A l'acte, que s'ha amenitzat amb una banda sonora de nadales multilingües, s'hi han pogut tastar torrons, neules i dolços típics de Nadal, s'hi han escrit missatges per desitjar unes bones festes en diferents llengües en un mural d’estrelles i fins i tot s'ha donat a conèixer la tradició catalana de fer cagar el tió amb una demostració en què tothom hi ha pogut participar.

El Costumari català (1952), de Joan Amades, l'obra etnogràfica de referència de les tradicions i els costums catalans, dedica uns mots a explicar la tradició nadalenca del tió, que se celebra amb la família i especialment per a la mainada el dia de Nadal o la nit de la vigília:

«En havent sopat, a les cases on hi havia mainada solien fer cagar el tió. Aquesta cerimònia havia estat abans molt arrelada i formava part de la litúrgia casolana popular d’aquesta nit. Es feia, per mica que pogués ésser, a la cuina i vora del foc. [...] La mainada, proveïda de bastons, el copejava i bastonejava furiosament, mentre cantava una cançó, de què coneixem una profusió de variants, de les quals l'expressió més simple és la que diu, senzillament:

Caga, tió;
si no et dono
un cop de bastó.

Per tal que no es refredés i no es posés malalt, se l'abrigava ben bé amb una flassada, la qual servia ensems per a poder amagar sota seu allò que hi havia de treure. [...]

Així mateix abans de començar, hom feia anar els infants a dir tres parenostres davant de la imatge de l'escaparata del damunt de la calaixera, i en les cases humils que no en tenien, davant d'alguna estampa de les que adornaven les parets d'alguna cambra, fora de la cuina o de la llar. Mentre els infants resaven, els grans amagaven sota la flassada les llepolies i els enganyalls que ja tenien preparats i a mà.»

L'origen de la tradició del tió es relaciona amb el solstici d'hivern i amb el foc, que escalfa i reconforta la llar els dies freds, però també amb la terra i la natura, que donen fruits i ens sustenten.