L’arquitecte japonès Kengo Kuma va apostar per una arquitectura que reconnecti allò urbà amb la natura en la conferència que va impartir en el cicle Foros, que organitza la Universitat Internacional de Catalunya (UIC Barcelona). La conferència va tenir lloc el divendres 17 de maig, a l’Aula Magna de la Universitat. També hi van intervenir com a ponents Jordi Viñals, Chief Project Manager a l’estudi Kengo Kuma & Associates, i Lorenzo Chelleri, investigador i professor de UIC Barcelona i president de la Xarxa de Recerca en Resiliència Urbana.

Felipe Pich-Aguilera, arquitecte i professor de UIC Barcelona, va presentar la conferència. En la introducció, va afirmar que el treball de Kengo Kuma demostra que “és possible projectar dins de la natura”. “Com a societat, necessitem un nou paradigma. L’arquitectura hauria de ser un catalitzador per aconseguir aquest canvi i convertir en realitat el que la societat espera”, va afegir.

Kengo Kuma va explicar durant la seva intervenció que, en abordar un projecte, “busquem la relació entre l’edifici i el seu entorn, entre el que és urbà i la natura”. El seu estudi arrela el disseny i la construcció a les tradicions arquitectòniques i els paisatges locals. “Tradicionalment, els materials provenien de l’entorn immediat. Al segle XX ens hem oblidat dels sistemes que ens lligaven a la natura i s’ha produït una divisió entre allò urbà i l’entorn natural”, va afirmar.

“La nostra intenció és connectar amb l’entorn natural tant des del punt de vista conceptual com de l’ús dels materials”, va indicar. L’arquitecte japonès va exposar diversos exemples de com es materialitza aquesta proposta en els seus projectes: amb l’ús de materials com la fusta o el bambú dels boscos circumdants; evitant excavacions i moviments de terra; experimentant amb muntatges de fusta sense claus, o ideant façanes amb blocs de palla recuperant tècniques constructives locals.

L’estudi Kengo Kuma & Associates troba inspiració en elements naturals del context més proper de cada projecte, com per exemple, amb la generació de biblioteques l’interior de les quals és com un bosc (Yusuhara community library) o museus amb façanes que reprodueixen penya-segats (V&A Dundee, a Escòcia). També s’inspira en el context urbà i cultural, com per al Museu de Hans Christian Andersen d’Odense, Dinamarca, en què emula el vagareig per un jardí “fantàstic” típic dels contes de fades que van fer famós l’autor.

Kengo Kuma resumeix de manera sintètica la metodologia de l’estudi, “ens interessa el procés; la forma no està mai en l’inici d’un projecte, sinó que apareix al final com a resultat d’un llarg procés creatiu”.

Tradicions europea i japonesa

Jordi Viñals va explicar en detall un dels projectes de l’estudi Kengo Kuma & Associates i com han portat a la realitat els principis que guien la seva pràctica. “El projecte del museu Albert Kahn a París ens ha permès implementar certes nocions de l’arquitectura tradicional japonesa a la capital de França”, va afirmar. El museu acull la col·lecció “Arxius del planeta” unes 72.000 fotografies en color (autocroms) preses per l’equip d’aquest filantrop de principis del segle XX. El projecte se situa als jardins d’Albert Kahn, on va fer construir un collage de jardins de diferents llocs del món, entre els quals un jardí japonès, font d’inspiració del disseny arquitectònic.

Per a l’extensió i restauració d’aquest espai de museu i jardí, l’estudi va utilitzar i reinterpretar elements tradicionals japonesos com l’engawa (espai intermedi entre l’interior i l’exterior que recorre la façana), el sudare (filtres que augmenten la profunditat de la façana tamisant la llum i deixant entreveure certes vistes), o la importància dels llindars i les seqüències d’accés típics dels jardins japonesos.

Jordi Viñals va afirmar que “el modernisme, amb una visió positivista i amb l’arribada del formigó, ha construït cada vegada edificis més grans, pensant que al final trobaria la forma d’imposar-se i controlar la natura. El gran terratrèmol del Japó del 2011 ens va demostrar una vegada més que no s’ha produït: la natura sempre guanya. Al nostre estudi, considerem que una part de la solució és reduir l’escala, per arribar a una arquitectura més resilient i autosuficient, flexible i capaç de regenerar-se ràpidament després d’una catàstrofe, tal com tradicionalment s’ha construït al Japó”.

Construcció i regeneració

Lorenzo Chelleri, per la seva banda, va reflexionar sobre els límits del planeta i dels ecosistemes. “Més enllà de la percepció humana, s’ha demostrat amb dades científiques que estem empenyent el planeta més enllà del punt de no-retorn”, va afirmar. “Fa 50 anys, la globalització va eliminar la relació amb allò local. L’enfocament que es va adoptar als anys 90 va ser intentar ser menys extractius, però no ha funcionat”, va explicar.

Chelleri va advocar per “evolucionar de la construcció a l’administració del que ja s’ha construït”, així com per “pensar com realinear la governança de les ciutats amb la natura”. “Pot una ciutat ser regenerativa, i per tant produir recursos a partir de la construcció? Hauríem de dissenyar ciutats i edificis de manera que el mateix procés constructiu fos regenerador”, va concloure.