S’acaba d’aprovar el projecte de Llei orgànica de protecció integral de la infància i l’adolescència contra la violència a Espanya. Fins a quin punt era necessària una actualització legislativa en aquesta matèria?

Aquesta legislació, així com altres normes recents en matèria d’infància, té el seu origen en les recomanacions internacionals, principalment les del Comitè dels Drets de l’Infant (CRC) de l’Organització de les Nacions Unides. En aquest cas, les darreres recomanacions i observacions del Comitè a l’Estat espanyol el 2018 parlaven sobre la manca d’una llei integral sobre violència contra els infants al nostre país.

Com és que s’ha trigat tant a impulsar una llei en aquest àmbit? Quina és la dificultat de portar endavant una mesura així?

Malauradament, la legislació sobre protecció dels infants és una de les darreres que s’han desenvolupat dins l’àmbit dels Drets Humans. La convenció  de l’ONU sobre els Drets dels Infants no es va signar fins el 1989 i, des d’aleshores, s’ha anat treballant amb els països signataris la manera concreta de protegir-los a cada país, d’acord amb el marc jurídic vigent. Es tracta d’un procés lent, però que va donant els seus fruits.

La nova norma suposa un canvi de paradigma com ho va ser la llei de violència de gènere en el seu dia i vol garantir els drets dels nens i adolescents davant qualsevol manera de violència. Creus que es vol fer de la violència cap a la infància un afer públic i social?

La violència és una qüestió que afecta la societat i és un deure públic lluitar-hi en contra. Una altra qüestió és que aquestes situacions romanguin invisibles, ja que encara s’ha de comprovar l’eficàcia real d’aquestes lleis integrals. De fet, en el cas de la llei contra la violència masclista hi ha veus a favor i en contra. Pel que fa a aquesta llei, diferents grups feministes hi han aixecat la veu en contra, ja que consideren que confon sexe i gènere i nega la realitat material del sexe, que és l’origen de la violència i la discriminació que pateixen nenes i adolescents.

Una de les principals novetats són els terminis de prescripció del delicte. Fins ara era als 18 anys i ara es començarà a comptar quan la víctima compleixi 35 anys. Fins i tot en els casos més greus es podrà denunciar fins als 55 anys. Què suposa això?

El fet que el projecte prevegi estendre aquest termini als 35 anys és una mesura que busca promoure la persecució d’aquests delictes. No obstant això, per les limitacions probatòries que es deriven del pas del temps, previsiblement només afectarà un cas molt reduït de supòsits, potser aquells més greus relacionats amb la delinqüència organitzada o en els quals hi hagin múltiples víctimes.

Una altra de les novetats és que es remetrà a les Corts un projecte de llei per crear jutjats especialitzats en violència contra la infància i adolescència. Existeix algun altre precedent de llei que hagi suposat algun canvi d’aquesta magnitud?

Existeixen àmbits d’enjudiciament com la violència de gènere i domèstica, o els procediments penals dirigits contra menors d’edat, que poden servir com a antecedent, atès que hi ha jutjats especialitzats en aquestes matèries. L’experiència en aquests àmbits pot servir per crear uns jutjats especialitzats en l’àmbit de violència contra la infància, en els quals s’estableixin unes regles processals que protegeixin els menors que han estat víctimes de delictes, i s’exigeixi als professionals una formació que els habiliti expressament per actuar en aquest àmbit.

També s’obre el debat del “dret a ser escoltats”. En la legislació actual no se’ls tenia en compte?

El dret dels infants a ser escoltats és un dels drets recollits en l’art. 12 de la Convenció de l’ONU. Fins ara s’havia aplicat principalment en l’àmbit del dret de família, quan es produeixen ruptures familiars, però no de manera específica en l’àmbit de la violència contra els menors.

La llei també parla dels nous delictes a través d’Internet. Fins a quin punt és necessari poder abordar altres mesures que permetin protegir el menor dels abusos en l’entorn digital?

Internet és un entorn social recent que planteja molts reptes jurídics. Entre aquests, un de les principals és el de preservar la seguretat de la infància i de l’adolescència. Les xifres estadístiques mostren com Internet és una plataforma on diàriament es duen a terme conductes delictives de les quals són víctimes menors d’edat, i aquesta xifra creix any rere any exponencialment. Urgeix, per tant, adoptar mesures per revertir la situació.

De quina manera es pot posar fil a l’agulla?

És imprescindible que les plataformes i empreses d’Internet es corresponsabilitzin, i promoguin un entorn digital segur per als menors d’edat. Actualment, hi ha moltes possibilitats d’anonimat i de suplantació d’identitat que faciliten l’abús sobre els infants així com accés molt fàcil a diferents formes de violència i d’abús sobre les persones –especialment dones–, com per exemple la pornografia. Per això, cal afavorir que els nens tinguin altres vies d’entreteniment lluny de les xarxes i limitar que accedeixin sols a aquest món en el qual es troben en situació de gran vulnerabilitat.

I aquí les famílies també entren en joc.

És important mencionar que la prevenció de la violència no s’aconsegueix només a través de lleis o d’aquesta llei integral en concret. Hi ha moltes altres mesures, com per exemple les polítiques de família, que ajuden a prevenir la violència contra els més petits. Moltes vegades la desprotecció dels nens i nenes té molt a veure amb la manca de cura i atenció per part de la família o amb les hores que passen davant les pantalles. Per tant, mesures de conciliació entre la vida laboral i familiar que ajudin pares i fills a passar més temps junts, poden evitar i prevenir, possiblement amb una eficàcia més gran, situacions de risc per als infants.

Amb aquesta llei es crearà també la figura del coordinador de benestar a les escoles i centres educatius, esportius i d’oci i un protocol en l’àmbit sanitari.

Caldrà veure com s’implementa aquesta figura. De tota manera, insisteixo que la realitat de la violència no s’erradica d’arrel amb més vigilància –que pot ser convenient–, sinó anant a les causes i prenent mesures de prevenció reals. És fonamental el paper de les famílies i el protagonisme dels pares i mares per poder dedicar als fills tota l’atenció que necessiten. La llei parla de fomentar la formació parental en aquests temes, però es limita a una formació en termes de gènere i en les formes de violència. El més important és que els pares i mares prenguin consciència de la importància de passar més temps amb els seus fills per poder prevenir qualsevol perill.

Entenc que més enllà de la llei calen més accions que abordin la naturalesa complexa de les qüestions relacionades amb el menor.

Cal retornar el protagonisme a les famílies. L’acompanyament, traduït en diferents mesures, és bàsic per tal que totes les famílies tinguis accés a formacions, serveis i eines per fer front a la seva realitat. A banda de lleis, necessitem que els organismes públics tinguin molts més experts en consultoria, orientació i mediació familiar. Aquesta serà la millor manera de prevenir els problemes actuals.