Manel Ruiz és alumni de UIC Barcelona. La seva passió per la fotografia i el vídeo el va portar a estudiar Comunicació Audiovisual. Una professió que ara viu i exerceix en una de les ciutats més emblemàtiques dels Estats Units: Los Angeles. Entre plató i plató, aquest amant a la fotografia fixa ha aconseguit fer-se un lloc a la meca del cinema i a la indústria musical mentre viatja pel país nord-americà, descobrint-ne les costes i muntanyes.

Per què vas decidir estudiar Comunicació Audiovisual? 
Perquè sempre m'han atret els mitjans de comunicació, especialment tot el que envolta la imatge. Volia tenir una base sòlida dels diferents mitjans. 

I per què UIC Barcelona?
Em proporcionava una atenció propera i de qualitat. Ja des de la primera trobada, vaig veure la proximitat dels professors. Les instal·lacions i el material audiovisual van ser un punt molt important a l'hora de prendre la decisió. El plató, l'equip tècnic, l'estudi de realització i les sales d'edició eren nous i moderns i va ser una de les coses que em van cridar l'atenció. 

Com recordes el teu pas per la universitat? 
Va ser molt positiu i en cap moment em vaig sentir sol. Els professors van tenir des del primer moment un tracte molt personal. A més a més, molts dels companys que vaig tenir es van convertir en amics i amb alguns he tingut l'oportunitat de coincidir en el món laboral. 

Pots dir que has complert el somni de molta gent, però què va ser el que et va portar a treballar als Estats Units? 
Després de graduar-me a UIC Barcelona vaig decidir especialitzar-me en direcció de fotografia a l’Escola de Cinema de Barcelona (ECIB). Quan vaig acabar, vaig estar un any treballant en tot tipus de produccions audiovisuals fins que un amic de la universitat que estava treballant com a productor a Madrid em va trucar. Buscaven operadors de càmera per als programes Más que coches, Más que coches GT i Más que motos, de Mediaset. 

Vaig decidir fer les maletes i marxar a Madrid a treballar amb ell. Vaig estar un any viatjant per Europa però després em vaig adonar que necessitava alguna cosa més. Després de mirar i valorar diverses opcions, vaig decidir marxar als Estats Units i matricular-me a UCLA. Era un programa més enfocat al networking i amb l'opció de quedar-me al país durant un any més però amb la possibilitat de treballar. 

I un cop allà, quin va ser el teu primer projecte? 
Un amic i director mexicà buscava un director de fotografia a Los Angeles que pogués gravar dues peces per a un videoclip-documental sobre José Alfredo Jiménez. Va estar nominat a un Grammy llatí. 

Imgino que pots dir que els inicis no són fàcils i menys en una ciutat com Los Angeles… 
Hi ha dues coses que em van costar moltíssim. La primera, tenir tota la família i amics a gairebé deu mil quilòmetres de distància i nou hores de diferència. Això era una cosa que tenia assumida des que vaig pujar a l'avió, però viure-la és molt diferent. 

La segona, les distàncies. A Barcelona tenim la gran sort de tenir un sistema de transport públic fantàstic i que podem anar d'un lloc a l’altre en poca estona. Aquí, a Los Angeles, és molt diferent. És una ciutat gegantina, en la qual les distàncies són molt més grans i el trànsit pot ser horrible en determinades hores. Però una vegada t'hi acostumes, és una ciutat impressionant. 

I a nivell professional, és tan difícil com sembla posar un primer peu en el món audiovisual de Los Angeles?
Puc dir que la gent és molt oberta i et donen la seva targeta amb molta facilitat, la qual cosa et permet quedar amb moltíssima gent per prendre un cafè i d'aquesta manera ampliar la teva xarxa de contactes. És cert que la competència és molt més gran, però sent realista, he tingut oportunitats que mai no m’hauria imaginat que tindria a Espanya. Per exemple, estic en fase de preproducció d'una pel·lícula que rodaré entre el juliol i l’agost a Califòrnia. 

Quins factors creus que t'han afavorit en la teva projecció professional?
Un gran punt a favor és el fet de parlar castellà. A Los Angeles (i a Califòrnia en general), hi ha molta immigració llatina i moltes produccions estan orientades cap a aquest mercat. Però al final és com tot, és anar treballant sense tancar portes a res.

Quines diferències trobes entre la manera de realitzar a Barcelona i a Los Angeles?
El ritme de treball és molt diferent. Sento que aquí van molt més ràpid. En el nostre sector, el temps són diners i les hores extres es paguen. El que també és molt diferent són els salaris respecte a Espanya. Quant a material, a Los Angeles hi ha moltes coses que jo no havia vist a Espanya i que, després de les meves últimes visites, m'he adonat que ja estan arribant.

Expliques que als Estats Units has treballat en diversos videoclips, què és el que t'agrada més de treballar en aquest tipus de projectes?
El que m'agrada més és la gran creativitat que hi ha al darrere. Una peça narrativa també té molta creativitat, però en un videoclip et pots deixar portar i provar moltes més coses. 

Com és el dia a dia en la gravació d'un videoclip a Los Angeles?
En qualsevol projecte audiovisual tens un pla de rodatge, que és el que marca cada dia amb els plans que es gravaran. 

Amb quins artistes has treballat?
He treballat amb Andy Vargas (vocalista de Carlos Santana) en un videoclip que encara no ha sortit, en el qual col·laborem amb artistes com el cantant Beto Cuevas, amb qui vaig tenir l'oportunitat de treballar, o l'estrella de la NBL, Adrián González. Per al videoclip-documental sobre José Alfredo Jiménez també vaig treballar amb Beto Cuevas. I també he treballat amb artistes de diferents gèneres musicals que no són tan coneguts. 

També has participat en curtmetratges i llargmetratges, en quins projectes exactament?
He treballat en molts curtmetratges, des de drama o thriller fins a comèdia. Molts estan encara en fase de postproducció o en circuit de festivals. També he tingut l'oportunitat d'anar a Mèxic a rodar un documental i un fashion film i he assistit com a foquista en una pel·lícula coproduïda per Alemanya, Polònia i Anglaterra. 

I amb totes les experiències que acumlades, amb què et quedes?
El que m'agrada més és la narrativa, explicar històries a través de la càmera i la llum. M'agrada molt experimentar amb càmeres i lents, provar coses noves. 

Després de parlar del teu passat i present, parlem de futur. Si et deixessin triar, amb quin director t'agradaria treballar?
Sens dubte amb David Fincher. M'encanta el thriller i em fascina l'estil de càmera que té.

I quin seria el teu projecte somiat?
El meu projecte somiat és poder rodar un thriller de cinema negre com a director de fotografia en el qual hi hagi prou pressupost per no tenir limitacions de càmera, lents, llums o grip. Això sí, sempre envoltat de gent amb molta més experiència que jo perquè al final, quan aprens més és quan estàs envoltat de gent que en sàpiga més que tu. 

I després de viure el somni americà, on t'agradaria provar sort?
Mèxic és una indústria també molt potent. Ja he anat diverses vegades a rodar-hi i honestament, és una indústria molt forta, amb gent molt talentosa i, a més a més, tinc la gran sort que no tinc barreres per poder comunicar-m’hi.