La vostra recerca sobre els límits constitucionals de les fonts de producció normativa en matèria tributària ha estat la base d’una elevació d’una qüestió d’inconstitucionalitat del Reial decret llei 3/2016, una mesura que va introduir el Ministeri d’Hisenda el 2016 que va suposar un increment notable de la tributació empresarial. Fins a quin punt és necessari fiscalitzar l’actuació de l’Executiu en aquest àmbit?

Teòricament, les normes fiscals haurien de respondre a uns principis de justícia tributària, enunciats a la Constitució, però a la pràctica sempre obeeixen a una indissimulada pulsió recaptatòria, ja que s’implementen per recaptar més impostos. És per això que independentment del color polític que hi hagi en cada govern, és necessari fer un control de constitucionalitat de les normes que es dicten en aquesta matèria.

De quina manera s’aproven aquest tipus de normes?

Les normes fiscals han de ser aprovades pel Parlament a través de les lleis ordinàries. Es tracta d’un principi que procedeix de la Carta Magna, del període de la Revolució Francesa, que consisteix a afirmar que els impostos els accepten els ciutadans a través dels representants que escullin.

I en aquest context, apareix el mecanisme del decret llei. Què suposa?

Es tracta d’una perversió del sistema, ja que imposa una forma de legislar molt excepcional i defectuosa, a través de l’Executiu i sense el debat parlamentari necessari ni seguint el procediment legislatiu ordinari. A més a més, com a mecanisme de caràcter urgent, no pot entrar en un àmbit tan important com l’Impost sobre Societats, que és el que vaig analitzar en la meva recerca.

Com és que a l’Estat espanyol s’utilitza el decret llei de manera tan habitual?

Segurament té a veure amb la precarietat de majories parlamentàries, per una mala concepció de la idea d’urgència o per la pulsió recaptatòria, o per la immediatesa financera més enllà dels procediments legislatius ordinaris. 

De quina manera es pot controlar l’actuació de l’Executiu, doncs?

L’Administració té uns controls interns, però el Govern, sigui del color que sigui, acostuma a tenir una agenda política immediata que de vegades comporta passar per sobre dels controls jurídics habilitats. En qualsevol cas, si aquests mecanismes funcionessin, no s’incorreria en aquest abús del decret llei.

I aquí és on entra l’advocat fiscalista, que pot elevar al Tribunal Constitucional si es tracta d’una qüestió de constitucionalitat?

Exacte. El jurista ha de fer una lectura crítica de les lleis per proposar millores que garanteixin que les normes s’ajustin a l’ordenament de la Unió Europea o per garantir o denunciar que s’ajustin al que marca la Constitució Espanyola.

En aquest cas, de quina manera has enfocat la recerca que ha propiciat l’elevació de la qüestió d’inconstitucionalitat?

Proposo que es consideri l’ús abusiu del decret llei com una violació del dret fonamental a la participació política, que recull l’article 23 de la CE. En aquest sentit, que s’aprovin normes tributàries a través de decret llei i no per llei ordinària és una violació del dret a la participació política en una democràcia representativa. El principi de legalitat tributària s’infringeix si s’aprova un impost per una altra via que no sigui a través dels representants amb plena participació en el debat polític.

I a partir d’aquí?

Si el Tribunal Constitucional considera que existeix una violació del dret a la participació política, els ciutadans tindríem una via oberta per anar al TC a través del recurs d’empara, que protegeix els drets fonamentals com aquest.

De fet, si es reconeix la inconstitucionalitat de la norma en qüestió, suposaria per a les empreses un estalvi superior als 5.000 milions d’euros. Com a director de la Càtedra d’Empresa Familiar Bosch Aymerich, de quina manera afecta això les empreses familiars?

Podria tenir una importància decisiva. Aquest Decret llei contenia una sèrie de disposicions que, per la seva naturalesa, poden afectar les societats operatives que han tingut pèrdues. En la mesura que existeixen aquestes estructures de societats que arrosseguen pèrdues, la decisió podria tenir un impacte molt rellevant en termes d’empreses familiars, sobretot en el marc dels holdings familiars.

Amb tot, aquest procés constata que la recerca en l’àmbit del Dret també s’ha de reivindicar.

El dret, a diferència de la física o de la química, no és una ciència empírica. És una ciència dogmàtica, en què es coneix la veritat, però que s’ha de saber interpretar. En el meu cas, l’entenc des d’una perspectiva dogmàtica vinculada a l’estudi de les normes, la proposta de solucions per veure com s’adapten als problemes reals i obrir noves interpretacions i camins que facin que la llei positiva sigui cada vegada una llei més justa.