En un món audiovisual en què les produccions en color s’han convertit en l’estàndard cinematogràfic, Fitó analitza com el blanc i negre aporta un valor afegit més enllà de la nostàlgia o l’evocació del passat. “El blanc i negre no sol ser un simple recurs estètic amb el qual crear textura, contrastos de llum i ombra o formes, sinó que crea atmosferes úniques que poden ressonar amb més profunditat en l’espectador”, comenta Fitó.

L’autora esmenta alguns cineastes, com Andrei Tarkovski, que van ser defensors del blanc i negre, i el consideraven una eina que els permetia transmetre de manera més clara i directa l’essència psicològica de les seves obres. De la mateixa manera, Fitó cita pel·lícules com Mank (2020), dirigida per David Fincher, filmada en blanc i negre com a homenatge a l’estètica de Hollywood dels anys 30 i 40. En aquest cas, el blanc i negre és una decisió conceptual que ajuda a reforçar l’ambient històric i a donar versemblança a la història.

Tot i que el blanc i negre atrau el públic d’una veta de mercat i genera menys audiències que les produccions en color, Fitó sosté que aquest recurs cinematogràfic ofereix una experiència estètica i emocional diferent que enriqueix la narrativa.

L’article de la professora de la Facultat de Ciències de la Comunicació Maria Fitó destaca la vigència i la rellevància d’aquest estil cinematogràfic i convida a reflexionar sobre la complexitat del que aparentment és senzill en l’art audiovisual.