Amb més de 1.300 milions d’habitants, la República Popular de la Xina té tan sols prop d’un 4% de cristians, no obstant això, és un dels països amb més creixement de catòlics en els últims anys: d’uns 8 milions, als 80, a uns 12 –tot just un 1% de la població– en l’actualitat. “Hi continua havent moltes conversions al catolicisme –va explicar Ariadna Blanco–, fins i tot dins del mateix Partit Comunista, i a aquestes persones els imposen unes sancions altíssimes perquè temen per la ideologia marxista”. De fet, ha comentat Blanco, “el govern xinès té por que aquest suposat ‘activisme religiós’ es converteixi en un ‘activisme polític’, i per això ho volen controlar”.

Durant la seva intervenció, la delegada d’Ajuda a l’Església Necessitada (AIN) –associació que fa més de cinquanta anys que ajuda l’Església clandestina de la Xina– va anar explicant quina és la situació dels catòlics en aquest país i com el govern va crear, el 1957, el que va anomenar l’Associació Patriòtica Catòlica Xina (CPA), amb la idea de tenir un control i evitar “influències estrangeres” (en clara referència a la unitat de l’Església catòlica al voltant del Romà Pontífex) que pretenen destruir la Xina. “D’aquesta manera, l’actual govern xinès diu que respecta el dret a la llibertat religiosa”, concretament per a cinc religions, entre les quals el catolicisme: per curiós que pugui semblar, “el Partit Comunista reconeix el fet religiós com un bé per a la societat i diu que el catòlic aporta un bon ciutadà”.

No obstant això, “parlar de la Xina és molt complex –assegura la delegada d’AIN–, no es pot jutjar ni emetre judicis a la lleugera”. I la realitat és molt diferent: “alguns van pensar que, amb els Jocs Olímpics, hi hauria més obertura en aquest tema, però el fet és que mai s’havien produït tantes detencions per motius religiosos com l’any passat. No diuen que els detenen per ser catòlics, sinó per voler pertorbar l’ordre social”.

A continuació, el seminarista xinès va aportar el seu testimoni personal, explicant que va venir a Espanya “per poder rebre la formació que aquí no em podien donar”. “El meu bisbe –va explicar – fa més de quinze anys que està sota arrest domiciliari, a vegades l’han capturat sense cap motiu. Quan jo torni, ell m’ordenarà, però encara no sé què passarà ni com podrà ser”.

Aquest seminarista –educat en la fe catòlica, el quart de cinc germans, el més gran dels quals ja és sacerdot– va explicar la seva experiència al llarg de la vida. “És molt dur no poder veure els teus pares durant quatre o cinc anys perquè està prohibidíssim tenir més d’un fill”. Tanmateix, seguia explicant, “aquí els catòlics resàvem tots junts. El meu rector atenia seixanta pobles i cada diumenge havíem de recórrer, de vegades, quilòmetres, caminant o en bicicleta –el cotxe era un autèntic luxe– per poder sentir missa en algun d’aquests pobles”. Així, malgrat les dificultats –de vegades no petites–, “mai no he faltat ni una vegada, voluntàriament, un diumenge, a missa”. Aquí és molt fàcil –“al lloc on visc, cada diumenge hi ha setanta misses!”, fa broma–, “però a la Xina, no”.

Durant el torn de preguntes, el seminarista xinès es va mostrar molt optimista respecte al futur: “sí, estic segur que algun dia millorarà; quan? No ho sé. Això és com la parusia”. El que sembla clar és el que va afirmar Blanco: “a la Xina hi ha una gran set de Déu”.

L’acte va ser presidit per la Dra. Belén Zárate, vicerectora de Comunitat Universitària de la UIC, que a mode de clausura va fer un repàs de les activitats que la Universitat ha promogut durant aquest Any de la Fe, i va animar els assistents a “descobrir testimonis d’herois anònims, d’inconformistes que s’han rebel·lat contra les incoherències del seu món”.