Segons explica Judith Urbano sempre hi ha hagut dones artistes, pintores i escultores “el problema és que no les coneixem perquè la història de l’art que estudiem és la del segle XIX, que va esborrar-les. Recentment, a partir dels anys 60, es van començar a recuperar de mica en mica”.

Així, a través d’un passeig pels autoretrats i retrats que han fet algunes dones al llarg dels segles, la professora Urbano ha parlat d’artistes com Judith Leysler o Sofonisba Anguissola, dels segle XVI; Artemisia Gentileschi, del segle XVII; Rosalba Carriera o Elizabeth Vigée-Lebrun, del XVIII; Rosa Bonheur, Berthe Morisot o Lluïsa Vidal, del segle XIX.

“Vol dir això que eren pintores de segona o no tan bones? No, ni de bon tros. De fet ‒assegura la degana d’Humanitats‒, moltes eren, fins i tot, pintores de cambra de reis i reines i tenien grans clients, com els pintors masculins”. Amb exemples, Urbano ha anat mostrant què és el que feien aquestes dones. “Una prova que eren bones ‒afirma‒ és que moltes de les seves pintures han estat atribuïdes a homes, a grans pintors coneguts, i després s’ha vist que no eren seves”.

D’altra banda, Urbano assegura que també cal “tenir en compte la dificultat que tenien elles en les seves èpoques respectives per obrir-se camí en un món d’homes, en què no tenien les mateixes oportunitats. Per sort, moltes eren filles d’artistes, cosa que els va facilitar el camí, però no sempre va ser així”.

La manca de models femenins en el relat oficial de la història de l’art és una deficiència que es combat des de l’àmbit acadèmic, recuperant biografies de dones destacades. La conferència de la professora Judith Urbano a Cases Singulars n’ha estat un exemple.