Des del punt de vista constructiu, considera que els parcs accessibles haurien de tenir materials amb diferents textures, colors, olors, sons… “M’agradaria que hi hagués més parcs d’olors perquè ja n’hi ha de colors, però cal potenciar tots els sentits de l’ésser humà en el disseny d’aquests parcs”, apunta.

Segons el professor i director del Postgrau en Accessibilitat: Especialista en Disseny Universal, es pot aconseguir un parc 100 % accessible, si les persones que el realitzen estan prou ben formades en accessibilitat.

“Els arquitectes hem de millorar tots els nostres coneixements d’accessibilitat. Aquesta matèria ha de ser obligatòria com la que tenim a UIC Barcelona School of Architecture, única a Espanya i de les poques del món que la té”, sentencia el professor.

Al seu parer, els parcs seran 100 % inclusius i accessibles quan tots els professionals que participin a dissenyar-los dominin els requeriments d’accessibilitat. “La qüestió és que no es facin dissenys especials, sinó que sigui tot inclusiu i que no es noti”. Cal formació: des del que fa els jocs, fins al que talla la vegetació de l’entorn, perquè faci jocs i formes divertides amb les diferents plantes i flors…, i que el jardiner entengui i sàpiga per què fa aquestes formes. Es poden potenciar olors i colors en la vegetació, fins i tot el soroll dels arbres. Això és accessibilitat i això seran els parcs del futur”, exposa Rovira-Beleta.

Per traslladar l’accessibilitat als parcs i patis de col·legis, considera que fan falta instal·lacions, i també la col·laboració dels bons professors.

“Com a arquitectes, podem fer recorreguts amb materials i colors que et portin a un lloc, i els mestres han d’ensenyar perquè també puguin assessorar els nens. No és només un tema d’arquitectura, sinó que totes les universitats haurien de tenir una assignatura d’accessibilitat, per formar periodistes, mestres, psicòlegs, educadors… Els patis no els canviaràs, pots fer patis de terra, patis pavimentats, amb diferents colors i textures, però, a més a més, cal que els mestres facilitin el joc” a tots els nens, apunta.

El professor creu que un parc accessible no ha de suposar un cost afegit, si s’inclouen aquests temes en el disseny original i en el pressupost d’execució material del parc. La dificultat sorgeix si s’hi inclouen més coses a posteriori que no s’havien previst.

Tot i que considera que encara queda camí per recórrer per aconseguir una societat inclusiva, creu que Barcelona és una ciutat referent en el món de l’accessibilitat des dels Jocs Olímpics i especialment els Jocs Paralímpics. “En l’àmbit de l’accessibilitat, Barcelona i Espanya lideren el rànquing de les ciutats i països accessibles en el món. Ara ens copien, abans, anàvem a Dinamarca, Finlàndia, Noruega, i Suècia perquè eren els països avançats en supressió de barreres, però… tot ho feien especial per a persones amb discapacitat. Des dels Jocs Olímpics i els Jocs Paralímpics, s’ha demostrat que es poden fer tots els entorns i edificis per a totes les persones sense que es noti. Però cal més control de qualitat i control de supervisió. Els especialistes hi som per supervisar i donar un segell de qualitat”, exemplifica el professor, que va ser l’arquitecte encarregat dels plans d’accessibilitat dels Jocs Olímpics i Paralímpics de Barcelona 1992, del Fòrum Universal de les Cultures Barcelona 2004 i de l’Expo Zaragoza 2008, entre d’altres. També exerceix com a vocal expert en el Consell d’Accessibilitat de la Generalitat de Catalunya.

A més a més, afegeix que Barcelona és de les poques ciutats del món que té un Institut Municipal de Persones amb Discapacitat, on els representants de les associacions i els tècnics que treballen es formen entre ells, i en els deu districtes de Barcelona hi ha una persona de l’Institut que assessora els tècnics municipals.

Creu que l’envelliment de la societat suposarà millores en accessibilitat, i també als parcs. “La gent exigeix accessibilitat perquè la societat ha envellit i la gent s’està adonant que el fet que tot sigui accessible sempre és una millora. Tots els infants tenen en certa manera mobilitat reduïda perquè són baixets i no arriben a coses altes o no llegeixen segons quin tipus de lletra,… i poden ensopegar amb les vorades.

Actualment, apunta Rovira-Beleta, s’estan potenciant els jocs que siguin inclusius (tobogans, gronxadors)”.

El Postgrau en Accessibilitat: Especialista en Disseny Universal permet als estudiants especialitzar-se en accessibilitat, a través d’un programa en línia interactiu pràctic. Molts dels estudiants es converteixen posteriorment en referents en aquesta matèria en els seus respectius països, i treballen per als diferents governs en la millora de les normatives d’accessibilitat i en la seva aplicació pràctica.

Imatge: Unplash / Eric Tompkins.