La declaració, també anomenada Declaració de Casablanca, perquè és la ciutat del Marroc on es va presentar, neix gràcies a l’impuls de més de cent experts, de setanta-cinc països —principalment juristes defensors dels drets humans, metges, psicòlegs i educadors—, que porten molt de temps analitzant aquest fenomen i l’impacte que comporta en les persones i en la societat.

Segons explica Montserrat Gas, directora de l’IESF de UIC Barcelona, la subrogació “és un negoci que està construït sobre el legítim desig de moltes persones de tenir un fill, que veuen en aquest sistema una solució”. De totes maneres, continua explicant Gas, “un nen hauria de ser sempre un regal, no l’objecte del desig dels adults”.

En aquest sentit, segons explica la directora de l’Institut, hi ha un ampli consens en contra d’aquesta pràctica. “Tanmateix —diu— el fet que algunes persones famoses estiguin acudint a aquesta pràctica, no ajuda que hi hagi un refús social més ampli envers aquest negoci amb éssers humans”.

La gestació subrogada està prohibida en alguns països de la Unió Europea, com Itàlia, Alemanya o Polònia. “A Espanya, com a molts altres països —continua explicant Gas—, la subrogació es troba en un buit legal: no està permesa, però tampoc expressament prohibida”.

La Declaració de Casablanca demana abolir la maternitat subrogada, en lloc de regular-la. Perquè, com recorda Montserrat Gas, “s’ha demostrat en alguns països que la legalització d’algunes pràctiques ha implicat l’efecte de pendent relliscós, que produeix un augment de les conductes que es volen evitar o reduir”.

Així, doncs, conclou la directora de l’IESF, “el 3 de març de 2023 no es considera un punt d’arribada, sinó de partida per aconseguir aquest ambiciós objectiu: erradicar una pràctica que ha de ser considerada insostenible, per ser nociva per a la societat, que a més perjudica les generacions futures”.