En el seu discurs, Santiago Álvarez va explicar que “no és raonable avaluar el conjunt de les actuacions del sector públic central en termes de la incidència territorial que tenen”. Segons va dir: “es tracta d’un problema més ampli que, majoritàriament, s’ha d’abordar en l’àmbit dels individus”.

En aquest sentit, Álvarez va destacar que “és la capacitat de pagament i no la residència el factor que determina la càrrega tributària que suporten els contribuents”, i va posar un exemple: “Si un resident a Catalunya ha de pagar una quantitat més gran de l’IRPF que un resident a Aragó o la Rioja amb ingressos idèntics, és perquè el govern de la seva comunitat aplica una tarifa de tipus impositius superior a la part autonòmica de l’impost, la qual cosa no incideix en la balança fiscal, ja que aquesta recaptació la percep la comunitat autònoma. Així, doncs –va acabar–, pel que fa a la part estatal de l’impost, tots tres pagaran el mateix”.

En realitat, segons va seguir en la seva conferència el vicerector de la Universitat d’Oviedo, “la proposta de pacte fiscal és una petició d’estendre el sistema actual a un sistema de concert, que seria posar Catalunya en la mateixa situació que el País Basc o Navarra. Però aquesta possibilitat –seguia Álvarez– no es pot dur a terme perquè dins del sistema de finançament hi ha comunitats més riques i, si aquestes se’n van, la resta de comunitats no tindria recursos suficients per finançar-se”. En aquest sentit, va afirmar que “qui paga els impostos són els individus, i suposa que les comunitats que donen menys rebin més i que les comunitats que donen molt més rebin menys”.

Finalment el ponent va acabar dient que “l’extensió d’aquest tipus de concert portaria a un cost econòmic i social tan elevat que comportaria la fallida del sistema i, a més a més, violaria el principi d’igualtat i solidaritat interterritorial consagrat en la Constitució espanyola”. Per això, va proposar una alternativa: “una simplificació del sistema que garanteixi la posició relativa de cada comunitat autònoma en finançament per càpita i una revisió dels elements que regulen el grau d’anivellament horitzontal i vertical, així com una revisió dels factors de cost que el sistema reconeix”.