La jornada la va inaugurar dilluns el Dr. Xavier Gil, rector de UIC Barcelona, que va destacar com Carlos Pujol va impregnar la seva vida i el seu treball d’humanisme cristià i va agrair a qui va ser professor de la nostra universitat el seu magisteri, el seu lliurament i la seva generositat. D’altra banda, José Creuheras, president del Grup Planeta i d’Atresmedia, amic de Carlos Pujol i membre del jurat del Premi Planeta durant més de 40 anys, va destacar que era un “savi polifacètic” cap a qui tenia molt d’afecte i admiració. La Dra. Teresa Vallès, investigadora principal del projecte, en va presentar el fons personal i el nou web, eina indispensable per als qui vulguin saber més sobre la figura d’aquest prolífic escriptor, que va passar desapercebut per a la gran majoria de la crítica literària del seu temps. Marta Lagarriga, vídua de l’humanista, va voler subratllar que el seu marit no va donar cap importància a no obtenir premis literaris, sinó a publicar. Una manera sàvia de dedicar-se a la literatura; elecció que va prendre quan ell era al centre del sistema i mai no es va aprofitar del poder que tenia a l’editorial Planeta.

José María Pozuelo Yvancos, crític literari, va exposar el perfil humanista de Pujol  i es va aturar especialment en la novel·la històrica, centrada a París i a Londres. Es va estrenar amb La sombra del tiempo, recentment reeditada. Carlos Pujol “va entendre que la literatura estava fertilitzada en certs llocs que eren  igualment importants, no només la novel·la en si”, va declarar. Per la seva banda, Andrés Trapiello va assegurar que “la poesia és a Carlos Pujol el que un dibuix és a un escultor. Entra amb una veu que no s’assembla a ningú”. Feia servir l’alexandrí, vers típicament francès, i va començar a publicar poesia als 50 anys. El crític literari David Castillo va destacar que les seves crítiques eren poc militants: “La seva ironia era una distància. Deia el que havia de dir, sense escarafalls”. Per la seva banda Ernesto Ayala, que l'any 1982 va publicar una crítica de La sombra del tiempo a les pàgines de la revista El viejo topo, es va lamentar de no haver encarregat a Carlos Pujol un llibre sobre la vida de Cervantes a Roma.

Gaston Gilabert, professor de la Facultat d’Humanitats a UIC Barcelona, ​​va llegir la intervenció de Manuel Longares, que no va poder acudir a l’acte per problemes de salut. “Ni en la novel·la, ni en la poesia, ni en l’assaig va ser més personal que en l’aforisme”, escriu Longares; aquesta “forma sinuosa d’explicar les coses, carregades d’humor, en què havia de sentir-se molt còmode”. Pujol va escriure tres llibres d’aforismes, en els quals reflexiona sobre l’escriptura i com hauria de ser l’escriptor: “La tasca de l’escriptura és fonamental i també supèrflua. S’escriu a les palpentes i a cegues, amb les paraules com a pigalls”. Per a ell la literatura havia de tenir sempre un punt d’exageració: “Completa la vida pel costat dels somnis”, va escriure. “Quan a alguna cosa se li comença a concedir importància és que ja pertany al passat”, amb aquest aforisme Manuel Longares va definir Carlos Pujol: un home escèptic, irònic, senzill, honrat, bondadós, paradoxal.

Andreu Jaume, traductor, el va equiparar a T.S. Elliot, amb absoluta ambició literària per endinsar-se en la tradició occidental amb total comoditat i navegar-hi, sense renunciar a cap tipus de repte. Per la seva generació era un referent de la literatura francesa. “Pujol com a traductor tenia molt sentit i, a mesura que va traduint, va creant una tradició”, va declarar.

La jornada homenatge va acabar amb una taula rodona amb quatre els editors de les obres de Carlos Pujol: Manuel Borrás (Pre-Textos), Miguel Ángel del Arco (Comares), Daniel Fernández (Edhasa) i José Ángel Zapatero (Menoscuarto). En la clausura de l’acte, Carlos Pujol Lagarriga, fill de l’escriptor, va llegir un relat seu inèdit com a colofó de l’homenatge.