“Sovint em pregunten què s’investiga en l’àmbit de les humanitats i, tot i que em sap greu quan m’ho diuen, és una pregunta que jo també havia fet en el seu moment”. És un dels pecats que Blanca Reguant confessa que va cometre quan estudiava el Grau en Humanitats, just abans de descobrir la seva vocació com a investigadora. Va ser a tercer, en el moment en el qual va haver de redactar un article acadèmic de tema lliure per a una assignatura, quan va fer el clic: “Vaig dedicar-hi moltes hores i ho vaig gaudir tant que ho vaig entendre, allò era el que volia fer”. Ara, gairebé més de tres anys després d’aquell dia i amb un grau i un màster a l’esquena, Reguant està fent el doctorat en Història, Art i Conservació del Patrimoni Històric.

El camí per arribar-hi, directe i sense tombs. Després d’unes pràctiques a quart en un dels grups de recerca la Facultat d’Humanitats, va decidir enfocar la seva carrera cap a aquest món. “Quan vaig tornar a UIC Barcelona, tenia clar que volia fer un doctorat en història de l’art i que l’havia de dirigir la degana de la Facultat, Judith Urbano”, explica Reguant, que actualment està treballant en la seva tesi sobre la participació de les dones artistes a les exposicions de Barcelona entre els anys 1888 i 1936. De fet, amb aquesta tasca, l’alumni té clar que aportarà el seu gra de sorra no només a la investigació acadèmica, sinó també a la docència universitària i a la divulgació: “Els doctorands volem fer una contribució a la humanitat, aportar algun coneixement nou al món, il·luminar alguna cosa que abans era fosca”, indica. 

Una comparació odiosa

Conscient que és una etiqueta difícil de treure, Reguant reivindica que, tot i que en el seu dia a dia no hi ha experiments ni laboratoris ni patents, la recerca que es fa en l’àmbit humanístic té el mateix valor que la científica. “Plantegem noves perspectives sobre fenòmens, textos o autors que potser no s’han estudiat prou o han passat desapercebuts”, defensa la doctoranda, que afegeix que el passat “sempre pot ajudar a comprendre el present”. En aquest sentit, considera que la recerca no només és rellevant, sinó que és necessària i posa com a exemple la seva tesi: “Fins fa poc no es parlava de dones artistes ni a les assignatures d’història ni als manuals perquè no s’havien estudiat, de manera que no existien”, explica, “però amb el temps s’ha demostrat que sí que n’hi havia, tot i que la historiografia les havia oblidat o amagat”.

Només ha completat el seu primer any dels tres del doctorat, però Blanca Reguant té clar que la flama de la passió que sent pel que fa continua més viva que mai. Quan mira enrere, però, es lamenta que hi hagi moltes persones “amb vocació humanística”, però poques amb la “valentia suficient com per superar tots els esculls socials” amb què es topen els qui decideixen triar aquest camí. “Les possibilitats que obren les humanitats són infinites, només cal saber fins a on ets capaç d’arribar”, conclou.