Un rumor –com el defineix Marc Argemí, professor de Comunicació– “consisteix en una informació no contrastada que circula per mitjans informals i que no va acompanyat d’allò que s’anomena tradicionalment una oficialitat”. Partint d’aquesta definició, fa uns anys, Argemí va començar a investigar sobre la credibilitat dels rumors i les notícies, especialment durant la II Guerra Mundial, en arxius d’Estats Units i, sobretot, del Regne Unit, on, pel que sembla, hi havia una autèntica “fàbrica de rumors” per contrarestar l’atac enemic.

“En el llibre –explica Argemí– recupero una bona part de documents inèdits dels arxius britànics per veure com els fabricants de rumors se les empescaven per posar-los en circulació”. Era una manera de descol·locar l’enemic: “La desinformació o la sobreinformació exercia un poder molt gran en el control de la premsa, molt més que la censura; i la II Guerra Mundial ho demostra”. Concretament, el llibre explica que el govern britànic va planificar la distribució de més de 8.000 rumors.

El que avui és un assaig que, per tot el que conta, podria considerar-se una novel·la d’espies, va néixer com una tesi sobre la rumorologia, dirigida pel professor Salvador Cardús, de la Universitat Autònoma de Barcelona. De fet, a la presentació del llibre, tant ell com el periodista Arturo San Agustín van coincidir a assenyalar que, d’aquesta tesi, en podrien sortir un parell d’assaigs més.

A Rumors en guerra, l’autor parla de la importància de tenir en compte aquest tipus d’informació, ja que el periodisme difícilment pot superar el rumor en velocitat. Per això, explica Argemí, “el periodista es converteix en un verificador: el rumor no ha de ser necessàriament mentida, però cal que sigui verificat”. Condicions d’incertesa general, d’angoixa personal, la importància d’una qüestió, un context de sobreinformació o de manca d’informació, de manca de transparència, d’absència de fonts oficials, etc., poden ser els motius que donin peu als rumors, i molts són el pa de cada dia: “Les xarxes socials –explica el professor Argemí– reuneixen bona part d’aquestes condicions a l’hora de crear rumors”. Per això, es refereix a Internet com a “la república del rumor”.

Davant d’aquest fet, Argemí assegurava en una de les moltes entrevistes que ha concedit: “El periodisme té més futur ara que mai com a verificador de rumors. A la llarga, el negoci del periodisme pot continuar residint en la credibilitat, però els mitjans l’han de merèixer. No s’ha de competir amb el rumor en velocitat, sinó en credibilitat. Aquest pot ser el gran valor del futur del periodisme”.