En l’exposició, Alfonso Méndiz va subratllar l’atractiu que les històries bíbliques han despertat des de sempre en la cinematografia nord-americana, i que encara avui continuen atraient l’interès de grans productores i cineastes. Heus aquí, per exemple, pel·lícules com Noé, dirigida per Darren Aronofsky i interpretada per Russell Crowe i Emma Watson, o la superproducció Exodus: déus i reis, de Ridley Scott i protagonitzada per Christian Bale i Joel Edgerton. Les dues històries van despertar prou interès per aconseguir una inversió arriscada –més de 130 milions de dòlars cadascuna– i van interessar prou al públic perquè anessin a veure-les un gran nombre d’espectadors: les dues van recaptar més del doble del seu cost total.

Méndiz també va tocar altres aspectes, com la fidelitat i creativitat pel que fa a el text original, a més a més d’oferir una àmplia panoràmica sobre l’evolució de la imatge de Jesús –el personatge sobre el qual s’han fet més pel·lícules– al llarg de la història.

Així, de cintes molt respectuoses, gairebé devocionals, de la primera època muda (1895-1915), que reflectien escenes independents, estampes que el públic reconeixia amb facilitat –Anunciació, Naixement a Betlem, fugida a Egipte, etc.–, es va passar a una segona etapa en què es creaven nous arguments per donar continuïtat al relat evangèlic i aconseguir una història amb principi, nus i final (1915-1950): Christus, de Giulio Antamoro; el primer Ben Hur, de Fred Niblo; o Gólgota, de Julien Duvivier.

“En una tercera etapa (1950-1970) –va continuar explicant Méndiz– Hollywood va apostar per l’espectacle de les grans superproduccions, amb estrelles consagrades, grans escenaris i milers d’extres: Quo vadis (1951); La túnica sagrada (1953); la segona versió de Ben Hur (1959), amb Charlton Heston; Rei de reis (1961); Barrabàs (1961) o La historia más grande jamás contada (1964)”. Aquesta és una etapa, segons va explicar el degà de Comunicació, en què “la figura de Jesús apareix distant, hieràtica, solemne, com subratllant sempre la seva divinitat”.

Els anys següents van suposar “un trencament amb el que s’havia vist fins aquell moment, amb una imatge revolucionària de Jesús: un messies social o polític, enfrontat a les autoritats, que dubta de la seva pròpia identitat, que no creu o no sap si és Déu”: Jesucrist superstar, Godspell o La última tentación de Cristo són els films més representatius d’aquesta època.

Finalment, Alfonso Méndiz es va referir a l’etapa de finals de segle XX, “en què va cristal·litzar una nova figura, més precisa i equilibrada, de Jesús al cinema: un Jesús que és Déu, perquè fa miracles i porta una doctrina redemptora, però que alhora és home: amic dels seus amics, preocupat pels que el segueixen, atent amb els apòstols, amb els malalts i amb els nens. Un Jesús que riu, que estima i que sent tot el que és humà”: és l’època de El hombre que hacía milgros, La història del Nadal, La Passió de Crist, En busca de la tumba de Cristo o la minisèrie Jesús.