Anna Bikont va explicar que Szymborska no s’ocupava de gaire coses més que d’escriure poesies. “I tots els seus poemes caben en un llibre que no és gaire gruixut”. La poetessa assegurava que l’eina bàsica que hauria d’utilitzar tot bon poeta era el cubell de les escombraries, i tenia una opinió molt concreta de com s’hauria d’escriure qualsevol biografia: no tractant de coses oficials, sinó més profundes. Per això, Anna Bikont i Joana Szczesna no ho van tenir gens fácil.

Szymborska va debutar com a poetessa després de la guerra. Va creure en les promeses del comunisme, tot i que les va abandonar el 1966, acte que va tenir molt de mèrit perquè en aquella època a Polònia la gent tenia por de les possibles represàlies que això comportava.

Era una dona austera, s’obstinava a  imprimir el mínim d’exemplars de la seva obra, perquè pensava que els seus poemes només podien ser per a les persones hi estaven veritablement interessades. Després de rebre el Premi Nobel es va canviar de pis, en el qual només hi havia dues habitacions. Bikont  va assegurar que “aquest premi li va suposar perdre l’equilibri de la seva vida personal. Es va comportar com si no l’hagués rebut. És a dir, gairebé no concedia entrevistes ni atenia la premsa. Parlava del fet de reservar-se com una característica molt important de les persones”. Com a anècdota, va explicar que en una ocasió algú li va preguntar a qui voldria conèixer, i ella va anomenar Václav Havel, escriptor i  polític txec; Jane Goodall, primatòloga i antropòloga, i el director de cinema Woody Allen. Van aconseguir reunir Goodall i Allen, però ella a l’hora de la veritat no s’hi va presentar.

Durant l’acte es van projectar un trentena de fotografies de diversos collages fets per Szymborska que no s’havien vist mai abans. Els confeccionava amb retalls de revistes de moda que encarregava els seus amics que viatjaven a l’estranger i ella els els enviava per les festes de Nadal.