Hi ha la percepció que el desig ha estat un concepte molt estudiat al llarg de la història. Quina és la visió nova que aporta aquest llibre?

En realitat no ha estat prou estudiat en comparació amb la raó o la intel·ligència, els grans protagonistes de la filosofia moderna i contemporània. El Romanticisme sí que va reivindicar la importància del desig, però no es va dur a terme una reflexió prou acurada i mesurada del tema. Encara hi ha moltes coses per dir i per comprendre. Aquest llibre se centra en la importància, la comprensió i l’educació del desig: no és una força cega que ens empeny inevitablement.

Quina influència té el desig en les nostres decisions?

Enorme, decisiva: fem allò que desitgem. Per això ens interessa saber on volem anar i per tant, comprendre i educar els desitjos. És molt important conèixer bé els propis desitjos i saber fer-ne una valoració. Podem també aprendre a orientar-los per tal que la nostra actuació sigui la que volem i comprenem de manera intel·ligent.

I en quines decisions té més pes?

En aquelles que impliquen més les emocions i són més a curt termini. En general podem dir que el desig té més pes quan hi ha menys reflexió o menys diàleg amb l’enteniment. És interessant tenir present que això no vol dir que les accions en què els desitjos tenen més pes siguin dolentes. Hi ha un prejudici (jo crec que d’origen kantià) en contra de la possible bondat dels desitjos. És clar que hi ha desitjos dolents: la ira, la violència, l’odi... però també n’hi ha de molt bons.

En el llibre s’exposa que el desig és clau en el desenvolupament de la societat. Quin és el rol del desig en la construcció de la personalitat dels individus?

Efectivament, el desig és clau en la societat, la seva construcció i evolució. Estudiant les civilitzacions veiem que hi ha grans desitjos que les guien: la recerca de la divinitat i el més enllà a Egipte; el coneixement i la comprensió a Grècia; l’ordenament jurídic i d’infraestructures a Roma, etc. Els desitjos també ens defineixen individualment, perfilen una personalitat. Allò que desitges fa que siguis el tipus de persona que ets. Però el més encoratjador és que els podem modelar lliurement. No vull dir que sigui fàcil, però és possible i té un potencial enorme.

I en el creixement personal?

Aquest és l’aspecte més encisador del tema: podem posar tota la força dels sentiments en la direcció dels nostres propòsits, treballar l’harmonia interna personalper atraure tots els desitjos cap a allò que volem de debò. Si encertem en un projecte de creixement, els desitjos poden educar-se per jugar-hi a favor. El desig de millorar i aprendre funciona com una energia positiva. Si els treballem correctament el creixement personal es multiplica exponencialment.

L'amor i el desig van lligats o són oposats?

L’amor és un tipus de desig. A la vegada, hi ha diversos desitjos que convergeixen en l’amor. Hi ha maneres diverses d’estimar: l’amor dels pares, dels esposos, dels germans, dels amics... tota aquesta diversitat d’afectes pot anar acompanyada de desitjos espirituals quan és un amor veritable per la persona en sí; o per desitjos menys elevats quan predomina el desig de plaer. Pot haver-hi casos en què s’oposin el desig i l’amor, com falsos amors en què predomina un desig possessiu.

De quina manera?

La necessitat de possessió neix de l’amor propi, de la necessitat de sentir-se segur, dominar... l’amor veritable desitja correspondència, però no possessió. És diferent, i desitjar correspondència no significa egoisme. La correspondència és lliure i quan estimem algú, volem que ens estimi, anhelem una proximitat. Però això ha de ser lliure, si no ja no és correspondència. L’amor tipus eros és el que més fortament tendeix a buscar proximitat recíproca, fins a la intimitat.

Hi ha una relació entre desig i llibertat?

I tant. La llibertat es realitza en els desitjos deliberats o elegits. Hi ha desitjos més lliures que altres. Els que depenen més del cos i dels seus estatssón més condicionats per la nostra disposició física, i per tant són menys lliures. Els desitjos deliberats i elegits, els que són fruit d’un voler autèntic, aquests són desitjos lliures. Són els desitjos que pensem, fruit de la decisió, vinculats a principis, vinculats sincerament a les persones que estimem.

I en la societat actual, com es construeixen els desitjos?

Malauradament crec que en la nostra societat hi ha massa tendència a construir els desitjos des de fora del subjecte. Em sembla que cada vegada més les persones desitgem el que ens diuen que hem de desitjar. No és només la publicitat o no de manera convencional: en la societat audiovisual i sota la pressió de constants impactes, estem més sotmesos que mai a missatges de tot tipus que susciten representacions que no hem construït nosaltres sinó que ens venen donades. D’aquesta manera la construcció del nostre món interior és cada vegada més passiva, menys personal. I, per tant, els nostres desitjos també s’incorporen des de fora: no surten del jo ni de la nostra persona, sinó que són el resultat de tot el que veiem en sèries, pel·lícules, xarxes... crec que hi ha una relació inversament proporcional entre hores de connexió a imatges (les que sigui i per la via que sigui) i l’autenticitat del nostre món interior. Això vol dir que existeix el risc de ser persones poc autèntiques i que els nostres desitjos tampoc siguin gaire genuïns.

Com afecta al desig una societat com la nostra tan consumista i envoltada d'estímuls?

Està a les nostres mans educar i conduir els nostres desitjos per no ser víctimes de l’excés d’estímuls que es converteixen en imperatius. És necessari construir un món interior propi: elaborat per nosaltres mateixos, en el qual decidim què entra i què no; què volem fer nostre i què no. Al final, els desitjos que assumim i cultivem defineixen com som, la nostra personalitat. Però per poder fer aquesta tasca d’autoconstrucció cal moderar la pressió externa. Tots ho hauríem de fer, ens ho juguem tot: la vida que viurem i les persones que realment serem.

Creus que en aquesta societat hiperactiva el desig pot quedar mort o, al contrari, pot ser una font de creativitat?

Em sembla que poden passar les dues coses i que depèn de cada persona. Segons el que fem davant l’entorn. Si volem que creixi la nostra creativitat és necessari posar límits als inputs que rebo i que em fan passiu. Cal tenir mesura i buscar un equilibri. Si no ens protegim davant els possibles excessos d’impactes rebuts inevitablement ens tornem passius, mimètics, i es destrueix la nostra creativitat; el cervell se satura i perdem capacitat intel·lectual, imaginativa i creativa.

Fins a quin punt el desig està condicionat culturalment?

Hi ha una part positiva en el condicionament cultural: formem part d’una societat, és bo que compartim alguns desitjos. La concòrdia necessita del desig col·lectiu i compartit de bona convivència. És molt positiu que tota la societat comparteixi el desig de la solidaritat, com ha posat en evidència de manera molt humana la situació de pandèmia. Les tendències socials podem compartir-les o no. Depèn de cadascú i depèn de la valoració que en fem.

I les xarxes socials, quina influència estan tenint en el desig?

Potser més de la que és desitjable, quan se’n fa un ús abusiu. Sovint oblidem que les xarxes estan dissenyades per aconseguir el màxim de temps possible de connexió per part dels usuaris. Això fa que suscitin contínuament desitjos dels quals no som ni conscients. A més a més, els seus algoritmes exploren en els nostres desitjos per oferir-nos el que han detectat que preferim i ens tindrà més estona connectats. Les xarxes són un potencial manipulador de desitjos si no som prou crítics i responsables.

Es pot tenir una vida plena sense desig?

No, no és possible. Una vida plena es realitza a base de desig i enteniment. Tots dos són necessaris. El desig sense enteniment és forassenyat. Seria una força cega sense una direcció. Però la intel·ligència sense desig és pobre i inoperant: necessita la força del desig per actuar. Una vida plena és una vida rica en actuació: estimar, estudiar, ajudar, escoltar, escollir, donar suport, rectificar, demanar perdó, lluitar per una causa, buscar el que és millor.