El paper de les polítiques públiques el van tractar ponents nacionals i internacionals com Annie Bernier, professora de la Universitat de Montreal (Canadà), que va exposar la seva tesi sobre l’educació dels fills, el desenvolupament del cervell i com aquest afecta les seves funcions executives. Per la seva banda, la professora Danya Glaser, del University College de Londres, va parlar sobre l’abús i la negligència de menors i quines intervencions educatives són possibles per evitar-les.

La professora Anna Carballo, de la Universitat de Vic (UVic) - Universitat Central de Catalunya (UCC), va afirmar en una  taula rodona que “l’estrès comença al cervell i estimula una resposta que ens facilita la supervivència. És un sistema d’alarma que ens fa sobreviure; és innat”, perquè es tracta d’una resposta adaptativa que en si no és dolenta. L’estrès s’ha demonitzat, però n’hi ha un de positiu, el d’afrontar reptes. “Cal tolerar-lo perquè ajuda el nen i l’adolescent a tenir autonomia i autoestima”, va declarar. “El problema es presenta quan l’estrès és continu, perquè produeix un efecte tòxic al sistema endocrí. I això en un cervell en desenvolupament és molt perillós”, va concloure.

A la taula rodona també hi va intervenir Monsterrat Dolz, cap del Servei de Psiquiatria i Psicologia de l’Hospital Sant Joan de Déu, que va assegurar que segons l’OMS, la depressió és la primera causa principal de discapacitat al món. “La majoria de les malalties mentals són multicausals i la infància i l’adolescència són un període clau per a detectar-les”, va afirmar. D’altra banda, Ricard Calvo, director general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) de la Generalitat, va aportar dades de la situació a Catalunya i, tenint en compte que l’adolescent cerca constantment referents, va encoratjar els docents que ells ho fossin per als seus alumnes.

Algunes de les conclusions a les quals es va arribar durant el simposi van ser que la personalitat es gesta a la infància. En aquesta etapa és clau la qualitat de la cura parental de cara a la prevenció de disfuncions futures. Els problemes mentals, de salut, aprenentatge i socialització dels infants requereixen un treball conjunt del sector educatiu, sanitari i familiar-associatiu per desenvolupar polítiques d’intervenció integrals.

Per una altra banda, es deduí també que l’afecció maternoinfantil requereix temps i atenció. Hi ha aspectes distorsionadors com l’estrès, l’escassetat de temps i la manca de conciliació treball i família que incideixen greument en la seguretat del menor i en problemes cognitius futurs. A més, la parentalitat requereix límits, referències clares, estimulació, interès i ajuda en la resolució de conflictes. La violència intrafamiliar és el principal fre a aquest context en què es desenvolupa el veritable amor paternofilial.

Finalment es va concloure que el desenvolupament de l’atenció és una de les facultats executives més importants per a la maduració de la personalitat, la salut futura i la predicció d’èxit i satisfacció vital d’una persona. Diversos estudis demostren que no és una facultat innata, sinó adquirida, i en aquest sentit el seu aprenentatge i entrenament depèn en gran mesura del tipus de llar, convivència i interacció que es produeixin en la família.