Els alumni Albert Escuder, productor, i Joan Girbau, director de fotografia, estan darrere del premiat documental Faraway Land. En el film, mostren la situació en què viuen refugiats a Atenes amb una mirada humana i d'esperança. Un projecte molt personal que els ha valgut diversos reconeixements, entre els quals el de Millor Llargmetratge Nacional i Millor Direcció de Fotografia del Festival de Cinema de Madrid. Recentment, s'ha estrenat la pel·lícula a taquilla als Cinemes Girona i, a més a més, l'han presentada als Premis Gaudí. Parlem amb l'Albert Escuder del camí que els ha portat fins aquí.

 Com va ser el vostre pas per UIC Barcelona?

Ens va ajudar a descobrir la nostra vocació i passió per comunicar històries que valguin la pena. Van ser quatre anys que recordem amb molt afecte, en els quals vam créixer i aprendre les bases que ens han permès desenvolupar-nos professionalment i que ens han ajudat a entendre la potència de la comunicació audiovisual en el món actual.

I després d'aquests quatre anys entre aules i projectes universitaris, com va ser el salt al món laboral?

Francament, els primers mesos després d'acabar la carrera van ser una mica durs. La vida universitària és molt bonica i quan vam fer el salt al món professional, se'ns va obrir un oceà de possibilitats. Ens vam trobar davant preguntes del tipus: "A partir d'ara com continuo el meu camí?, quin és el proper pas a fer?, cap on vull enfocar la meva carrera professional?, a què estic cridat en aquest món?".

 I com heu respost a totes aquestes preguntes?

Algunes amb el temps s'han anat responent soles i altres, les seguim portant al cor, a l'espera que la vida les vagi desvelant.

Al final hem trobat les respostes en la mateixa realitat: l'estiu que vaig acabar la carrera vaig conèixer un noi minusvàlid. Em va sorprendre descobrir-me fascinat per com vivia ell en aquesta situació tan dura, per com n’era de feliç. Això va ser el desencadenant del primer projecte que vam fer junts: El documental de la seva vida, titulat Rodando al destino.

El vostre primer gran repte ...

Vam fer la producció completa de Rodando al destino —també amb ajuda de material de UIC Barcelona i del nostre apreciat Oscar Sueiro—, el vam estrenar a diversos cinemes a Espanya, Itàlia, Anglaterra, Alemanya, els EUA, etc. Arran d'aquest documental que vam fer gratis van sortir els nostres primers clients que ens demanaven vídeos per a les seves empreses. Des d'aquest moment fins ara la nostra professió ha consistit a estirar el fil que la vida ens ha anat posant al davant, fins a fer la nostra pròpia agència digital audiovisual.

 Com va sorgir la idea de produir el segon documental, Faraway Land?

Una de les espectadores de Rodando al destino va ser Bea Jiménez, que el 2016 havia fet un voluntariat en un camp de refugiats d'Atenes. Es va adonar que la realitat que estaven transmetent els mitjans sobre la situació dels refugiats era molt diferent del que ella es va trobar allà. S'estaven oblidant d'explicar una part fonamental de tota la qüestió: la part humana. Llavors ens va contactar per explicar-nos el que havia viscut i nosaltres vam acollir la seva idea amb entusiasme.

Ho vau veure clar.

No vam tenir dubtes que valia la pena donar a conèixer al món aquesta nova perspectiva: la relació que s'estableix entre refugiats i voluntaris. Una relació humana es converteix en una font d'esperança tant per als refugiats, com per als voluntaris i per la mateixa Europa.

 Expliqueu-nos com ha estat el procés de realització.

Vam fer aquests projectes en els nostres dies de vacances, els caps de setmana i en el temps lliure, ja que en el dia a dia fem vídeos i campanyes de màrqueting digital per als nostres clients.

Per tant, hem dedicat el nostre temps lliure a trobar l'equip tècnic, a fer reunions per Skype, desenvolupar més bé què volíem explicar i com ho faríem.

 Vau tenir problemes per finançar el documental?

Com qualsevol projecte audiovisual de low-budget, les dificultats que ens vam trobar estan relacionades amb la manca de recursos. Nosaltres vam fer un crowdfunding amb èxit i també vam trobar una fundació que ens va finançar. Amb això vam poder tirar endavant amb les despeses de producció. A més a més, tenim la sort de tenir un gran equip professional i humà que amb molta creativitat saben treballar conjuntament i suplir aquestes mancances

Pensàveu que tindria tant èxit?

Per nosaltres, més enllà dels premis guanyats i els que poguessin arribar, el veritable èxit és que el documental canvia qui el veu. I al final, aquest és el nostre objectiu. Guanyar premis és molt bonic, però el nostre veritable èxit és el canvi que es genera en les persones.

En els col·loquis posteriors a les projeccions, el més bonic és quan ens pregunten com poden ajudar, on poden fer-se voluntaris, etc. O els missatges que hem rebut.

 Amb quin missatge us agradaria que es quedés el públic després de veure el vostre documental?

Que la necessitat última del refugiat és la mateixa necessitat que tenim cadascun de nosaltres. Un pot viure el drama de la guerra o tenir la "vida solucionada", però el cor humà sempre desitja el mateix: ser acollit, ser estimat, ser acompanyat, ser perdonat.