L’especialista d’aquesta federació internacional, a la qual l’Organització de les Nacions Unides ha reconegut l’estatus consultiu general, va iniciar la seva exposició fent referència al buit entre natalitat real i natalitat desitjada. Aquesta realitat constatada, tant en l’opinió pública general com en els mitjans acadèmics, actualment també és una prioritat a l’ONU, on comença a preocupar la situació internacional d’hivern demogràfic que afecta no només el sistema de pensions i la sostenibilitat de l’estat del benestar, sinó el desenvolupament del futur capital humà i social de les nacions.

Socías va constatar que semblem condemnats a ser cada vegada “menys i més vells” i que, a causa d’aquesta situació, és necessari afrontar els fets amb polítiques de família audaces i adequades a la situació de la família mitjana. Aquest objectiu, va afirmar, “ens ocuparà anys, però val la pena”.

L’esperança de vida augmenta a tot el món, en concret, a Europa fins a 5 hores cada dia i fins a sis, en el cas d’Espanya. “Als països desenvolupats, el 1950, els majors de 65 anys representaven el 7 % de la població, avui estan al voltant del 10 % i el 2050 arribaran al 32 %. D’altra banda, la natalitat ha anat baixant fins a l’any 2003, data en la qual va revertir lleugerament perquè era difícil que continués caient encara més”, va explicar Socías. “Tenim menys fills dels desitjats senzillament perquè els homes i les dones no es veuen capaços de tenir-ne més. Falten polítiques públiques en els estats i privades, o de conciliació, en les empreses, que suposin un suport social clar a la realitat de la paternitat i de la maternitat”. També va assenyalar que, en alguns casos, el motiu és que no es troba la persona adequada amb qui compartir aquest projecte vital, o també la por –a causa del descens del sentit del compromís– de quedar-se, en un futur, només amb la prole. En el cas dels joves, la situació és lleugerament diferent. En ells, abocats molts cops a una llarga adolescència que pot durar fins als 30 anys a causa de l’atur i de la impossibilitat d’independitzar-se, es fa encara més difícil escometre el pla de forjar una família.

Pel que fa a la correlació entre la baixada en la natalitat i la incorporació de la dona al mercat laboral, va especificar que el mercat laboral i les seves condicions –absència de flexibilitat, llargues jornades laborals– estan fets a la mesura de l’home. “La seva estructura pertany al passat i no deixa que la maternitat i la paternitat siguin presents com a part de la vida de l’empleat o l’empleada”. A més a més, i segons les dades estadístiques dels països on més creix la natalitat, aquesta no augmenta precisament en aquells països en què la dona no treballa, sinó precisament en els que la taxa d’activitat femenina és més gran però hi ha alhora més polítiques de conciliació de treball i família”.

Finalment, Ignacio Socías es va aventurar a donar una definició del que és la família: “Aquell lloc, ambient o entorn on s’origina la vida; on, a més a més, l’amor no s’acaba mai; on hi ha continuïtat en aquesta relació”. Per a ell, gran part dels problemes actuals es deuen precisament a l’afebliment d’aquests factors.

“Potser el principal problema amb què ens enfrontem avui en dia no és només que neixin pocs nens, sinó que els pocs que neixen no troben aquest ambient en què puguin créixer adequadament”. Com a dada alarmant va assenyalar que, actualment, la pobresa infantil al primer món és més gran que mai i que continua creixent. Va relacionar això amb el fet que, en molts casos, els pares no es fan càrrec dels fills i també amb l’augment de la violència domèstica que, va especificar: “És una violència pre i postfamiliar moltes vegades a causa de la manca de compromís”.

“L’eficàcia de les polítiques familiars, segons com les estem abordant des de l’ONU, es basa en primer lloc en la redistribució de la riquesa. Tot l’esforç que les famílies fan per aportar individus productius a la societat, d’alguna manera, ha de ser compensat. També cal aplicar mesures que facilitin la conciliació del treball i la vida familiar. D’altra banda, resulta essencial la valoració de les tasques de la cura i de la feina no remunerada de la llar, així com la promoció del diàleg intergeneracional. Com a principi interpretatiu i rector de tot això anterior, va subratllar la importància del principi de l’interès superior del menor, promulgat per la convenció dels drets del nen. Ajudar el menor passa per ajudar la família, que és l’entorn en el qual el nen podrà veritablement desenvolupar-se”.