La subrogació té molts noms: “Maternitat subrogada, gestació ètica, ventres de lloguer… Tots ells –va començar afirmant la professora Carmen María Lázaro– són eufemismes que intenten maquillar una realitat”. I va continuar explicant que, “com diu un informe del 2018 de l’Assemblea de les Nacions Unides, la gestació per substitució de caràcter comercial que es practica actualment constitueix venda de nens”. En el fons, va continuar dient la professora de Dret Civil, “es tracta d’amagar el contingut donant-li una manera molt més light”. I, citant Sòcrates, va assegurar que “en tot això hi ha un problema molt greu de fons: si corromps el llenguatge, corromps l’ànima”.

Segons Lázaro, “són molt pocs els països que ho accepten, però fan molt de soroll”. Texas, Florida i Califòrnia, als Estats Units; Canadà, Geòrgia, Rússia, Ucraïna… “La quarta part de tota la gestació mundial prové d’Ucraïna: per raons econòmiques, ja que li reporta molts diners: 1.500 milions d’euros de divises anuals”. I això, tot i saber que, en teoria, “no pot ser motiu de lucre sinó simplement una compensació. Però, és clar, quan hi ha tants diners pel mig, aquesta ‘compensació’ no deixa de ser una fal·làcia”.

Aquestes van ser algunes de les dades que va esmentar la professora: segons l’informe The Global Surrogacy Market Report, es preveu que el 2025 la xifra de negocis del baby bussiness arribi als 27.500 milions de dòlars. D’aquests, el 64 % serà per a les clíniques de fertilitat; el 35,1 % se’l reparteixen comercialitzadores, serveis jurídics i empreses satèl·lits, i les dones gestants només percebrien el 0,9 % dels ingressos generats. “Així, menys del 2 % dels acords de subrogació al món són altruistes”.

El problema de fons que planteja la subrogació, però, és la vulneració de la dignitat i els drets de la dona gestant i del nen: la corrupció de l’ànima a què es referia Sòcrates. Com explicava la ponent de la sessió: “Les dones gestants són monitoritzades vint-i-quatre hores, nou mesos, durant els quals han de donar compte de tot: com estan, com es troben, què fan… I, després de donar a llum i lliurar el nen, se n’obliden. No hi ha un seguiment o atenció postpart i tenen prohibit posar-se en contacte amb els compradors, buscar-ne informació a les xarxes socials, fer públiques les condicions del contracte… i, per descomptat, amb sancions econòmiques que poden assolir el 200 %. Són contractes d’adhesió que difícilment poden negociar, com els del gas, l’aigua o l’electricitat”.

Però la professora Lázaro observava que, hi hagi preu o no, l’essència continua sent la mateixa: “Per més que la proposició de llei indiqui que no hi haurà preu pel nen, sinó “compensació”, la gratuïtat no transforma l’acte en bo. Així mateix, si hi ha una falsificació d’un document públic, de manera gratuïta, no deixa de ser una falsificació”.

Per altra banda, què passa amb el nen? A la proposició de llei espanyola no hi ha cap article que es refereixi al menor. Senzillament, perquè, quan se signa el contracte, no hi ha menor: se celebra el contracte per crear un embrió al marge del Dret. Aquest nen no tindrà dret a conèixer els seus orígens, ni els seus germans –per llei, també, la dona gestant haurà de tenir, almenys, un fill–, ni la seva mare... “Es vulgui o no, entre la mare i el nen es genera un enllaç que cal per al nadó. La gestació per subrogació trenca amb tot això”.

D’aquí surten conceptes com “mare o pare genètic”, “mare biològica”, “mare o pare d’intenció”… “Tot això genera relacions complexes que les agències de subrogació intenten explicar als nens amb contes, però quan arriben a l’adolescència, la ficció ha de ser reemplaçada per la realitat”. De fet, va apuntar, “estudis duts a terme als Estats Units van revelar que totes les persones que van participar en el procés van afirmar tenir algun vincle amb el nen, però ningú no el considera del tot propi”.

En la seva sessió, de poc més de mitja hora, Carmen María Lázaro va parlar d’un dels casos més mediàtics, el de Gamy, la mare tailandesa del qual va donar a llum bessons: la nena sana, en perfectes condicions, se la van emportar la parella de gais australians que l’havien encarregat; el nen, amb problemes cardíacs i síndrome de Down va ser abandonat en un orfenat. Més tard, va ser precisament la mare qui va fer gestions per quedar-se’l.

I és que, en la gestació per substitució, res no és el que sembla.