El 21 d’abril passat, la Comissió Europea va presentar un seguit de mesures per posar la intel·ligència artificial al servei dels ciutadans d’una manera responsable. Es tracta del primer marc legal sobre aquesta tecnologia que es compromet èticament amb la població. Per què?

En tecnologia, estem habituats a veure polítiques de fets consumats: primer es desplega una tecnologia i després es regula a partir de les implicacions que comporta. Amb la intel·ligència artificial, però, s’han pres moltes més precaucions per dos motius: perquè vivim en una societat interconnectada que permet disposar de molta més informació que anys enrere i perquè els mateixos científics que desenvolupen la tecnologia han advertit de l’impacte que pot tenir en la societat.

Entenc que és una bona notícia.

A diferència del que ha passat en altres zones, a Europa s’han posat sobre la taula les ambivalències que pot generar la intel·ligència artificial. La Comissió Europea ja va ser pionera en l’àmbit de la privacitat i també està fent els deures amb la regulació d’aquesta tecnologia.

Sembla que l’ètica ha tornat a primera línia informativa. 

Els reptes ètics que estan sorgint amb la intel·ligència artificial són considerables. Per exemple, en l’àmbit de l’enginyeria, hi ha molts estudis que se centren en l’ètica de les màquines, que analitzen com programar els aparells amb criteris ètics, la qual cosa no és gens senzilla. Això era impensable fa unes dècades i el debat ara ha tornat perquè és imprescindible: l’ètica està de moda i amb raó. Això obre moltes portes als especialistes en ètica...

Ens hem de preocupar?

És evident que la revolució que portaran tecnologies com la intel·ligència artificial, la robòtica o la realitat virtual/augmentada serà molt important en nombrosos sectors productius. Per això, cal promoure mesures que apostin per un desenvolupament sostenible integral, en termes ambientals i socials, que permeti trobar l’equilibri entre la innovació empresarial i la protecció dels drets dels ciutadans.

És possible trobar un equilibri que agradi a totes dues parts?

Existeixen tres postures diferenciades sobre aquest dilema: els tecnooptimistes, els tecnopessimistes i els tecnomoderats. Els primers consideren que les noves tecnologies crearan un món completament nou, revolucionari i utòpic; els segons creuen que aquesta revolució serà el punt i final apocalíptic, i els tercers hi veuen els beneficis però també els dilemes ètics que comportaran.

És en aquesta tercera postura en la qual se situen els professionals humanistes?

Sí, això espero. El nostre repte és fer que els punts positius que oferiran aquestes noves tecnologies superin els negatius. I per això cal preparar les noves generacions, per tal que no només siguin receptors passius d’aquesta revolució, sinó que es converteixin en agents actius. Si saben de què tracten les noves tecnologies podran influir en la societat.

La societat està prenent consciència de l’impacte que suposarà aquesta revolució?

La creació cultural ha tingut un paper decisiu en explicar-ho. Les pel·lícules i les sèries han fet una gran tasca, han situat en l’imaginari col·lectiu les conseqüències que poden comportar aquestes tecnologies, exposant els beneficis i els perills que generen. Les humanitats, doncs, han creat una visió crítica que permet tenir una visió més profunda del fenomen.  

Individualment, com podem minimitzar la nostra exposició? 

Hem de fomentar uns hàbits saludables, per exemple a través d’una dieta digital. Cal prendre consciència de com la tecnologia ens pressiona cap a l’excés. Un cop cada persona, de manera individual, detecti on és el seu excés, podrà identificar els punts en què la tecnologia se li fa problemàtica. Ja ho diu l’aforisme que hi havia en el frontispici del temple d’Apolo a Delfos: «Res en excés». La tecnologia promou l’excés i funciona a uns nivells i ritmes que sobrepassen les nostres capacitats com a humans.

Un excés que han propiciat les empreses creadores d’aquestes tecnologies. També s’hauria de regular la seva tasca?

D’una banda, és convenient desenvolupar polítiques governamentals que regulin les actuacions d’aquestes corporacions. De l’altra, les empreses també han d’integrar les bones pràctiques sobre l’ús de la tecnologia com a part de la seva Responsabilitat Social Corporativa (RSC). Confio que a curt termini moltes organitzacions proposin accions per actuar de manera responsable amb els dilemes ètics de les tecnologies emergents. El monstre de la tecnologia persuasiva, que fa servir les nostres dades per manipular els nostres comportaments, l’haurem d’embridar entre tots, individualment i col·lectiva, amb consciència ciutadana, regulacions i canvis culturals.

 Quin ha de ser el rol dels professionals humanistes en aquest context?

Els humanistes tenim una oportunitat única per deixar la nostra empremta. La tecnologia forma part de la cultura i l’humanista hi ha d’estar involucrat i participar en el debat. La nostra visió i sensibilitat pot ser de gran ajuda en aquesta revolució, un  complement enriquidor davant d’una tecnocràcia centrada en l’eficiència i els resultats, però que oblida l’horitzó dels valors. És per això que cada vegada més volem incorporar el professional de les humanitats en la dimensió social de la tecnologia. Tecnòlegs i humanistes hem de sumar forces.