Grau en Humanitats i Estudis Culturals
Màster Universitari en Gestió Cultural
Master’s degree in Arts & Cultural Management
Ordre de l’acte
- Obertura de l’acte a càrrec de la Dra. Marta Crispí, directora del Màster Universitari en Gestió Cultural
- Lliçó magistral a càrrec de la Sra. Vinyet Panyella i Balcells, directora del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CONCA)
- Lliurament de diplomes de graduació
- Discurs dels delegats de la promoció
- Clausura de l'acte a càrrec a Dra. Judith Urbano, degana de la Facultat
- Cant de l’himne universitari: Gaudeamus Igitur
Paraules de la Dra. Marta Crispí, directora del Màster Universitari en Gestió Cultural
Acabem, amb aquest solemne acte de graduació, el curs acadèmic 2020-2021 del Màster Universitari en Gestió Cultural i el Grau en Humanitats. Tots, professors, alumnes, personal administratiu de la Universitat, coincidirem que ha estat un any que ha marcat les nostres vides per la complexitat de la gestió de la COVID-19. Una pandèmia que ha alterat els paràmetres habituals de funcionament, tant en el món de l’ensenyament superior com també en la globalitat del sector cultural.
I voldria començar, precisament, amb una referència al sector cultural. Professors presents a l’Aula Magna, alumnes del Grau i el Màster, heu fet una aposta personal i professional pel sector de la cultura i per les humanitats en general. Ho heu fet des del profund convenciment que la cultura i el coneixement humanístic tenen un valor per se. Un valor que distingeix la cultura d’altres àmbits de coneixement i, també, d’altres sectors professionals aparentment més “productius” pel que fa a la seva aportació econòmica a la societat. Efectivament, en aquests mesos de confinament i restriccions, la cultura ha estat un dels baluards i punts d’ancoratge de la societat. La cultura, amb la seva capacitat per construir i aportar coneixement i, no menys important, per generar delit intel·lectual ens ha enriquit com a persones, com a comunitat i com a societat.
Però la realitat és paradoxal, i al costat d’aquesta experiència inqüestionable, l’ecosistema cultural es construeix sobre una sèrie de “productes o serveis” que es basen, en bona mesura, en el que anomenem formats presencials —música en viu, patrimoni i museus , audiovisual, cultura popular, etc.— que, com a conseqüència de l’anul·lació o restriccions d’aforament, ha experimentat una caiguda important del públic, amb totes les conseqüències pressupostàries que implica la pèrdua de les audiències en el model vigent de gestió de les institucions i empreses culturals.
Les dades són il·lustratives: l’Observatori de Museus d’Espanya estima una caiguda de les visites del 81 % entre març i novembre de 2020 i una reducció del 75 % de l’activitat presencial dels museus. El CONCA (Consell de les Arts i de la Cultura) en el seu Informe sobre l’impacte econòmic de la COVID-19 en el sector cultural català apunta una caiguda generalitzada del 24 % d’ingressos, que aconsegueix una cota del 72 % en les arts escèniques, mentre que en el patrimoni i museus és del 35 % i d’un 15 % en el sector audiovisual.
Les preguntes que ens formulem són: Quin és el futur del sector cultural? Sobreviurà el sector a aquest desastre? Quines tendències emergiran? En una taula rodona celebrada en aquest mateix escenari fa unes quantes setmanes dos professionals, amb una dilatada trajectòria en el sector cultural, un en el públic i l’altre en el privat, coincidien a descriure, d’una banda, l’impacte negatiu de la COVID-19, però, al costat d’això, qualificaven aquest moment com a “oportunitat”. Apuntaven que estem en un moment d’inflexió que esdevindrà un moment de transformació del sector.
Glosaré, molt breument, algunes de les idees apuntades per tal que contribueixin a il·luminar la trajectòria dels nous gestors culturals i dels graduats en Humanitats:
Per a tots dos directius, l’oportunitat en el sector pivotarà en la transformació digital de les institucions i empreses culturals, transformació que implicarà l’equilibri entre els formats presencials i digitals. Estarem davant d’una realitat híbrida que conviurà. El que és presencial aporta una experiència a la qual no podem ni hem de renunciar, però, al costat d’aquesta, es produirà una emergència dels formats digitals en tots els subsectors. La transformació implicarà la “reinvenció” del sector i la creació de productes/serveis que generin continguts i experiències diferents, més adaptats a les necessitats i gustos del públic. El repte que les institucions/empreses culturals afronten ara rau en la creació de productes de qualitat, en bona mesura disruptius, que generin i difonguin continguts i experiències que enriqueixin i transformin la societat. Lògicament aquesta transformació implica canvis rellevants en la manera de treballar i en la composició dels equips en què la transversalitat i la interdisciplinarietat seran una característica bàsica. Les competències digitals seran crucials en aquest canvi de paradigma.
En segon lloc, el sector cultural ha d’assumir el repte de la creació de noves formes de gestió sostenibles a mitjà i llarg termini. S’han de trobar fórmules, més creatives, més flexibles, més col·laboratives, amb una relació publicoprivada que permeti garantir la supervivència d’institucions culturals clau per a la societat, però al mateix temps, s’ha de fer un pas endavant en la creació d’institucions més autosostenibles i això implicarà, forçosament, l’estudi de la monetització dels formats digitals.
Avui, i especialment en aquest curs acadèmic, també és un moment per donar les gràcies.
En primer lloc, vull agrair vivament al claustre dels professors del Màster el seu generós esforç per introduir-se en l’ús de les plataformes de docència digital, per utilitzar noves metodologies docents que s’adaptessin a aquests formats, i per la seva capacitat per adaptar i reorganitzar els continguts i introduir nous temes que responguessin al canvi d’escenari i paradigma que està experimentant el sector cultural. Desitjo subratllar la seva flexibilitat per assumir els canvis de formats que han anat suggerint. Podria donar molts noms i exemples, però ho faré recordant un cas molt recent, quan la professora de Gestió de les Arts Visuals, Ainhoa González, va preparar, amb molt d’esforç, una visita al MACBA i va negociar i va renegociar la data amb el museu, visita que, al final, es va haver de cancel·lar per un cas de COVID. Sou molts els professors que heu hagut de programar i reprogramar visites o convidats amb l’esforç addicional que això ha comportat. Us dono les gràcies de part de la Universitat.
Un agraïment molt especial a l’equip de coordinació del Màster. Especialment a la Naghieli i la Patrícia. A la Patrícia, entre moltes altres coses, per la seva paciència infinita en la programació i reprogramació de classes al Google Calendar sempre amb un somriure a la boca. A la Naghieli, pel seu suport incondicional en la coordinació del Màster, per al tenacitat i la creativitat, moltes vegades out of the box, amb les quals ha abordat les tasques que li han estat encomanades durant aquests anys. Et trobarem a faltar!
Unes paraules d’agraïment també a la Junta de Centre de la Facultat d’Humanitats, a la degana, per confiar en el Màster i a l’Íngrid, gestora de la Facultat, per la seva capacitat de resoldre amb eficàcia la multitud de casuístiques que té un curs acadèmic com aquest.
I, en últim lloc, el meu profund agraïment als alumnes del Màster i, també, als seus pares per confiar en UIC Barcelona i en la decisió dels seus fills. Tampoc per vosaltres ha resultat un any fàcil.
Els locals heu hagut de simultaniejar feina i estudis en condicions no gaire òptimes, les persones que heu viatjat des d’altres punts de l’Estat o bé de l’estranger, en ocasions creuant l’oceà, us heu trobat una ciutat diferent de la que us esperàveu i amb una vida cultural que, tot i que amb una programació més elevada que altres ciutats europees, no arribava al nivell habitual d’activitat. Pel que fa al Màster, no s’ha perdut cap classe, però hem estat al 50% de presencialitat durant la major part del curs acadèmic. Malgrat tot això, estic convençuda que la vostra decisió de cursar el Màster ha estat la correcta. Ara, amb les eines que us han proporcionat les classes i les pràctiques, amb el coneixement més profund del sector cultural actual, amb les tendències que han apuntat els professors esteu més ben preparats per afrontar el nou repte que és la inserció laboral. Finalment, vull, també, demanar-vos explícitament perdó pels errors, que n’hi ha hagut, pels canvis de plans que hem hagut d’adoptar i els assumptes als quals no hem arribat.
I acabo. Creieu sempre en la cultura, en el seu valor intrínsec, en la seva capacitat per transformar i enriquir les persones. A UIC Barcelona sempre hi tindreu casa vostra i el suport de tots nosaltres.
Lliçó magistral a càrrec de la Sra. Vinyet Panyella i Balcells, directora del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CONCA)
Benvolgudes graduades, benvolguts graduats,
Agraeixo a UIC Barcelona i les seves autoritats acadèmiques la seva cordial invitació per adreçar-vos la paraula des de la doble oportunitat en celebrar la vostra graduació. En primer lloc perquè celebrar la graduació és una fita important per a tots vosaltres, i més en les circumstàncies que ens han condicionat la vida en aquests darrers dos anys, sotmesos com hem estat en unes circumstàncies, transformacions i esforços com mai no havíem conegut. En segon lloc per donar-vos la benvinguda a la vida professional que, per bé que alguns de vosaltres coneixeu, amb el bagatge que heu adquirit per mitjà dels vostres estudis d’humanitats i de gestió cultural ara disposeu de més coneixements i més eines que us han enriquit intel·lectualment, us han preparat per fer front al vostre desenvolupament professional i, alhora, per introduir-vos o per consolidar-vos en l’àmbit professional, en el mercat de treball que us espera i que espereu per aportar-hi ciència, coneixements, habilitats, convicció i l’entusiasme que és propi de la intensitat vocacional que catalitza un moment com aquest. Teniu al davant un món d’oportunitats que heu de saber descobrir, anostrar i afrontar en una època que és temps d’incerteses i de reptes. L’actualitat es caracteritza pels canvis, inestabilitats i, sovint, per la manca d’un horitzó aclarit i d’un paisatge segur i apacible. Però no hi fa res. El món de la cultura és un món que reneix després de les crisis, és un aiguabarreig d’incerteses , entusiasmes i passions. Les possibilitats conviuen amb les dificultats que cal superar i l’èxit, o la plenitud, sovint depenen del propi posicionament, del nostre capteniment i de les conviccions que ens empenyen vers les possibilitats d’avenç i de millora. En definitiva, el que vull dir és que el nostre posicionament i la nostra disposició, que cal no confondre amb la disponibilitat, són fonamentals a l’hora de traçar les passes del nostre decurs professional.
Quan la Degana d’aquesta Facultat d’Humanitats em va proposar fer el discurs per celebrar la vostra graduació m’hi vaig pensar força. No tinc una llarga experiència docent, vaig pensar, i per aquest motiu hauria pogut ser que les paraules que us adrecés no es corresponguessin amb el colofó acadèmic que culmina la vostra trajectòria universitària. Però el que em va decidir va ser la possibilitat de parlar-vos des d’un vessant que sí que conec bé. És el de l’experiència professional de quatre dècades ja acomplertes, viscudes i exercides des de les responsabilitats directives i de gestió en el sector de la documentació i del patrimoni cultural, en el medi de la recerca i la creació de coneixement, i des de l’anàlisi, avaluació i prescripció de les polítiques culturals tal com és des de fa dos anys la meva responsabilitat en la presidència del Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA).
Just abans de la pandèmia havia esbossat notes d’aproximació a algunes qüestions sobre polítiques culturals i la seva incidència en el medi professional que a manera d’estat de la qüestió m’ajudaven a endreçar les idees i esbossar algun projecte d’assaig. Les anotacions es fonamentaven en la dualitat entre l’experiència i la reflexió i responien a interrogants, inquietuds i algunes certeses de l’ecosistema de la cultura del país, tant pel que fa als sistemes de valors com a les pràctiques professionals. Quan des de fa ben poc hem començat a veure la llum al final del llarg túnel de la pandèmia les he recuperades, m’adono que els estralls de la covid-19 no han fet sinó accelerar processos de canvis i transformació de l’ecosistema mentre que al mateix temps el retorn a la normalitat significa també i malauradament el retorn als problemes endèmics que persisteixen i perduren: problemes de governança, de finançament, de creació d’ocupació, d’una esborronadora i discriminatòria precarietat en la major part dels sectors de la cultura. L’espectacular impuls digital que hem presenciat i constatat i que cal saludar, assumir, integrar i propiciar per les infinites possibilitats que genèricament ofereix i que alhora planteja reptes tan importants com els drets de propietat intel·lectual, de tinença o de remuneració no resol els problemes estructurals dels sectors i dels serveis.
Tot plegat m’ha decidit a compartir amb vosaltres les meves anotacions més o menys sintetitzades, fins i tot en format de titulars, a manera de motius de reflexió i que podeu capgirar i qüestionar d’acord amb les vostres pròpies visions i preferències. Són reflexions susceptibles d’originar discursos i debats, i tant de bo que sigui així, a la recerca d’estratègies i solucions, però que formularé amb voluntat de concreció i potser amb una certa tonalitat de contundència per tal que hi penseu a manera de complement final a la vostra trajectòria d’estudi i d’especialització, com si d’un manual d’anar pel món de la cultura es tractés. Si les voleu incorporar al vostre capital de formació estarà bé. Però si d’aquí a un temps heu creat el vostre propi discurs encara serà millor. Feta una síntesi de tot plegat he configurat cinc apartats relatius a les definicions, les responsabilitats de les administracions públiques, els subjectes, les eines i els àmbits de la cultura .
1.
En l’apartat de les definicions començaré per la fins ara darrera posada al dia de la definició de la cultura. Ha calgut que arribés una pandèmia per tal que la cultura fos declarada un bé essencial; el govern així ho va proclamar el 22 de setembre de 2020, amb la voluntat de situar l’ecosistema cultural en un posicionament just i segur enfront de les mesures del Procicat, i amb el propòsit que fos permès portar a terme determinades activitats culturals i serveis, ampliar aforaments, obrir instal·lacions com biblioteques i museus, teatre i cinemes amb el lema de “la cultura és segura”. És un bé essencial, sí, i també és un bé social equiparable a la sanitat i l’educació. Un bé essencial i social del que deriven drets d’accés i d’articulació que a hores d’ara estan pendents de la seva formalització jurídica, com són els drets d’accés a la cultura i els drets culturals de la població.
Un bé essencial i un bé social que pel que fa a la fiscalitat i més enllà exigeix un tractament d’excepcionalitat degut a la seva mateixa naturalesa. L’excepció cultural es va formular a França i a Europa fa dècades per motius fiscals i econòmics en relació amb la liberalització de productes i consums afirmant que les creacions culturals no eren simples productes comercials sotmesos a la dinàmica comercial, econòmica i fiscal. Amb el temps el concepte d’excepció cultural s’ha estés conceptualment perquè és innegable que més enllà del seu valor econòmic, que en té i cal tractar-lo en benefici de la pròpia cultura i els seus creadors i agents, el seu valor social no sempre quantificable en diners requereix també un tractament excepcional.
En darrer terme, la cultura és un bé social, essencial i un ecosistema perquè està configurada per sectors múltiples i plurals interrelacionats i osmòtics. És inexacte referir-nos a sector cultural en singular com si d’un quadrant homogeni es tractés quan el conglomerat de l’ecosistema és tan ampli i tan divers. Hi actuen creació, industries, serveis i agents en una continuada i canviant diversificació.
2.
Les responsabilitats de les administracions públiques respecte la cultura passen pels conceptes de governança, legislació i finançament. Són responsabilitats que han d’assumir necessàriament i irrenunciablement des del sector públic per tal com la cultura és un bé comú, social, essencial i comunitari. La legislació cultural és imprescindible i exigeix tants canvis i innovacions com les circumstàncies demanen. En aquest sentit urgeix posar al dia la legislació cultural de Catalunya que compta pel cap baix amb tres dècades d’existència i excessives modificacions parcials, així com emprendre noves ordenacions i articulacions jurídiques dels drets culturals de la població. Essent com és la cultura una competència pràcticament exclusiva del Govern del país no hi hauria d’haver excusa ni retard.
Una bona governança, el sistema d’exercici de responsabilitats culturals, igualment imprescindible, es reparteix en diversos àmbits competencials: govern, administracions locals (municipis), administracions supralocals (diputacions i consells comarcals) i actuacions participades per part de l’Estat. La governança ha de passar per un exercici de corresponsabilitats institucionals per mitjà de l’establiment d’acords estratègics que fomentin el desenvolupament i l’excel·lència de serveis i institucions i evitin duplicitats sovint degudes a la simple resistència al canvi.
La governança passa també pels organismes de presa de decisions de les infraestructures culturals i la formació i composició dels seus òrgans de govern, així com pels processos de nomenament de les responsabilitats directives. Aquests és un tema de candent actualitat, ateses les vacants que d’uns anys ençà s’estan produint al front d’alguns dels museus del país i de l’arbitrarietat consumada en alguns dels processos de selecció que obvien la legislació cultural i el seu desenvolupament. I, malauradament, la veu de les associacions que han de defensar la professionalitat i els professionals de la cultura en l’exercici de les seves funcions i del seus drets és d’un silenci intranscendent per mor de la relació simbiòtica de dependència del sector públic.
Les responsabilitats en el finançament de la cultura rauen sobre el sector públic i les administracions d’acord amb els àmbits competencials i les titularitats que ostenten. El govern de la Generalitat, d’una banda, i l’administració local i la supralocal hi dediquen una part dels seus pressupostos. En alguns casos, l’Estat també hi fa aportacions econòmiques amb la contrapartida de formar part dels òrgans de govern, com és el cas del Liceu o el MNAC. Però endèmicament el finançament de la cultura ha estat escàs i s’ha denunciat repetidament la insuficiència de les dotacions amb números i estadístiques. Des de 2013 el CoNCA ha reiterat la demanda de la dedicació d’un 2% del pressupost de la Generalitat a la cultura i no ha estat fins a finals de 2020 que la Comissió de Cultura del Parlament s’ha compromès a l’augment pressupostari en un termini de quatre anys fins arribar a aquesta quantitat. El 2% és una ratio acceptada. Una altra és l’estàndard europeu d’un tant quantificat en euros per habitant; el 2020 a Catalunya s’ha arribat a 136 € per habitant als pressupostos de la Generalitat, un cinc per cent més que l’any anterior, fruit dels ajuts atorgats per paliar els estralls de la pandèmia. Però cal encara establir de forma definitiva la quantificació dels estàndards de finançament públic comptant les aportacions de totes les administracions que intervenen en el finançament de la cultura.
Un darrer aspecte, polèmic i endèmic, és el del partenariat entre el sector públic i privat en el finançament de la cultura a través del mecenatge i el patrocini. El que en altres societats, tant l’europea com la nordamericana, és una manera de corresponsabilització entre ambdós sectors per tal que el privat arribi on el públic no pot arribar rebent a canvi la consegüent desgravació fiscal, a l’Estat espanyol, que és qui en té competència plena, i a la Generalitat de Catalunya, que en té algunes disposicions competencials, ha esdevingut un clàssic de la irredempció. Més enllà de declaracions retòriques i compromisos sempre incomplerts el sector públic considera el retorn fiscal del mecenatge privat una minva en la recaptació en lloc de considerar-ho una inversió social. El predomini recaptatori i la manca de visió sociocultural dels governants impossibilita l’obtenció de fórmules fiscals més progressistes i més socialment generoses que les Corts i el Parlament haurien d’impulsar amb unanimitat i convicció si de debò creuen que la cultura és un bé social i essencial.
3.
Els subjectes, els éssers humans que habiten l’ecosistema cultural ho fan des d’àmbits diversos que, a efectes del present discurs, es focalitzen en dos vessants: el de la creació i el de la professionalització en els àmbits institucional i de serveis.
La creació cultural és essencial per al progrés de la cultura i de les persones, és l’epicentre de la cultura i cal no oblidar mai que sense creació no hi ha indústries culturals. En un llenguatge més poètic “Crear és viure dues vegades”, va escriure Albert Camus i tant és que es tracti d’una composició musical, textos literaris, d’assaig o de recerca, de la pràctica de les arts els més diversos llenguatges i tecnologies, de treballs de dramatúrgia, interpretacions artístiques, i el llarguíssim etcètera que inclou el concepte de creació. La situació de la creació artística s’ha revelat d’una precarietat esborronadora, en obert decalatge a la baixa amb la situació europea. L’Estatut de l’Artista entès com el conjunt de mesures fiscals, laborals i socials que garanteixen seguretat i prestacions als creadors ha estat un altre dels grans deures incomplerts per part de l’Estat espanyol. A partir del desenvolupament del document 36 propostes per a la millora de la condició professional en el món de la cultura elaborat pel CoNCA (2014) i en ple consens amb els diversos representants dels sectors la Generalitat ha posat en marxa el primer Cens d’artistes de l’Estat amb la voluntat de quantificació com a primera mesura que hauria de permetre l’establiment de polítiques d’ajut i desenvolupament en cas de pandèmia i en plena recuperació de la normalitat.
L’altre vessant dels subjectes és la dels professionals dels serveis culturals. Són un sector ampli i divers que té com a denominador comú un estatus assalariat, principalment al sector públic però també privat, i unes condicions laborals que van des de la precarietat contractual fins l’acomodació funcionarial. La professionalització de la cultura és essencial i innegociable; té uns costos que qüestionen la seva estabilitat i un sistema de contractació tendent a una precarització cada vegada més contraproduent.
La creació d’ocupació cultural a les administracions públiques ha comportat històricament la vinculació del professional a la condició de funcionari públic derivant, a la llarga, en situacions d’immobilisme i inèrcia que perjudiquen organitzacions, institucions i persones. A hores d’ara, després d’anys de constatar que l’administració pública no respon a les necessitats de recursos humans professionalitzats en l’àmbit de la cultura i dels serveis culturals, atenallada per l’amenaça del compliment del dèficit i de les retallades, s’ha desenvolupat la tendència de contractació de serveis culturals per mitjà d’empreses que no ha arribat a paliar els dèficits de la contractació pública i, per contra, sovint ha originat problemes de governances i de diferències salarials entre les mateixes tasques a desenvolupar en un mateix centre. Altrament, la manca de creació de llocs de treball per part de les administracions, la posada en marxa de subterfugis com les proves per entrar en borses de treball que són llistes d’espera i l’amortització sistemàtica de places d’ocupació pública sense alternatives de contractació mostren un panorama confús i erràtic que desafavoreix la necessària professionalització cultural. Llevat, és clar, que es produeixi una necessària revisió de formes contractuals des de les administracions i s’emprenguin reformes estructurals imprescindibles per a una continuïtat sanejada entre professions de la cultura, serveis públics i professionalització.
L’accés, la mobilitat i la versatilitat haurien de constituir nous formats d’ocupació per fer prevaler els principis de professionalització versus els de la tradicional i inoperant funcionarització de la cultura, incapaç a hores d’ara de donar respostes a les necessitats actuals i als canvis del futur que ja és aquí. I cal no oblidar que la resistència, la resiliència i l’experiència són tres actius i tres formes de vida professional indispensables en qualsevol circumstància adversa.
4.
Les eines són imprescindibles. Les tecnologies en són una, d’eina, i a hores d’ara la més rellevant. Vivim una època de fragmentacions, i una de les més notables és l’escissió entre les humanitats i la ciència, un clàssic de tots els debats. El futur de les humanitats ha estat proclamat amb l’esguard posat en l’adveniment de la seva fi i la substitució inexorable de l’humanisme per la tecnologia. En aquest sentit s’ha volgut substituir el coneixement per les tecnologies, el saber per les utilitats, els estudis de contingut troncal per les disciplines utilitàries. És una tendència que, de no produir-se la inversió dels termes, farà que disposem de bons tecnòcrates que seran perfectes analfabets. Hi ha exemples diversos però jo prefereixo exemplificar-ho amb l’anècdota del Taj Mahal, que em sembla que prové d’una institució tan significativa com MIT de Massachussets. És la d’aquell professor que va demanar als alumnes futurs analistes una perfilada recerca sobre el Taj Mahal i quan al cap de vuit dies va haver analitzat els resultats els va felicitar per la qualitat i l’exhaustivitat del seu treball especialment en les tecnologies de recerca que havien obtingut uns resultats exemplars de feina ben feta. Llevat d’un petit detall. El professor es referia al Taj Mahal el gran monument de la Índia, una de les set meravelles del món i no a la gran cadena de supermercats estesos pels estats de Wyoming, Nevada i Montana.
El cas del Taj Mahal il·lustra fins a quin punt la tecnologia i el seu ús no poden substituir el substrat, imprescindible, del coneixement. Posa de manifest també que la tecnologia està en procés constant de canvi i que és una eina gairebé perfecta per facilitar processos però que sense continguts no té cap mena de sentit. El perill rau en l’enlluernament pel progrés i la facilitat d’ús de les tecnologies, la seva sobrevaloració enfront de l’esforç de la creació i adquisició de coneixements, en la creació d’un estatus de tecnocràcia que anul·li els continguts de les ciències i les humanitats.
Qui diu tecnologies diu també gestió, perquè hem assistit a un creixement i a una preeminència extrema del gerencialisme. La gestió és imprescindible i, com la tecnologia, el gerencialisme sense el coneixement és estèril i nociu. La proliferació i prevalença de les gerències enfront de la visió de conjunt i l’expertesa necessària per a la direcció de les institucions culturals ha causat estralls tant a l’hora de prendre decisions estratègiques com en la governança ordinària de les institucions culturals.
5.
Els àmbits de la cultura són múltiples, anava a dir que infinits, però en voldria destacar quatre de ben diferents: el medi educatiu, el medi associatiu, el territorial i el dels usuaris de la cultura.
Que l’àmbit educatiu forma part dels fonaments de tota societat és innegable i que de la seva qualitat depèn el futur de tot un país també ho és. Per això resulta imprescindible educar en la cultura i per a la cultura. Tornem aquí a la importància de les denostades i menystingudes humanitats i a la seva cada vegada més escassa presència en l’estructura curricular de l’educació. Però és que educar prescindint de les oportunitats i atractiu de l’ecosistema cultural és escamotejar una important oportunitat de creixement individual i col·lectiu a la societat. La inclusió de les arts i de les pràctiques artístiques en l’espectre curricular reconeguda a nivell legislatiu, és encara ben lluny de ser una realitat generalitzada en la totalitat del cicle educatiu i ja no diguem dels centres escolars. El Fòrum Arts i Educació que el CoNCA està preparant per a principis de 2022 revelarà importants experiències en el marc europeu i oferirà propostes per a l’assoliment progressiu de la inclusió de les pràctiques artístiques als cicles educatius en tant que una important baula de l’educació en la cultura i per a la cultura.
El medi associatiu constitueix el sotabosc de la cultura que abasta la totalitat del territori del país. És el primer element de socialització, d’articulació per al gaudi i pràctiques culturals des de la base i des de la comunitat, d’integració de corrents i propostes de tota mena, un baròmetre infal·lible de l’evolució de societats i de pobles. Treballa des del voluntariat, contracta professionals, i d’un temps ençà ha realitzat un canvi generacional definitiu que ha ocasionat el naixement de noves entitats i la transformació i posada al dia d’altres que depassen més d’un segle d’existència. Necessàriament independent de tota intervenció política reclama, per contra i amb tota la raó, el suport de les administracions per a diverses necessitats, entre les que destaca la reconversió i adaptació dels seus locals, sovint de valor patrimonial i declarats béns culturals d’interès local i el desenvolupament d’activitats per a tota mena de públics. Estretament vinculat amb la cultura popular la variada riquesa del medi associatiu és un dels actius culturals més importants del país.
El medi territorial és un altre dels àmbits cabdals per entendre la complexitat de l’ecosistema cultural de Catalunya. Que hi ha vida fora de Barcelona és un fet incontestable i més que evident per poc que se surti de l’àrea metropolitana. La realitat cultural del país sorprèn per la seva varietat i qualitat, sigui des del medi patrimonial, escènic, musical, festiu o d’esdeveniments. En aquest sentit, ni els mitjans de comunicació públics ni tampoc els privats atorguen suficient espai per a la difusió de la cultura que té lloc arreu del territori llevat de moments tòpicament concrets, com pot ser la Patum de Berga, el festival Dansàneu de les Valls d’Àneu, el Temps de Flors o el festival Temporada Alta de Girona, la Fira Mediterrània de Manresa, el Mercat de la Música Viva a Vic, entre d’altres. Altrament, les dades existents no permeten quantificar ni amidar l’activitat cultural quotidiana i incessant que s’esdevé al llarg del territori. Cal, doncs, una mirada àmplia i generosa vers el territori que es tradueixi, com a mínim, en difusió i oportunitats d’accés i un sistema estadístic de recull de dades que garanteixi l’amidament quantitatiu i qualitatiu de la realitat.
El factor humà usuari i destinatari de la cultura són els públics en la seva més plural manifestació. La qualificació de consumidors, equiparant l’ús, participació i gaudi de la cultura al mer consum, denota una actitud mercantilista i reduccionista que va en contra de la pròpia essència de la cultura. És cert que en termes d’indústries culturals el concepte s’ha generalitzat però ha estat en detriment, a parer meu, de la seva mateixa essència perquè fins i tot en les indústries culturals no tot és mercantilització. Els públics són diversos, infinits i canviants i la seva classificació obeeix a tota mena d’interessos. Si ens referim a la població escolar, per exemple, li oferirem un programa educatiu, però també podem oferir programes educatius a públics familiars, de persones grans, de col·lectius en factor de risc, o de formació d’adults. Les necessitats socials presents i futures exigeixen habilitats i coneixements de mediació cultural per tal de poder oferir a cada tipus de col·lectiu el nivell i el perfil de participació que requereix i que demana i, per tant, la preparació dels professionals de la cultura ha de ser prou àmplia i oberta per tal de detectar i abastar la idiosincràsia dels públics amb els que s’han de relacionar.
M’adono que el que havien de ser reflexions en format de píndola s’han estès més del que caldria per a un discurs de celebració i benvinguda de futurs professionals de la cultura, i que he construït un retaule de clarobscurs. Però com que no es tracta d’una lliçó no esteu obligats a fer-ne més cas del que comporta l’acte que estem celebrant. No estic gaire segura que us hagi presentat algunes eines amb les que construir el vostre manual d’anar pel món de la cultura. El que sí que voldria és que, més enllà de l’aiguabarreig de realitats i problemàtiques, en les meves paraules hi veiéssiu passió i entusiasme que és el que us voldria encomanar. Perquè al capdavall, la dedicació a la cultura en qualsevol dels seus àmbits és una via de recerca i d’assoliment de la felicitat. Això us ho puc ben assegurar. Per molts anys i endavant!
Discurs de Jorge Bonet, delegat de la promoció del Grau en Humanitats i Estudis Culturals
Molt bona tarda a tothom. M’agradaria dedicar unes paraules breus però sinceres als meus companys de la promoció del 2020-2021 del Grau en Humanitats.
Aquesta carrera per a molts de nosaltres va ser un salt cap allò desconegut. L’inici d’una nova etapa per a molts de nosaltres, per a d’altres, una nova ciutat i per a gairebé tots, una nova universitat. Ens enfrontàvem a una sèrie de nous reptes i cadascun de nosaltres pensant que ho fèiem sols. No obstant això, des del primer moment hem estat acompanyats; la complicitat i companyonia dels alumnes, juntament amb un tracte tan humà i proper per part de la Facultat ha fet que puguem explotar el nostre potencial i indagar dins del saber. Perquè, al cap i a la fi, en això consisteixen les humanitats, aquest grau l’hem estudiat no només per preparar-nos per a aquesta nova etapa que se’ns obre, sinó també per gaudir del fet mateix d’estudiar. Cada església romànica que hem vist, les diferents maneres d’escriure al llarg del temps sobre un mateix tòpic literari, l’aprenentatge dels fets que han forjat aquest present i com podem unir tot això en una possible interpretació, són només algunes de les infinites coses que ens emportem de la carrera.
Però sobretot voldria destacar aquesta capacitat d’interpretació de les coses. Davant d’un món que veu molt sovint les coses unívocament, la Facultat d’Humanitats de la Universitat Internacional de Catalunya ens ha brindat l’oportunitat de reunir professors i alumnes en un mateix espai. Un espai per escoltar, debatre i riure en més d’una ocasió. D’aquesta manera, cadascun de nosaltres s’ha vist forçat a sortir de si mateix per ampliar la seva visió del món. I aquest darrer crec precisament que és el gran assoliment que hem pogut fer tots junts al llarg d’aquests anys del grau. Hem alçat la vista cap a nous fronts que s’obren al nostre entorn i que esperen ser descoberts en aquesta nova etapa que comença per a nosaltres. Però sempre haurem de recordar on vam començar el camí, per així no perdre’ns i poder tenir sempre presents els records d’aquests anys tan bons d’aprenentatge. Per això voldria agrair a la Facultat d’Humanitats de UIC Barcelona i als professors del grau tota la dedicació que han posat a formar-nos.
Felicitats a tots els meus companys que s’han graduat, avui tanquem una etapa, però també en comencem una de nova.
Discurs de Karen Samudio, Ekaterina Vargas i Alejandra Salinas, delegades del Màster en Gestió Cultural
El futur sempre és incert i en temps de pandèmia això esdevé més notori. No tenim el control de les circumstàncies, però vam aprendre a ser resilients i persistents. Quan vam voler emprendre aquest viatge, molta gent ens va dir que érem bojos per haver assumit aquest risc. Malgrat això, vam decidir continuar, perquè per a tots nosaltres, aquest risc valia la pena. L’aprenentatge.
Ens enduem molt d’aprenentatge: sobre la indústria audiovisual, editorial, arts escèniques, arts visuals, una infinitat de continguts; per a nosaltres, gestors culturals, submergir-nos en temàtiques tan preuades va fer vibrar els nostres cors, ànimes i ments. No hi ha dubte que ja no som els mateixos, qüestionar i reaprendre és el nostre lema.
Els nostres companys, tan diversos i únics, en tan poc temps es van convertir en la nostra família. Tots de diferents parts del món, amb diferents experiències de vida i somnis, però units per la mateixa passió: la gestió de les cultures i les arts.
Alejandra, Lucía, Andrea, Kristine, Simón, Jorge, Carme, Martina, Sonia, Tomás de, Carmen, Marina, Vanessa, Estefanía, Paula, Lucas i Teressa: Que els nostres camins se segueixin trobant i que sempre lluitem pels nostres somnis! Perquè som això, gent valenta i que sempre va de cara!
Finalment, res d’això no hauria estat possible sense el suport de les nostres famílies i amics, que ens van fer costat en aquells dies, quan les notícies ens aclaparaven.
Gràcies al suport de tot el planter docent i directiu de UIC Barcelona, per la seva adaptació a la nova normalitat, el seu treball intens i per fer possible un màster semipresencial. Gràcies a tots per fer possible el nostre somni de convertir-nos en gestors i gestores culturals.
Moltes gràcies.
Discurs de Francesca Rama, Òscar Montes i Allison Clement, delegats del Màster en Gestió Cultural, English Programme
Professorat, personal, graduats/des, estem molt agraïts de ser aquí avui.
Els discursos de graduació són un desafiament. Som molt conscients de la dificultat de dir alguna cosa que no sigui tòpica ni superficial, però creieu-nos, és realment difícil. Però sabem que tots estem ansiosos per celebrar, així que ho farem breu.
En primer lloc, ens agradaria agrair a tots els que ens van ajudar a arribar a aquest punt i van compartir els seus coneixements amb nosaltres. El seu suport, ànim i experiència ens han preparat per a contribuir i innovar en els nostres camps escollits als propers anys.
Tots venim de diferents orígens per explorar diferents interessos. Música, art, teatre, dansa. Però l'amor per les arts i la cultura ens va unir i vam tenir la sort de poder aprendre i experimentar aquestes coses mentre estudiàvem durant una pandèmia global. Tot i això, Barcelona ha estat un lloc meravellós per estudiar, donant-nos la benvinguda a tots i persistint en l'adversitat per compartir la seva cultura amb nosaltres.
Cada final té un nou començament. Avui pot ser l'últim dia per a alguns de nosaltres com a estudiants, però creiem que el nostre aprenentatge continuarà després d'avui.
Les universitats internacionals brinden una oportunitat perquè els estudiants nacionals i internacionals es relacionin, comparteixin la seva cultura amb els altres i facin d'aquest món un poble global. Aquesta és una gran oportunitat per a nosaltres, els estudiants. No només per mantenir l'amistat dels treballs de classe o grup, sinó que per haver-nos ajudat mútuament a construir relacions bilaterals amb els nostres respectius països. Alguns de nosaltres ens quedarem aquí, però molts de nosaltres tornarem als nostres països d'origen o a noves ciutats amb noves aventures esperant. No importa a on anem, portarem amb nosaltres aquests records i amistats, a punt per compartir el nostre nou coneixement amb els altres.
Mentre navegueu per la resta de les vostres vida, estigueu oberts a la col·laboració. Com sabeu, ningú està aquí avui perquè ho van fer pel seu compte (crec que tots recordeu el segon trimestre ...). En aquest últim any ens hem enfrontat a nous reptes i hem crescut personal i professionalment gràcies als que ens envolten.
Ens anem amb una major comprensió dels camins que volem seguir i el que es necessita per arribar-hi i per això els donem les gràcies.
Clausura de l’acte a càrrec de la, Dra. Judith Urbano, degana de la Facultat d’Humanitats
Sra. Vinyet Panyella, presidenta del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts,
Dra. Marta Crispí, directora del Màster en Gestió Cultural,
Claustre de professors de la Facultat d’Humanitats de la Universitat Internacional de Catalunya,
Benvolguts alumnes, familiars i amics,
En primer lloc volia donar les gràcies a tots els assistents per acompanyar-nos en un dia tan especial com aquest. Ja que la Dra. Marta Crispí ha dirigit les seves paraules als estudiants del màster que dirigeix, jo m’adreçaré primer als nostres estudiants del Grau en Humanitats i Estudis Culturals, que avui acaben una gran etapa de les seves vides i en comencen una igual d’important. És un moment sens dubte de pena i alegria, per a ells i també per a nosaltres.
Heu arribat aquí amb molt d’esforç, amb moments bons i altres de més difícils, però heu anat aprenent a superar els entrebancs i arribar a la meta final. Estem contents que ho hàgiu aconseguit, de veure com heu evolucionat com a persones, com heu superat obstacles per gaudir ara de la satisfacció d’una tasca ben feta. Però d’altra banda, també experimentem una certa tristor, ja que sabem que ha arribat el moment de deixar-vos marxar, heu de volar sols. Crec que a la Facultat els professors us han ensenyat a pensar, a ser crítics, a no prejutjar, a dialogar, a ser tolerants, empàtics i respectuosos amb els altres, a obrir-vos a noves cultures i a gent que pensa diferent de vosaltres. Espero que aquesta empremta, la dels humanistes, es noti en vosaltres. Els professors de la Facultat d’Humanitats us han transmès coneixements, però també valors, per això els vull agrair enormement i públicament a tots l’esforç que fan cada dia per fer tan bé la seva feina.
Us emporteu molts coneixements, d’història, de filosofia, de literatura, d’història de l’art... Gaudiu ara d’aquells llibres que no vau tenir temps d’assimilar, de llegir pausadament; ara podreu destriar i escollir aquelles lectures que vau anotar un dia en els vostres apunts. Preneu temps per fer-ho. Sabeu que els humanistes necessitem la lectura per no defallir per la superficialitat i frivolitat de la societat que ens envolta.
També vull dedicar unes paraules als pares, a aquells que van deixar que un dia els seus fills estudiessin la carrera d’Humanitats. Això té mèrit en una societat com l’actual, en què tan sols allò que dona un fruit immediat, o allò que serveix per fer diners té importància. Per tant, gràcies per anar a contracorrent i apostar per la formació a UIC Barcelona.
Als estudiants del Màster i a les seves famílies també els volem agrair la confiança dipositada en la nostra institució. El Màster és qualitat, és una aposta segura i consolidada gràcies a tenir la Dra. Marta Crispí al capdavant del projecte i la seva dedicació incansable. També vull donar les gràcies expressament avui a una persona que ens deixa per emprendre un nou camí que estic segura que estarà ple d’èxits, però que ha fet molt per la Facultat d’Humanitats durant molt de temps. Em refereixo a la Naghieli Amarista, pel seu entusiasme, les seves idees, per la seva creativitat i bon humor, per la seva feina i dedicació durant aquests anys.
També a les secretàries, la Patrícia Font i l’Elena Garcia, que fan una feina que potser passa més desapercebuda, però que és molt necessària perquè la Facultat tiri endavant dia rere dia.
Així mateix, vull destacar el paper de la Junta de Centre. La gestora, Íngrid Soriano, i el vicedegà, el Dr. Albert Moya, i donar-los les gràcies per la seva ajuda i el seu suport. Ja fa cinc anys que vam decidir emprendre aquesta aventura i és tot més fàcil quan es treballa amb persones honestes, lleials, treballadores, amb bon humor i esperit positiu i de servei al costat.
Estimats alumnes, ara sereu alumni de UIC Barcelona, rebreu notícies nostres i cada any ens agradarà veure-us un altre cop en la trobada que fem pels alumni d’Humanitats. Ens encantarà saber coses de vosaltres, sentir com us va i quins nou projectes heu encetat.
Només em queda donar-vos la meva més sincera enhorabona, moltes felicitats a tots!
