Un dels temes recurrents en el discurs historiogràfic català al llarg de l’edat moderna fou l’estudi de la pròpia identitat, sobretot l’encaix entre aquesta identitat i la immensa Monarquia Hispànica. En aquest article s’estudia l’evolució del discurs historiogràfic català, des de les primeres mostres de l’època moderna fins els primers escenaris de la contemporaneïtat.

Tradicionalment, però, la historiografia catalana de l’època moderna havia estat menystinguda pels especialistes, perquè es considerava que només constituïa un apèndix sense importància de la historiografia medieval. Ara bé, els darrers estudis, centrats directament en la lectura i la contextualització de les fonts primàries, han posat en dubte la manca d’importància d’aquesta historiografia. Aquest article pretén revisitar, doncs, la historiografia barroca i il·lustrada catalana.

En l’article, el Dr. Baró presenta les característiques més destacades de la historiografia catalana de l’època moderna, que es poden resumir en: la confessionalització catòlica contrareformista; les aportacions individuals de cronistes com Pujades, Corbera, Marcillo o Feliu de la Penya; la cesura que suposaren els dos principals conflictes armats (Guerra dels Segadors, Guerra de Successió); la permanent vindicació d’un passat gloriós i, fins i tot, la reflexió teòrica sobre l’ofici de l’historiador. Totes aquestes característiques també es deixen sentir en el Segle de les Llums, en què sobresortí l’escola historiogràfica vinculada a Bellpuig de les Avellanes o les aportacions de la Universitat de Cervera. En qualsevol cas, iniciant-se ja l’època contemporània, Jaume Balmes encara es preguntava:“¿Hay en España verdadera nacionalidad? ¿Sí o no? ¿En qué consiste, sus causas, sus indicios? He aquí apuntado el objeto de una extensa obra”. La qüestió de la identitat catalana, doncs, encara no s’havia resolt.