Carmen Moreno s’acaba de graduar en Humanitats. La que va ser l’estudiant amb la nota més alta de selectivitat a la Comunitat Valenciana i la tercera més alta en l’àmbit estatal s’ha graduat, després d’haver fet un viatge fins a la Felician University de Nova York per acabar allà els estudis. Volia complementar la seva formació humanística amb la visió nord-americana. El destí va voler que una de les classes li obrís les portes de la seu de les Nacions Unides sota el guiatge del príncep i diplomàtic Adnan El-Hashemite. Ara ens explica la seva experiència i com les Humanitats també juguen un paper fonamental en la primera línia diplomàtica.

T’acabes de graduar en Humanitats per UIC Barcelona, però els teus primers passos universitaris et van dirigir als estudis d’Arqueologia. Per què, el canvi?
Exacte, vaig començar Arqueologia, però em vaig adonar que era massa específic. A mi m’agradava més la cultura en un àmbit més general. Aquí hem vist història, art, filosofia, veiem com es relacionen entre totes i això és el que UIC Barcelona ofereix. I al mateix temps, una visió practica d’aquests estudis.

Llavors, vas passar d’imaginar-te com a arqueòloga a projectar-te com a humanista. Però on exactament?
Vaig entrar a UIC Barcelona volent ser gestora cultural, concretament de l’àmbit d’esdeveniments, concerts, musicals... I com que aquí també s’ofereix el Màster en Gestió Cultural, em va cridar molt l’atenció. Però, després vam tenir una assignatura, Estudis Internacionals i Drets Humans, amb la doctora Maria Mut, que em va obrir molt la perspectiva.

Un nou gir en la teva projecció professional...
Sí, era un àmbit que no m’havia plantejat i de sobte vam veure la UNESCO, que és clar era cultura en l’àmbit internacional, i a partir d’aquí, vaig voler fer l’estada a Nova York de juliol a desembre de 2018.

Com recordes el teu dia a dia a Nova York? 
Les classes començaven a finals d’agost, però ens van dir que podíem anar-hi al juliol a fer un programa introductori. Em vaig apuntar a diversos cursos d’estiu en els quals hi havia classes, conferències o sortides al matí i a la tarda teníem temps lliure. Després vaig començar la universitat i el ritme va canviar. 

I com era aquest ritme universitari?
Bastant més light que a Espanya. No tenen graus tancats. La gent agafa les assignatures que vol i es fa el seu grau. Jo anava d’un campus a l’altre, a vegades al matí, a vegades a la tarda. Per a mi era una mica estrany, però per a ells és bastant habitual.

D'entre totes aquestes assignatures que podies triar, et vas apuntar a una assignatura sobre les Nacions Unides? 
Sí, al principi em vaig matricular en una assignatura sobre un programa de les Nacions Unides i al final, a totes dues. Érem pocs i això fomentava molt el debat. 

I de l’assignatura, com vas passar a la seu de les Nacions Unides?
Després de matricular-me vaig conèixer el professor, el príncep, diplomàtic a les Nacions Unides i responsable de la Fundació Rasit, Adnan El-Hashemite. Va ser ell qui em va ajudar a entrar a l’ONU. Un dia després de classe em va explicar que tenia aquesta fundació i em va proposar treballar amb ell.

I quina era la teva comesa en tot això?
Aquest any s’organitzava un acte sobre les dones a la ciència. Hi havia conferències a la seu de l’ONU i venien científiques de tot el món. Durant aquests sis mesos anava promovent l’esdeveniment. Per exemple, quan anàvem a un consolat, m’encarregava d’explicar-ho i convidar a algunes persones. Em va servir per aprendre moltes coses.

Treballar amb la fundació et va obrir moltes portes?
La meva col·laboració amb la fundació va coincidir amb la celebració de l’Assemblea Nacional de l’ONU. Tots els caps d’Estat hi eren, però no només en l’àmbit diplomàtic. També en l’empresarial: hi havia Bill Gates, Mark Zuckerberg… Va ser una gran experiència.

I molt exclusiva…
Jo no sabia que tindria l’oportunitat d’anar-hi i de sobte un dia em va dir: “Tu vens amb nosaltres”. Hi entra gent comptada i hi ha molta seguretat. És molt complicat anar-hi. Fins i tot acostar-s’hi. Tot Manhattan queda tallat.

Algú que ha estudiat Humanitats, què creus que pot aportar en un entorn amb personalitats tan rellevants i poderoses?
Una visió humanista, que jo crec que és súper important. 

A què et refereixes exactament?
Jo crec que en aquests entorns és on més falta fa un humanista que sap com aplicar uns codis morals i ètics. Sabem molt sobre filosofia, literatura, art… Ho interconnectem tot i veiem quina és la nostra cultura, la nostra societat a nivell general i sabem posar en valor la societat. Una empresa o una institució sense aquesta cultura, sense aquesta visió humanista, crec que s’empobreix molt.

Podem dir que és un perfil fonamental per a la diplomàcia?
Un humanista, per exemple, és aquell que reconeix la seva cultura i reconeix la d’una altra persona i pot asseure’s a parlar-hi sense cap mena de prejudici, sense barreres. Ens entendrem i aprendrem l’un de l’altre. Crec que això és la visió humanista: dialogar sense cap mena de barrera i amb ganes d’aprendre.

Però també en la resta d’entorns laborals, no?
Arribarà un moment en el qual una màquina podrà fer un treball de comptabilitat o fins i tot, dir-te quina malaltia tens. Però la part cultural d’un humanista mai no la podrà fer. 

I ara, què?
Faré un màster en gestió cultural amb direcció d’empreses a l’IESE, a Madrid, i la meva intenció és treballar en aquest àmbit. Potser no internacionalment, com a la UNESCO, però sí en els temes que vaig treballar. No sé on acabaré, però aquesta és la meva intenció.