Plàcid Garcia-Planas diu que no és un reporter de guerra, sinó algú que es volia enfrontar amb el “repte narratiu” d’explicar bé una situació així: “S’ha fotografiat i s’ha escrit malament sobre la guerra; i es continua fent malament, perquè s’explica des d’un patetisme romàntic que només busca reflectir el dolor de l’altre, mentre que la guerra és molt més que això”.

Efectivament, més enllà del dolor, els conflictes bèl·lics són històries que passen, mentre “exèrcits ignorants xoquen a la nit”, explicava el periodista, fent servir una cita de Matthew Arnold.

I és que una mica de filòsof té, la tasca del cronista.

No en va, Garcia-Planas dona una altra clau a la narrativa de guerra: la de la lírica, i la de la paradoxa. “Són els dos elements que vaig trobar per les cròniques que volia escriure. De fet ‒assegurava‒ la primera obra lírica occidental és poesia i és crònica alhora: La Ilíada”.

Així, amb la seva mirada i la del fotògraf ‒“la perfecta complementarietat del cronista”, diu‒ busca “la història extraordinària que sempre ve de les coses ordinàries”. Per això “vaig recomanar a un periodista freelance, que començava en aquest món i havia de cobrir el conflicte de Gaza, que anés a la platja, i fes un reportatge dels joves surfistes que gaudeixen del bon temps, durant la guerra”.

Això és: lírica. I contrastos.

“A Ucraïna he vist molts cadàvers ‒relata Garcia-Planas‒; en situacions realment dramàtiques, com la d’aquell cos sense cap...: dos fotògrafs ‒en Guillermo Cervera, que m’ha acompanyat tantes vegades, i un americà‒, i jo. Era terrible. Com pots explicar-ho? Perquè, al final, ho has d’explicar: ‘La descripció del seu estat és innecessària’, dic al lector; ‘fa pocs minuts estava viu. Ara, és tan terrible que no t’ho explicaré’. Això és el poder de la paraula que no et dona la imatge”.

I és el poder del periodista que sap que parla de persones. I que “no existeix l’objectivitat, sinó l’honestedat”. Tanmateix, avui, “entre tant tertulià, entre tant simplisme tuiter..., s’han carregat la vida que pots plasmar a les cròniques... La primera víctima de la guerra no és la veritat, sinó els matisos”, assegura. I els matisos es busquen. Això és l’ofici del periodista.

“Són les ganes de sorprendre’s, perquè el món és sorprenent”. La sorpresa d’un pagès que mira, astorat, com un periodista i un fotògraf s’amaguen entre matolls per fugir de les bombes, mentre ell mira de fer vida normal; o la sorpresa de veure un home-tassa, com despreocupat del que passa a pocs quilòmetres enllà.

El bon cronista de guerra no és addicte a les guerres, sinó al relat. “Per això m’arrisco. Tu pots cobrir-ne moltes, però la pitjor és la que tens tu mateix dins teu. Al final, un periodista s’hi desplaça dues o tres setmanes. Després, torna a casa. A mi, la guerra m’ha ajudat a ser millor en moltes coses: a diferenciar entre la ximpleria i el que no ho és”.