres. Per humanitzar la nostra tasca, també tenim la nostra capacitat de diàleg i comprensió. Així, podem afegir tres pilars essencials a la vocació i a l’acte d’educar: la disposició per reconèixer el potencial humà lluminós de cada individu; la capacitat de crear condicions ben informades per al floriment i el diàleg, i el nostre compromís hipocràtic essencial de “no fer mal” en involucrar nens i joves.
Avui som aquí, en aquesta fantàstica Aula Magna, entre un prestigiós grup d’acadèmics, pensadors i educadors. En obrir la “finestra” arquetípica cap al món ens adonem que vivim temps extraordinaris. Durant més de tres dècades el món ha estat testimoni d’un procés de globalització ràpid i desigual, capaç de connectar les societats com mai abans i que ha donat lloc a noves formes d’interacció global, enteniment intercultural, cooperació, moviment i innovació. La mobilitat global, la connectivitat digital i el comerç han accelerat les trobades culturals i les influències mútues. Els 281 milions d’immigrants internacionals d’avui dia transformen les societats de tot el món i al seu torn són transformats per aquestes. Enriqueixen els repertoris culturals, les llengües i els recursos de la seva nova terra, al mateix temps que contribueixen al desenvolupament de les societats que van deixar enrere. Elaboren formes dinàmiques d’identitat transnacional, teixint la nostra humanitat en les seves interaccions diàries amb els altres.
Alhora, som testimonis de l’increment de les desigualtats globals, la polarització política i les alteracions mediambientals. Des del ciberassetjament fins a les notícies falses, veiem el mal ús d’aquestes mateixes xarxes digitals que estaven destinades a connectar-nos. Els conflictes etnoculturals s’han convertit en la font més comuna de violència política al món des del final de la guerra freda. La debilitat de les institucions, els conflictes o la violència continuen provocant que dones, homes i infants abandonin les seves llars, la qual cosa ha donat lloc a la crisi humanitària més gran que hem vist des de la Segona Guerra Mundial. Augmenten els nacionalismes xenòfobs i les plataformes innatistes, arrelats en el rebuig de la diversitat com a valor, i el menyspreu per la dignitat humana dels quals se’n consideren “altres”. Aquestes formes d’“alterització” són contràries al desenvolupament saludable del potencial humà individual i al benestar de la societat. Fan que els infants —especialment els d’origen immigrant i els de les minories ètniques— s’hagin d’enfrontar a situacions especialment vulnerables i suposen una crida als estats, així com a les institucions educatives, perquè compleixin la seva obligació de protegir i educar tots els nens i nenes, respectivament.
Que aconseguim aprofitar la nostra interconnexió global per construir societats més inclusives, sostenibles i justes o que no ho fem, donant cabuda a l’odi, la violència i la deshumanització, depèn, en certa mesura, del nostre afany per revisar els nostres compromisos educatius. L’educació no pot ser l’única responsable de desafiar l’etnocentrisme i la xenofòbia, però sí que pot ensenyar els nostres joves a reconèixer els prejudicis culturals, a desafiar els estereotips i a buscar connexions entre les diferències. De fet, les escoles i les universitats són els llocs de trobada d’infants, jovent i famílies diverses i, per tant, ocupen una posició única per avançar en aquesta tasca. Espero que en les pròximes dècades puguem complir la promesa de l’educació a través de la vocació i l’acció. En altres paraules, que comencem amb una profunda estima pel potencial humà, que continuem tenint dos dits de front en les societats contemporànies, que imaginem millors maneres de viure junts, que utilitzem diverses tradicions científiques com lents del món i que ens comprometem amb formes de diàleg contínuament humanitzadores.
Acabo agraint, una vegada més, que ens hagin donat aquesta oportunitat per reflexionar i compartir una perspectiva sobre el nostre estimat camp. Confio que sigui el començament de molts diàlegs futurs.
En finalitzar la seva intervenció, el rector diu:
«Es concedeix la paraula al doctor Paul Levi»
El doctor Paul Levi pronuncia el seu discurs.
Discurs del doctor Paul Levi
Passió
La passió es defineix com un sentiment o convicció intensa, devastadora o dominant. És una devoció, un amor per les persones, per una causa o per una activitat. El meu avi matern, el doctor Louis M. Freedman, va ser otorrinolaringòleg a Boston, a l’estat de Massachusetts. Va arribar a ser cirurgià en cap de l’Hospital Municipal de Boston i del de Beth Israel. Em va extirpar les amígdales el 1945, perquè en aquella època això era el que es feia amb aquests òrgans amb la idea de prevenir futures malalties. Quan vaig créixer, la meva família parlava de la seva dedicació a la professió, de la seva preocupació pels pacients, del seu rigor, de la seva habilitat i dels seus pacients famosos, com Sophie Tucker, una estrella de l’òpera. El doctor Freedman tenia ”determinació”. I què és la “determinació”? La determinació és treballar dur. La determinació és la passió. La determinació és la dedicació per millorar la vida dels altres a través del que pots fer per ells. Aquest valor es va transmetre del meu avi a la meva mare, als seus germans i als seus fills, tant d’ell com d’ella, i a través d’ells em va arribar a mi.
El 1961 jo estava a punt d’acabar el meu tercer curs a la Universitat de St. Lawrence, una universitat mixta a la localitat de Canton de l’estat de Nova York, a prop de Mont-real, al Canadà. Els meus pares no deixaven de preguntar-me: “Què faràs quan et graduïs a St. Lawrence?”. El meu pare treballava al món de la publicitat cinematogràfica i em va deixar ben clar que no havia de treballar amb ell, perquè la majoria dels seus grans clients eren d’amics que va fer a la universitat. Havia estudiat a Harvard i s’havia graduat el 1926; un dels seus amics era Leonard H. Goldenson, fundador de l’American Broadcasting Company i president d’ABC Paramount Pictures. Hi havia altres empreses, Disney i Warner Studios, els directors generals de les quals eren amics del meu pare. Crec que pensava que un noi de 22 anys al qual li agradava el rock, els Beach Boys, Elvis Presley, els Everly Brothers, etc. no s’arribaria a entendre mai amb els seus amics de 52 anys. O temia que es jubilessin, de manera que perdria els contactes.
Mentre estudiava a la Universitat de St. Lawrence, un bon amic que vaig fer de mentor en la fraternitat, Michael Gridley, em va explicar que anava a la Facultat d’Odontologia. Jo no acabava d’estar segur del que faria una vegada graduat; tanmateix, amb la influència subliminar del meu avi i la veneració que tota la família de la meva mare sentia per ell, i aprofitant que m’agradaven les classes de ciències i matemàtiques, vaig decidir fer la prova d’aptitud per a la Facultat d’Odontologia a veure si valia per a dentista. No vaig estudiar per a aquest examen, atès el caràcter de la prova, i, si aprovava, això significaria que tenia l’“aptitud” esmentada. Part de l’examen consistia a tallar una figura concreta a partir d’un bloc de guix verd. Sabia que la part de la talla m’havia anat bé, ja que el meu bloc de guix mantenia una semblança raonable amb la figura il·lustrada. He d’admetre que vaig començar en això de l’odontologia amb una esperança i no perquè fos un somni de tota la vida. Tanmateix, sempre m’han apassionat la serietat en el treball i el desig de complaure els altres, en aquest cas, els meus pares.
Durant aquell estiu vaig treballar per a una empresa de jardineria i va resultar que un dels seus clients era el doctor L. Walter Brown. Tots els divendres tallava la gespa del doctor i cuidava els seus parterres de la manera exacta que ell indicava. Al meu client l’apassionava el seu jardí, que havia de ser perfecte quan acabava la meva feina. No parlava mai amb ell perquè el doctor Brown treballava els divendres; però el meu cap, en Jack Kidd, em va demanar que em cuidés de la casa del doctor i em va donar instruccions sobre la perfecció amb què esperava que es tallés la gespa i es fessin els llits. Un divendres va ploure molt durant tot el dia i no vaig poder treballar. Vaig tallar la gespa dissabte quan el doctor Brown era a casa, i a la fi vam poder xerrar. Com ja havien fet els meus pares, el doctor Brown em va preguntar a què em dedicaria quan em gradués i li vaig explicar que m’agradaria estudiar a la Facultat d’Odontologia. Tanmateix, havia presentat una sol·licitud a la Facultat d’Odontologia de la Universitat de Tufts i no m’havien contestat per concertar una entrevista. Vam parlar una mica i després el doctor Brown va dir: “Ara ja no necessites l’entrevista”. Jo creia que el doctor Brown era metge i no tenia ni idea que tenia algun tipus de relació amb la Facultat de Medicina Dental de la Universitat de Tufts (TUSDM). Així li ho vaig fer saber i em va explicar que era prostodoncista, que feia classes a Tufts i que era el president del Comitè d’Admissions. Al cap de poc temps em van acceptar i vaig poder estudiar a la TUSDM.
Una vegada graduat el 1962 i després de fer unes pràctiques d’odontologia a Vermont, em vaig allistar a l’Exèrcit de la Marina dels Estats Units durant dos anys. Com que era graduat de la TUSDM, i el doctor Irving Glickman era el president del Departament de Periodòncia de la Universitat de Tufts, em van designar periodoncista dels reclutes de la Marina. El lideratge del doctor Glickman feia que Tufts fos coneguda per la seva excel·lència periodontal. Part de les meves pràctiques a la Marina consistien a ensenyar els reclutes a raspallar-se les dents i a utilitzar el fil dental. En realitat, vaig aprendre les tècniques que s’ensenyaven en aquella època d’un periodoncista de la Marina, el doctor Samuel Adams. Ell em va inculcar que la prevenció de les malalties dentals no només era possible, sinó que era essencial, i que l’educació dels pacients seria la clau de l’èxit de la consulta dental i de la vida. M’apassionava la prevenció i l’ensenyament. Vaig tornar a la Universitat de Tufts sota la tutela del doctor Glickman per convertir-me en periodoncista, com el doctor Sam Adams. Volia ser professor de prevenció.
Després de dos anys de formació periodontal, la meva consulta ens va portar a la meva dona, Patty, al nostre fill, P. Andrew, i a mi a Burlington, Vermont, on em vaig convertir en el segon periodoncista de l’estat. També vaig donar classes al Departament d’Higiene Dental de la Universitat de Vermont un dia a la setmana durant 27 anys. Mentrestant, vaig assistir a molts cursos de formació contínua amb un dels meus col·legues periodontals, Myron Nevins. El Myron, que va ser resident de periodòncia a la Universitat de Boston alhora que jo ho era a Tufts, em va presentar el seu fill, Marc, que estudiava a la Universitat de Vermont (UVM), a Burlington. El Marc volia ser dentista i em va preguntar si podia assistir com a observador a la meva consulta. Aviat va passar a ajudar-me i vam acabar implantant un programa de pràctiques que ell va prendre com un curs reglat a l’UVM i, des d’aquell moment, els estudiants d’institut i la universitat van acudir a la nostra consulta per aprendre sobre la periodòncia. Una vegada els interns havien entès les malalties dentals i eren competents quant a l’assistència, visitaven altres consultes dentals generals i especialitzades properes. Des del Marc, han estat més de 40 els estudiants que han fet les pràctiques procedents de diverses facultats i instituts. Actualment, la nostra consulta forma part del programa de desenvolupament professional LINC de la Universitat de St. Lawrence.
El Marc va estudiar odontologia a Tufts i, després de graduar-se, se’n va anar a la Facultat d’Odontologia de Harvard per fer-hi una residència en periodòncia. Des de Harvard, em va animar a fer classes allà, la qual cosa va suposar l’inici de 27 anys més com a professor a la Facultat d’Odontologia. Actualment el Marc exerceix a Boston i és professor auxiliar i conferenciant amb mi a Harvard.
Al mateix temps que feia classes a la Universitat de Harvard de Boston i a Tufts, des del 1994 fins al 2019, vaig continuar exercint a Burlington, Vermont. Un dels residents de periodòncia a Tufts, el doctor José Nart, va tornar a la seva ciutat natal, Barcelona, i aviat es va convertir en el president del Departament de Periodòncia de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC Barcelona). Amb l’estímul del José, i amb el desig d’ensenyar i viure a Europa, vaig venir durant el curs acadèmic 2010-2011 per ensenyar a UIC Barcelona, la qual cosa va suposar per a la Patty i per a mi mateix una de les experiències més enriquidores del nostre matrimoni de 53 anys. El José també és actualment el president de SEPA, la Societat Espanyola de Periodòncia, i exerceix la periodòncia, la docència i la investigació. També ha publicat innombrables articles. Des del 2011, i just abans de la pandèmia, tornava per fer classes a UIC Barcelona dues vegades a l’any. Ahir vaig estar amb els alumnes a la Facultat i vaig impartir una classe sobre la prevenció de malalties dentals.
La passió és una devoció i a mi m’apassionen les persones que he conegut gràcies a l’odontologia: els meus pacients, els meus estudiants, els meus companys de professió. M’apassiona la prevenció. La senzillesa de prevenir o aconseguir la salut dental és reconèixer que la majoria de les malalties dentals estan causades per les toxines que desprenen les cèl·lules bacterianes que s’adhereixen a les dents i que aquestes toxines poden desplaçar-se, i ho han de fer, amb les cerres del raspall i el fil dental. La motivació per eliminar la placa dental, conèixer i fer servir les tècniques correctes per eliminar-la, tenir accés a les dents perquè els professionals dentals puguin aplicar-hi les tècniques i la formació és la clau per prevenir les principals causes de les malalties dentals, les malalties periodontals i periimplantàries i la càries dental. Em dedico a ensenyar tècniques d’eliminació de la placa dental basades en l’evidència a pacients, estudiants i companys de professió. A més, m’apassionen els aspectes quirúrgics i correctius de la pràctica periodontal i l’oportunitat d’ensenyar aquestes habilitats als nostres estudiants. La majoria d’aquestes tècniques estan dissenyades per permetre que els pacients posin en pràctica les habilitats d’eliminació eficaç de la placa que nosaltres ensenyem. Això inclou la col·locació i la restauració d’implants dentals de manera que permetin al pacient eliminar la placa dental. La passió que em van transmetre els meus avantpassats m’ha ajudat a endinsar-me en la passió per la professió d’odontòleg.
Per últim, i el més important, sento passió per la meva dona, la Patty, i pels meus fills, l’Andrew i el Michael, que m’han donat suport, m’han animat i han lluitat per la prevenció al meu costat. El viatge de la nostra vida té un destí, i al llarg d’aquest camí, la devoció que tenim per la nostra família, per les persones que coneixem i per la feina que fem ens ajuda a deixar aquest món una mica millor del que era abans: aquesta és realment la nostra destinació.
A continuació, el rector pronuncia el discurs de benvinguda als nous doctors.
Discurs del doctor Alfonso Méndiz
Il·lustríssims doctors, digníssimes autoritats, claustre acadèmic, comunitat universitària, senyores i senyors,
L’acte que celebrem és un dels més solemnes i simbòlics d’una universitat. Avui acollim en el nostre claustre de doctors dos investigadors de gran relleu internacional que, amb tot el mereixement, han estat investits honoris causa, a causa de l’honor que mereixen i, alhora, de l’honor que ens aporten.
Som una universitat jove, a punt de complir 25 anys, i avui celebrem la cinquena cerimònia d’aquest gran reconeixement que és l’honoris causa.
Els dos doctors que avui acollim han destacat en dos àmbits del saber aparentment molt allunyats. L’un s’emmarca en l’àmbit de la salut, de la ciència aplicada i de la curació del cos; l’altra se situa en l’àmbit de l’educació, de la ciència teoricopràctica i del desenvolupament de la persona. El primer s’encarrega del diagnòstic, el tractament i la prevenció de les malalties estomatològiques; la segona, de la comprensió, l’anàlisi i el desenvolupament del potencial humà i el procés d’aprenentatge.
Podríem pensar que una ciència es troba a les antípodes de l’altra, i que amb prou feines hi ha diàleg entre totes dues. No obstant això, l’acte que avui celebrem posa de manifest que sí que existeix la unitat de les ciències, que és possible el diàleg entre els sabers, i per tant, la interdisciplinarietat.
Com bé sabem, la paraula universitat conté en la seva etimologia dos conceptes interrelacionats: unus (unitat de la ciència) i universus (totalitat dels sabers). Universitat significa, doncs, unitat de tots els sabers. De fet, la paraula universitas apareix, amb aquest sentit, per primera vegada el 1253, en un edicte del rei Alfons X el Savi que confereix a l’Studium Generale de Salamanca la denominació Universitas Studii Salmantini. I, en el seu llibre Las Siete Partidas, aquest rei va plasmar la definició més coneguda d’universitat: “Ajuntament de mestres i escolars que es fa en algun lloc amb voluntat i enteniment d’aprendre els sabers”, la qual cosa implica: convivència i interacció professor-alumne, en un espai compartit, el campus universitari, i la voluntat de compartir el coneixement.
Durant més de sis segles, aquesta tradició d’unitat de les ciències —il·luminades pel pensament cristià— va ser present en totes les universitats. Però, a principis del segle XX va sorgir una tendència progressiva a la fragmentació dels sabers, que es va projectar en plans d’estudi tancats en si mateixos, en l’organització de facultats aïllades, i en un rebuig creixent de la tradició humanística. El 1940, Robert Hutchins, president i més tard canceller de la Universitat de Chicago, afirmava: “Avui, l’estudiant nord-americà entén només accidentalment la tradició de la qual és part i en la qual ha de viure, perquè els seus fragments de ciència, dispersos i separats, es troben escampats d’un extrem a l’altre del campus universitari”.
Per fer front a aquesta tendència, als anys 20 del segle passat va aflorar en diverses universitats un moviment de signe contrari: va sorgir el desig de tornar a la comunicació entre les ciències i a l’humanisme com a nexe d’unió de tots els sabers. Va aparèixer així el concepte Core Curriculum, amb la idea d’oferir a tots els estudiants d’una mateixa universitat una formació compartida, sòlida, ben fonamentada, que els permetés incorporar els coneixements del seu àmbit en una cultura comuna. El primer programa el va implantar la Universitat de Columbia el 1919, i després la van seguir les universitats de Chicago i Harvard els anys 30 i 40.
Continuant aquesta línia del Core Curriculum, que han adoptat també algunes universitats europees, UIC Barcelona ha posat en marxa el Centre Interdisciplinari del Pensament, que recull aquesta tradició humanista, i que té com a objectiu oferir la formació transversal de diversos sabers interdisciplinaris a tota la comunitat universitària. Aquesta formació, de caràcter transversal i interfacultativa, ha nascut per promoure la reflexió sobre la missió de la Universitat i sobre les implicacions de la seva identitat cristiana. Tot això des d’una perspectiva interdisciplinària.
Avui, en aquesta Aula Magna, homenatgem dos professors que exemplifiquen perfectament aquest diàleg entre les ciències. Les seves aportacions científiques són extraordinàries i amb una clara vocació interdisciplinària, com han posat en relleu els seus dos padrins. I també ho són els seus valors humanistes i de servei, que encara ennobleixen més aquest doble doctorat honoris causa.
Benvolguda Dra. Boix-Mansilla, gràcies pel seu discurs i per les seves poderoses investigacions sobre les intel·ligències múltiples, que advoquen per un ensenyament interdisciplinari. Què hi pot haver de més important que preparar les noves generacions per afrontar els reptes d’un món canviant i impredictible? Deia Ramón i Cajal que “l’ensenyament és la més noble funció de l’esperit, ja que permet modelar els cervells en favor de la societat”. Aquesta activitat tan noble requereix —com vostè ha demostrat molt bé— la participació conjunta de diverses ciències.
Gràcies també, Dra. Boix-Mansilla, per fer d’aquest món un lloc millor, per difondre la força transformadora de l’educació. Els seus projectes educatius per a nens immigrants, a la frontera dels Estats Units, i les seves reflexions sobre com les diferents cultures migrants enriqueixen les societats que les acullen, construeixen una visió de la realitat més justa i humana, una cosa molt necessària en temps de perilloses xenofòbies i discursos basats en falsos estereotips.
Dra. Boix-Mansilla, gràcies per honorar-nos amb la seva acceptació, i benvinguda al claustre de doctors de la Universitat Internacional de Catalunya.
Estimat Dr. Levi, gràcies pel seu discurs inspirador d’acceptació. Passió és una paraula que ha centrat gran part de la seva intervenció. La seva passió per la ciència és, sens dubte, interdisciplinària: és passió per la salut, per la recerca, per la seva família, pels altres. Aquesta passió, de gran abast científic i divulgador, ha canviat la percepció mundial sobre la salut bucal: avui sabem que la cura dental té una gran influència sobre l’estat general de la nostra salut, i que l’odontologia necessàriament interactua amb les altres ciències de la salut: la medicina, la infermeria, la fisioteràpia. Les seves aportacions, que subratllen la necessitat d’una ciència mèdica interdisciplinària, han creat escola i han permès avançar en la prevenció de malalties. El seu padrí l’ha anomenat mentor en majúscules, quelcom només a l’abast d’aquells que, no només demostren talent i perseverança, sinó també generositat i amor. Gràcies per la seva tasca, gràcies que fem extensives a la seva esposa Patty, qui, en certa manera, mereix una part d’aquest doctorat honoris causa.
Dr. Levi, benvingut al nostre claustre de professors. És un honor per a la Universitat Internacional de Catalunya comptar amb la seva presència.
Dra. Boix-Mansilla i Dr. Levi, al claustre de UIC Barcelona trobaran sempre: germanor, amistat i admiració, però també certes obligacions, i, permetin-me que els recordi la més important: compartir amb nosaltres la seva saviesa. Volem aprofitar i gaudir les seves aportacions. Per això, esperem que les seves visites a UIC Barcelona siguin molt freqüents —encara que sigui virtualment, com marca la nova època postpandèmica—. I freqüents significa: com més, millor.
Les meves últimes paraules es resumeixen en una de sola: gràcies. Gràcies als organitzadors d’aquest acte —i, especialment, a la mestra de cerimònies— per aconseguir el ritme, l’ordre i la solemnitat que el cerimonial reclama. Gràcies a la magnífica coral de Bonaigua, que ens ha regalat aquestes meravelloses peces i que ens ha fet descobrir com la música contribueix a la bellesa i l’esplendor de l’acadèmia. Gràcies, finalment, a tots els assistents per acompanyar-nos en aquest acte, emotiu i solemne, el més solemne que celebra una universitat. A tothom, i amb tot el cor, moltíssimes gràcies.
El rector posa terme a la cerimònia dient:
«S’aixeca la sessió.»
Tots els assistents es posen drets i s’entona el Gaudeamus Igitur.
Gaudeamus igitur, iuvenes dum sumus. (bis)
Post iucundam iuventutem, post molestam senectutem,
nos habebit humus. (bis)
Vivat Academia, vivant professores. (bis)
Vivat membrum quodlibet, vivant membra quaelibet,
semper sint in flore. (bis)
Acabat el cant, s’inicia la sortida de l’Aula Magna amb l’ordre invers al d’entrada.
- Cor universitari: Rossinyol, traducción catalana.
