En la seva ponència, va destacar que la tradició icònica medieval constitueix un lloc de trobada privilegiat per resseguir i determinar, històricament i especulativa, els vincles existents entre l’experiència estètica i la teologia cristiana. Presentat com a símbol de l’encarnació i finestra a l’absolut, la icona aconsegueix en l’edat mitjana una estatura superior a l’art, ja que d’una banda és capaç de fer visible l’invisible en major grau que cap altra forma artística, i de l’altra constitueix, per al creient, un mitjà eficaç de salvació, i arriba fins i tot a posseir en el context de l’Església ortodoxa, un estatut sacramental.

Segons el Dr. Moya, en aquesta tradició, les icones que són objecte d’especial veneració solen posseir la capacitat d’atresorar la presència de Déu i la pregària de l’Església a través d’un mateix element sensible, i transformen així la matèria en una imatge translúcida d’un contingut transcendent i hi reconeixen un ple estatut ontològic.