Falcones, llicenciat en Dret, no va venir a impartir una conferència, sinó, com va dir, “a dialogar amb el públic”. El que va ser, durant anys, advocat, i avui, novel·lista, va declarar: “de jove volia ser escriptor, però la meva mare em va dir que primer estudiés alguna cosa i que després fes el que volgués. És el millor consell que m’han donat mai”. I és que el mateix Falcones va parlar de les dificultats que suposa dedicar-se a l’escriptura. Per escriure el seu èxit més gran, L’Església del Mar  va trigar cinc anys, i perquè una editorial volgués apostar per l’obra, tres anys més. També va assegurar que “la bona escriptura es deu a un treball voluntariós, res d’inspiració”, desmitificant aquesta imatge romàntica que molta gent té de l’escriptor. Va deixar la feina d’advocat i ara es dedica únicament a escriure.

A més a més, va explicar als alumnes, professors i personal de la Universitat com n’és, de complicat, el món de les empreses editorials. Tot i que és considerat un dels millors novel·listes històrics del moment a Espanya, a Falcones li han rebutjat molts treballs, que les editorials potser ni s’han llegit. “L’essencial és que a algú amb credibilitat dins de l’empresa li agradi”, va manifestar l’escriptor barceloní. Però també va defensar allò positiu de treballar amb un editor, “un especialista que treballa amb tu i t’ajuda a millorar”.

Quan li van preguntar com s’aprèn a escriure, Falcones va criticar la mala visió que hi ha a Espanya de les escoles d’escriptura, que és d’allò més normal als Estats Units, ja que “els pintors van a escoles d’art i els músics, al conservatori.” També va assegurar que és importantíssim llegir molt.

Finalment, va revelar que l’escriptor no és aquesta figura que tenim tan mitificada, que viu en la solitud i escriu quan li arriba la inspiració. El novel·lista és qualsevol persona, algú corrent, del carrer, que en la majoria d’ocasions té família i compagina la seva feina amb l’escriptura.