La fragilitat dels lligams és una de les preocupacions més urgents de les famílies. Donar per fet que quan una persona es casa és per sempre no és comú avui. La causa que hi ha darrere d’això són els grans canvis que experimenta la societat. No només estan evolucionant els hàbits i els costums de les famílies, sinó també les maneres de pensar des de dins i al voltant de la família.

Davant d’aquests processos, que estan derivant en un context social cada cop més individualista i atomitzat, Monserrat Gas confirma la necessitat de l’acompanyament familiar. “Els nous conceptes socials —assegura Gas— contradiuen l’essència de l’ésser humà, com a ésser relacional, i de la família, com a relació de persones”.

Un altre dels canvis que experimenta la societat és, segons Gas, la transformació dels estils de vida d’unes generacions a les altres. Davant d’això, proposa passar d’un paradigma teòric —el que s’estava duent a terme fins ara—, cap a un d’eminentment pràctic i vital, a més a més de personalitzat.

Per la seva banda, Pilar Lacorte afirma que cal un canvi de mirada, “un canvi de cultura sobre allò familiar”. Acompanyar famílies no seria, doncs, només “la mediació i l’ajuda, ni l’orientació i la consultoria”, afirma Lacorte, sinó també “tot tipus d’accions perquè cadascuna de les famílies, independentment de la seva situació, descobreixin el protagonisme educador que tenen i com poden solucionar i donar sortida a les dificultats que sorgeixen a casa”.

Des d’on s’acompanya?

L’acompanyament requereix establir relacions. És una acció bidireccional basada en la confiança. Lacorte insisteix que “no cal crear noves estructures per a l’acompanyament, sinó incidir sobre les que ja hi ha”.

El primer lloc des d’on és possible fer un acompanyament és el lloc al qual acudeixen les famílies quan pateixen pels problemes que tenen. “La pastoral familiar és un àmbit molt important de l’acompanyament, no només la parròquia o allò eclesiàstic, sinó totes aquelles iniciatives i instàncies des de les quals es s’ofereix formació i ajuda com a Església que som tots”, argumenta Lacorte.

L’escola és un altre dels grans llocs des d’on és possible la tasca d’acompanyament a les famílies. “La funció de les escoles —assenyala la subdirectora de l’IESF— seria llavors animar els pares a exercir la seva funció educadora i fer-los recuperar la seguretat en la paternitat i la maternitat.

Qui acompanya?

No n’hi ha prou amb voler acompanyar les famílies per poder-ho fer. Pilar Lacorte insisteix que són fonamentals la confiança i la formació: “En aquest món tan individualitzat cada cop és més complicat crear aquestes relacions de confiança per acompanyar i ser acompanyat”.

En aquest sentit, per parlar de matrimoni i transmetre’n els valors, cal una actitud realista i optimista. “Cal redescobrir la veritat de la família —reclama Lacorte—, els fonaments. Treure’n tots els elements que ens estan separant els uns dels altres i tornar a l’essència”.