Amb la globalització s’ha produït un canvi d’era equiparable al que hi va haver amb el pas de l’edat mitjana a la moderna, va començar explicant el secretari. Han desaparegut els territoris estancs, els sistemes de valors perden la homogeneïtat interna i les migracions massives esdevenen impossibles de controlar. Les comunicacions són immediates i accessibles al mateix temps des de pràcticament qualsevol punt del planeta. Les noves tecnologies milloren la qualitat de vida, acceleren l’economia i permeten uns creixements en la riquesa incomparables. Tot i així, més de la meitat del planeta viu amb menys de 3 dòlars al dia.

En aquest entorn, les amenaces a les quals la nostra política nacional de Defensa ha de respondre han canviat i, a dia d’avui, la més gran és el terrorisme i, en concret, el terrorisme jihadista.

“El terrorisme viu en la globalització com un peix a l’aigua”, va declarar l’alt funcionari, diplomàtic de carrera, i va exemplificar que: “El terrorisme transmet missatges xifrats mitjançant tecnologia potent a l’abast de qualsevol, transfereix fons d’una cèl·lula a una altra amb un clic, contracta anònimament advocats a Londres per cobrar el rescat d’un vaixell segrestat a Somàlia, o obté abundants beneficis de la venda de fàrmacs falsos per Internet. Daesh, Boko Haram i les diferents cèl·lules d’Al-Qaida controlen les rutes de tràfic d’armes i persones que passen per Mali, Níger, Txad, Burkina Faso, Camerun i la banya d’Àfrica. Líbia i Algèria, a més s’han convertit en els seus bastions i les seves reserves d’armes —armes químiques— i estan cada vegada més a prop de caure sota el seu control”.

A l’Àfrica i l’Orient la guerra ha començat entre xiïtes i sunnites. Els sunnites exiliats de l’Iraq després de la caiguda de Saddam, armats i instruïts en la guerra van ser acollis per Daesh i n’encapçalen les campanyes militars. A Síria, Al-Assad, sunnita, lluita contra la resistència, xiïta, recolzat per Rússia i, suposadament, per Daesh i l’Aràbia Saudita i l’Iran es troben immersos en una escalada armamentística que, en conjunt, suma unes inversions de 110.000 milions de dòlars.

En el marc actual, es preguntava el secretari, “Hi ha cap dubte que la política nacional de Defensa és més necessària que mai?”. A més a més, va dir, ara cap estat pot lluitar sol contra l’amenaça, ni tan sols els Estats Units. Organismes supranacionals com l’ECDE, l’ONU o la criticadíssima OTAN són més necessaris que mai: “Ens recolzem en amics i veïns i fins i tot en altres països llunyans o adversaris contra l’actual amenaça comuna”.

“Parlar sobre defensa a la resta d’Europa és com un ideari”, va afirmar. “Defensem la nostra manera de vida i, en definitiva, la nostra llibertat”. Alvargonzález apunta que l’amenaça actual no ens vol conquistar, ni tan sols convertir: “El jihadisme es proposa, simplement, destruir-nos”. A Espanya, es va queixar, parlar de defensa es percep més aviat com un atreviment. Va dir que es perceben les Forces Armades, la Intel·ligència o la Seguretat com a “elements al servei d’interessos polítics que tracten d’amagar qui sap què, però la realitat és que l’amenaça hi és i hem d’estar preparats per afrontar-la”. Va remarcar que la potència militar, i la indústria que la sustenta, tenen una funció dissuasiva. “Hem d’estar preparats per avançar-nos a l’arribada de l’amenaça, desplaçar-nos ràpidament a l’origen i ser capaços de destruir-la i no només això, també hem d’estar disposats a fer-ho si és necessari, sent conscients del perquè”.