La codirectora del màster, Carmen Mendoza, va començar la conversa amb Nathaniel Corum intentant aclarir el tema del tancament recent d’Architecture for Humanity. “L'estructura de la filantropia (en l'àmbit de l'arquitectura i el disseny) ha canviat”, va explicar Nathaniel. “Abans només hi havia poques organitzacions dedicades a aquest tipus de treball, però ara moltes empreses d'arquitectura tenen les seves pròpies iniciatives. Tot i que Architecture for Humanity no era perfecta, va ser clau perquè això passés. I això per si sol ja és una espècie d'èxit”.
Per il·lustrar els principals conceptes i processos del disseny regeneratiu, Nathaniel va explicar alguns dels seus projectes, cadascun emmarcat en un context geogràfic específic: desert, muntanya, illa i oceà.
Tot i que el projecte de Nathaniel basat en l'oceà, la construcció d'una cabina per al Plastiki, va ser potser el més mediàtic, la major part del seu treball es caracteritza per la seva tasca amb les comunitats indígenes, com la reconstrucció després de desastres naturals juntament amb els pescadors de zones costaneres del Japó després del terratrèmol de Tohoku i els programes de disseny i construcció d'equipaments comunitaris a Mèxic i Haití. Potser la més notable de les obres de Nathaniel se situa en les comunitats indígenes americanes, amb la creació d'iniciatives d'habitatges no connectats a la xarxa elèctrica, culturalment adequats per a aquesta minoria silenciosament discriminada en “el que ara s'anomenen els Estats Units”, com sempre diu ell.
Però què és el que cal preservar quan es tracta de cultura? Com Carmen Mendoza va assenyalar, l'erosió de la cultura és un fenomen complex que sovint dóna peu a identitats culturals noves o evolucionades que cal tenir en compte quan s'aborda el tema de la preservació. “No volem quedar ancorats en el passat”, va reconèixer Nathaniel. “En realitat es tracta d'escoltar atentament i esbrinar el que la gent vol. Moltes vegades els protocols culturals que desitgen els membres d'una tribu es poden incorporar a un disseny modern”. A les comunitats índies americanes, aquests protocols inclouen dissenys circulars, entrades orientades a l'est, cuines comunitàries, espais oberts per a celebracions i zones interiors amb sortida a les exteriors.
Carmen Mendoza també va parlar amb Nathaniel sobre com mesurar l'impacte dels projectes. A més de visitar-los més endavant per veure com han evolucionat, Nathaniel va comentar que llegeix la premsa local per valorar com han rebut el projecte les mateixes comunitats, el que és una font d'elogis o de crítica constructiva molt més fiable que la que solen proporcionar la cobertura internacional o els blocs d'arquitectura en general.
Ara que el capítol d’Architecture for Humanity en la trajectòria professional de Nathaniel ha arribat al final, seguirà treballant amb Sustainable Native Communities Collaborative i col·laborant amb altres organitzacions, com la Fundació Make it Right, de Brad Pitt, en la construcció de llars eficients per ciutadans amb pocs recursos en una reserva de Montana.
Pel que fa al paper dels arquitectes avui en dia, Nathaniel els va comparar amb els directors d'una obra de teatre perquè han de coordinar i elaborar la coreografia d'un equip d'actors. En aquest cas, es tracta d'un equip interdisciplinari, la missió de sostenibilitat del qual no només hauria de significar la salvació de la raça humana, sinó també millorar-la com a tal.
