“Si mires fixament l’abisme, l’abisme et retorna la mirada”, deia Nietzche. A L’abisme: Tots tenim un motiu per caure, Carla Gracia, l’escriptora i professora de UIC Barcelona i del Laboratori de Lletres, es fa ressò de les seves paraules.
La sinopsi de la novel·la és d’allò més suggeridora. Octavi Fontseca viu nedant en un got de whisky. El que havia estat un escriptor d’èxit, es troba en les hores més baixes de la seva existència. Sense ànim ni criteri, sense inspiració ni referents emocionals, accepta un suborn del seu editor, un oportunista que, aprofitant-se de la seva fragilitat, el pressiona perquè posi el seu nom en el manuscrit d’un escriptor fantasma. Així es posa en marxa una concatenació de desgràcies que a poc a poc aboquen aquest personatge a l’abisme.
Després de l’èxit de la novel·la històrica Set dies de Gràcia, Carla Gracia construeix a L’abisme una història amb un rerefons psicològic de crítica social sobre la personalitat, les aparences, la manipulació i el frau.
Quines són les teves influències literàries més pròximes?
Lògicament, llegeixo molt i jo diria que són bastants els autors que han influït en com he escrit L’abisme. Paul Auster, per exemple, m’ha influït en la part més abstracta del llibre. Georges Perec m’ha ajudat en l’adjectivació de les paraules, John Benville en la prosa poètica i Benjamin Black, l’alter ego de Banville, en la part més de novel·la negra.
Com t’inspires?
A l’hora de treballar els personatges i les històries el que més m’inspira són les coses que veig, que no digereixo, a vegades, del món real. És el meu granet de sorra: fer reflexionar, sentir i que el lector es plantegi que el món pot ser una mica diferent. Cada decisió que prenem influeix en la nostra vida.
