David Meseguer és periodista freelance, doctor en Comunicació Social i exerceix de professor a UIC Barcelona. En l’última dècada ha cobert conflictes a l’Orient Mitjà i el nord d’Àfrica. Ha informat de les guerres de Síria, Líbia i l’Iraq i del conflicte del Sàhara Occidental, i ha posat especial èmfasi a explicar el conflicte kurd. El seu treball ha estat publicat en mitjans nacionals i internacionals dels quals és col·laborador habitual. El 2 d’abril passat va publicar Respirando fuego, un llibre escrit conjuntament amb el periodista basc  Karlos Zurutuza. En el llibre, donen veu al poble kurd en el conflicte de Síria.

T’imaginaves que arribaria el dia en què publicaries aquest llibre?
El llibre és el resultat de molts anys de feina cobrint periodísticament sobre el terreny el que va passar en les revoltes àrabs. La Primavera Àrab també va afectar els kurds, que és un poble de l’Orient Mitjà que constantment ha estat i que continua estant en conflicte. 

I per què el poble kurd?
No és un tema gaire mainstream, però sí que és cert que pel que fa a llibres de crònica periodística hi havia com un nínxol, no estava cobert, així que vam tenir aquesta idea. Vam anar a una editorial com és Península, que és del grup Planeta. Hi anàvem amb reserves. Vam decidir proposar-ho, va haver-hi sort i els va interessar.

Quina és l’essència del llibre?
No és un llibre de geopolítica, sinó de reportatges. Volem donar veu als protagonistes, els kurds, perquè expliquin la seva situació.

Com va ser el primer contacte amb el poble kurd?
El meu primer contacte va ser a Turquia, entrada la primavera, el 2010 i en el marc d’una celebració. En aquell moment la situació política a Turquia comparada amb ara era bastant bona, el que sí que és cert és que començava a haver-hi polítics, activistes i periodistes empresonats. És curiós com, malgrat saber les circumstàncies, no es tiren enrere. Et crida l’atenció aquest ímpetu.

En quin punt es troba el conflicte entre el poble kurd i l’Estat Islàmic?
El poble kurd són uns 40 milions de persones i estan repartits en quatre estats: Síria, l’Iran, l’Iraq i Turquia. En cadascun d’aquests països la situació és diferent. Podríem resumir que en tots ells la situació és força dura, exceptuant el Kurdistan iraquià on els kurds ja fa quasi 30 anys que gaudeixen d'una autonomia. Sí que és cert que últimament s’ha parlat més dels kurds de Síria, perquè és on hi havia una lluita entre el govern sirià i l’oposició. Els kurds van intentar mantenir una tercera línia al principi, fins que va entrar un altre actor: els gihadistes de l’Estat Islàmic, el DAESH, i des de llavors els kurds han jugat un paper fonamental a l’hora de frenar el gihadisme. De fet, fa unes setmanes es va anunciar el final no de l’Estat Islàmic, sinó del califat, que era el territori que controlaven. 

Llavors, el paper del poble kurd ha estat fonamental.
Es podria dir que els atemptats terroristes que han succeït a París, Barcelona o Brussel·les tenen el seu embrió ideològic a l’Orient Mitjà, on els kurds lluiten contra aquests grups.

I quin diries que ha estat el punt diferencial per frenar l’avanç del gihadisme?
S’han cobrat moltes vides de milicians i milicianes. S’ha creat una força, FDS (Forces Democràtiques de Síria), milícies kurdo-àrabs a les quals s’ha donat un bon entrenament. L’estratègia militar ha estat tenir aquestes forces a terra i la coalició internacional a l’aire. Avui dia el que fa la diferència militar és l’atac aeri. El punt diferencial ha estat que hi ha hagut aquesta estratègia conjunta de la coalició internacional i de les FDS per acabar amb el califat, a un preu òbviament molt alt. És a dir, han mort molts milicians i milicianes de les FDS i també lamentablement molts civils.

Han rebut el reconeixement que mereixen?
En aquesta lluita contra els gihadistes, els kurds han gaudit del suport internacional i d’alguna manera s’han guanyat aquest reconeixement. Ells esperen que, com a contrapartida per aquest servei que han fet al món, no es repeteixin episodis de la història on se’ls va prometre una cosa i finalment no es va complir.

Com creus que es reflecteixen les milicianes kurdes en els mitjans de comunicació?
Moltes vegades les han estereotipat, però no han parlat de la ideologia que hi ha darrere, que en una societat de l’Orient Mitjà les dones tinguin tant de pes. És a dir, no és una situació purament propagandística. Allà és real la ideologia que hi ha darrere del principal moviment dels kurds de Síria. Busquen la igualtat, així que en moltes estructures hi ha un colideratge. 

I s’estén a tots els àmbits?
En l’àmbit polític, hi ha un copresident i una copresidenta. En l’àmbit militar, hi ha un batalló d’homes i un batalló de dones. Hi ha més homes combatent, però igual les dones són un 35 %. En l’àmbit polític militar, si una comandant dona una instrucció, l’home ha de fer el que digui aquesta comandant perquè és el seu superior. Com dic, no és una qüestió purament estètica, sinó que és real sobre el terreny.

Quan eres al front, què va ser el que més et va impactar?
Jo sempre dic el mateix: en una situació extrema com és un conflicte, veus el millor i el pitjor de l’ésser humà. Jo destaco sobretot el millor, l’hospitalitat de la gent que té poques coses i així i tot t’ho ofereixen. 

Diries que al front és on trobaves les millors històries?
Les millors històries no són en el front de guerra. Aquí moltes vegades sí que necessiten ser-hi els fotoperiodistes per captar la imatge, però pots estar perfectament a 20 km d’on s’està produint el combat i trobar històries brutals. És a la rereguarda on hi ha els ferits, els hospitals, la gent que ha fugit.

Hi ha hagut algun moment en el qual hagis sentit por?
Pel que fa a seguretat, quan he passat més por ha estat a Alep, perquè senties els bombardejos i recordo que un dia estava passant pel carrer amb uns nois i va caure un morter. En sortir, en qüestió de segons, vaig veure davant meu la imatge d’un home amb una nena ensangonada als braços.

Com veiem diàriament, el conflicte sirià traspassa les seves fronteres. En aquest sentit, com valores el paper que juguen Rússia i els Estats Units en el conflicte?
És trist dir-ho, però aquests països vetllen pels seus interessos, tant econòmics com geoestratègics. Els kurds històricament han estat una mica oblidats. Des que arrenca el conflicte a Síria, els EUA i el que és l’OTAN intenten armar alguns grups de l’oposició siriana per lluitar contra el govern de Síria, que històricament ha estat tant aliat de Rússia com de l’Iran. És a dir, a Síria tenim una partida d’escacs, una guerra d’interessos. Molts països (l’Iran, els EUA, Turquia,…) posen les armes però qui posa els morts és Síria.

Amb la teva experiència en el terreny, cap a on creus que es dirigeix la situació?
A Síria el govern de Damasc té una posició avantatjosa, ja que ha recuperat la pràctica totalitat del territori. El que és clar és que en l’últim any el govern sirià no fa un pas sense el vistiplau tant de Rússia com de l’Iran. Per tant, ni els sirians ni el govern sirià tenen l’última paraula. Quant als kurds, s’ha de veure si aconseguiran o no negociar amb el govern de Damasc perquè els concedeixi una espècie d’autonomia.