Després de 47 anys, el Regne Unit va abandonar la Unió Europea el 31 de gener de 2020. Un cop finalitzat el període de transició, el dia 1 de gener de 2021 han entrat en vigor tots els canvis pactats i establerts, entre els quals es troba l’acord comercial que es va assolir només una setmana abans que finalitzés el termini. Com ho valores?

Ha estat la millor opció tenint en compte les circumstàncies. Ens trobem enmig d’una pandèmia mundial, ha aparegut una nova soca de COVID-19 al Regne Unit que ha comportat que diferents països europeus hagin tallat les connexions amb l’illa i més d’un miler de camions de transport de mercaderies van quedar aturats a Calais en direcció al port de Dover, un fet que va generar caos, malestar i una preocupació pel proveïment de mercaderies sense precedents. Les negociacions no han estat senzilles, però finalment han pogut arribar a una entesa per evitar el Brexit dur, que hauria estat el pitjor escenari possible.

Tot i l’acord signat, però, queda encara un procés llarg en el qual caldrà acabar d’encaixar totes les peces per tal que sigui satisfactori per a totes dues parts. 

No podem oblidar que el Regne Unit ha incorporat l’acquis communautaire (cabal comunitari) durant el gairebé mig segle de pertinença a la Unió Europea. Després de tants anys i amb unes relacions tan consolidades és difícil arribar a un acord en totes les matèries que sigui propici per a les dues parts. Per exemple, en el cas de la pesca, que era un dels principals punts de fricció de les negociacions, s’ha pactat un període de transició de cinc anys i mig, en el qual els drets d’accés recíproc a la pesca en aigües britàniques resten inalterats. Tenint en compte les diferents especificitats, un precedent és Groenlàndia, un territori que va abandonar les Comunitats Europees l’any 1985 però que va haver d’esperar fins al 2013 per veure l’entrada en vigor de l’acord d’associació de pesca comercialitzada amb la Unió Europea.

Com és que la pesca ha estat i continua sent un escull tan transcendental?

El secretari d’Estat per a Gal·les, Simon Hart, sempre ha mantingut que tant per a la indústria com per als ciutadans gal·lesos la sobirania del Regne Unit sobre la pesca en aigües britàniques no és negociable. Si ens fixem en el cas de Groenlàndia, la pesca també va ser un dels principals punts de conflicte. A partir de la seva retirada el 1985, es va signar un acord de pesca amb la Unió Europea amb quatre protocols que van obtenir les condicions específiques per un període determinat. El 2003 es va completar una avaluació intermèdia del pacte amb la decisió de dividir l'acord general en dos: un acord d'associació de pesca contínua en termes comercials i un acord d'associació, que finalment van entrar en vigor deu anys després. Amb el Regne Unit ara hi haurà una treva de cinc anys en aquest àmbit, però quan es tornin a asseure per negociar serà una altra història. Caldrà molta paciència i molts anys de negociacions, revisions i modificacions.

En la resta de matèries, s’ha pactat un comerç lliure sense aranzels ni quotes, que garanteix una competència justa i el respecte als estàndards comunitaris, una de les qüestions bàsiques per a la Unió Europea.

La Unió Europea té unes normes molt estrictes respecte als comportaments deslleials en el marc del dret de la competència, que tenen per objectiu promoure una competència justa en el mercat. La Comissió Europea és l’ens que s’encarrega de fer el seguiment de les pràctiques deslleials, que poden ser des d’ajudes públiques a empreses, préstecs, subvencions o desgravacions fiscals. Quan es parlava de level playing field significava que si el Regne Unit volia continuar participant en el mercat comú, calia respectar aquestes normes. No hauria estat just per a les empreses europees, que tenen prohibit rebre aquests tipus d’ajuts, competir en el mateix mercat amb empreses britàniques subvencionades públicament.

Abans que es formalitzés l’acord, es va parlar de molts models que podien inspirar la nova relació del Regne Unit amb la Unió Europea: Noruega, el Canadà, Austràlia, Turquia... però finalment s’ha arribat a un pacte inèdit. A què es deu?

El Regne Unit té uns lligams incomparables amb el projecte europeu, molt més fortsque alguns dels models dels quals s’ha parlat. L’acord ad hoc assolit ha tingut en compte les especificitats de l’illa i el seu bagatge històric durant més de quatre dècades. El nou escenari, almenys de moment, comporta l'acabament de la lliurecirculació de persones, mercaderies, serveis i capitals entre el Regne Unit i la Unió Europea i pot comportar fins i tot problemes territorials de difícil encaix constitucional a l’illa.

Per exemple?

La frontera entre les dues Irlandes pot fer trontollar el Good Friday Agreement (l'Acord de Divendres Sant), per la qual cosa es pot obrir la possibilitat de la celebració d'un referèndum per a la reunificació d'Irlanda. També hi trobem la possible celebració d'un nou referèndum d'independència d'Escòcia i la qüestió de Gibraltar, que afecta directament Espanya. Caldrà parar atenció a com evolucionen les relacions. En qualsevol cas, aquest acord és només un inici, així que el marc de relacions s'anirà configurant al llarg de molts anys, fins que esdevingui més definitiu.

Era inevitable que el país britànic hagi acabat marxant?

El Regne Unit sempre ha tingut dubtes constants sobre el projecte europeu. Abans de la votació sobre el Brexit de l’any 2016 cal recordar el referèndum del 1975 en el qual es va preguntar als ciutadans britànics si volien continuar sent membres de la Comunitat Econòmica Europea: Do you think the UK should stay in the European Community? Els problemes durant el mandat de Margaret Tatcher, les reserves amb la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea o la negativa a l’entrada a l’euro, la moneda única, són només alguns dels exemples que han portat el conflicte a l’escenari actual.

I això que en dues ocasions es va vetar l’entrada del Regne Unit a les Comunitats Europees...

És imprescindible parlar de la figura de Charles de Gaulle per entendre la situació des del punt de vista històric. El president de la República Francesa va vetar l’entrada en dues ocasions dels britànics a les Comunitats Europees, els anys 1963 i 1967. El doble veto va respondre a la defensa de la influència francesa a Europa i al fet que De Gaulle considerava que la història, els interessos exteriors (els Estats Units i la Commonwealth) i el caràcter insular del Regne Unit havia propiciat que els britànics haguessin creat una estructura política i econòmica diferent de la d’Europa continental i que un cop dins, dinamitarien el projecte europeu.

Finalment no l’han dinamitat, però sí que han fet trontollar els fonaments de l’ordenament jurídic de la Unió Europea. Fins a quin punt podem veure més països seguint el mateix camí?

És innegable que ha estat un cop dur per a la Unió Europea, per això era imprescindible arribar a una entesa amb el Regne Unit i consolidar unes bones relacions. Amb l’acord ja signat, l’impacte inicial sesuavitzarà i acabarà sent mínim, però caldrà temps i esforç de totes dues parts per aconseguir-ho. Actualment veig poc probable que hi hagi més casos com el Brexit, però els esdeveniments polítics internacionals recents ens han d’ensenyar que, a llarg termini, no podem descartar res.