Entre les conclusions que s’extrauen de l’informe destaca que les persones grans que viuen soles són les que es perceben a elles mateixes com més ancianes, tenen més mal estat de salut, estan menys actives, són més pessimistes i mostres més insatisfacció vital. En aquestes persones, a més a més, coincideix que la seva xarxa familiar i d’amistat és menys estreta, els intercanvis menys intensos i freqüents, i el capital social molt baix. D’aquí que els investigadors afirmen a l’informe que “viure sols amplifica la condició anciana i està més associat al risc de pèrdua d’autonomia personal”. 

Un segon grup està format per les persones que viuen en parella i amb els seus fills. En aquests casos, encara que aquesta circumstància amplifica la solidaritat intergeneracional tant funcional (ajudes) com normativa (vincles), el fet de viure més intensament la relació diària amb els seus fills fa que es percebin com més vells, estiguin menys actius i pateixin de mitjana més malalties. 

Per acabar, aquells que viuen en parella sense fills en el nucli familiar són els que se senten més joves, tenen més bon estat de salut, ingressos superiors, i un estil de vida més actiu. Aquest col·lectiu sempre expressa els sentiments més positius, està més satisfet, i té el nivell de capital social familiar més alt (és a dir, el suport, confiança i col·laboració entre els membres de la família). Encara que no sigui el grup amb la xarxa familiar i d’amistat més extensa ni tampoc amb el nivell d’intercanvis d’ajudes més alt. 

Francesco Marcaletti destaca de les dades tretes de l’estudi que en tots els casos, “Tot i això, l’estudi mostra que els familiars ocupen, sense dubte, el lloc principal entre la xarxa de persones amb les quals es manté un vincle especial i important i, amb les quals es pot comptar en cas de necessitat. Això reforça el concepte de solidaritat familiar intergeneracional”. 

El concepte de “solidaritat familiar intergeneracional” es basa en sis elements que mesuren la interacció pares-fills des de diferents punts de vista: afecte; associació; consens; intercanvi de recursos; solidaritat normativa (és a dir: la percepció de l’obligació que vincula la cura) i estructura de les oportunitats per a la interacció. El qüestionari realitzat a més de 600 persones, d’entre 64 i 75 anys, constava de 99 preguntes que repassaven aquests sis temes. 

L’enquesta ha explorat també aspectes específics com la relació familiar, l’actitud cap a les generacions precedents, la memòria i la gratitud, la salut i el benestar, el temps lliure, l’ús de les TIC, la percepció de l’ancianitat o la participació en activitats sociopolítiques. Es tracta de l’única enquesta feta a Espanya basada en una mostra nacional de la població (mostrejada ad hoc) sobre el tema de la solidaritat intergeneracional en la família. 

La presentació de l’informe, a càrrec dels seus autors, ha estat en el marc del Simposi Internacional: “Pares grans, generacions i solidaritat intergeneracional en la família”, organitzat per la Càtedra IsFamily Santander amb el suport de Santander Universidades. 

Al mateix simposi, també s’hi han presentat els resultats de l’enquesta “I won’t retire” realitzada a Itàlia a més de 900 persones. L’informe, semblant a l’espanyol, ha estudiat l’envelliment actiu a la societat italiana. Giovanna Rossi, directora del Centre Universitari d’Estudis i Recerca de la Família de la Universitat Catòlica del Sagrat Cor de Milà, i Donatella Bramanti, catedràtica de Sociologia de la mateixa universitat, autores de l’informe, han estat les encarregades de presentar-lo. 

La jornada inclou temes en torn de les noves línies de recerca que fan referència a la solidaritat intergeneracional familiar, interpretades tenint en compte els resultats de les dues enquestes.

Veure l'informe

Rita Cavallotti i Francesco Marcaletti presenten l'informe "Pares grans, generacions i solidaritat intergeneracional"