Rupert Shortt, autor del llibre Cristianophobia: a faith under attack –fruit de la recerca que va dur a terme viatjant per diferents països conflictius–, va voler mostrar la seva inquietud davant la impassivitat de tants governs. “La persecució –va dir– ha empitjorat dramàticament amb el canvi de mil·lenni: uns 200 milions de cristians estan ara sota amenaça, molts més que els adeptes de qualsevol altre grup de fe. És preocupant veure com ningú no diu res”.

L’acte el va presentar el també periodista Daniel Arasa –autor d’un llibre que tracta aquest mateix tema, Cristians, entre la persecució i el mobbing–, que va aportar alguna dada més a aquestes xifres, dient que “representen un no poc considerable 10 % de la població cristiana mundial”.

El periodista britànic va anar fent un repàs de l’assetjament directe o indirecte que pateixen els cristians en els diferents països que ha investigat. “Gairebé no hi ha un sol país, des del Marroc al Pakistan en què els cristians puguin exercir el seu culte sense patir persecució o discriminació”, va afirmar Shortt. En alguns països com Turquia, “no són persecucions directes, però sí que pateixen controls continus. El sol fet de tenir l’apel·latiu de ‘cristià’ –ho han d’indicar en el seu carnet d’identitat– és un impediment per treballar en molts llocs, per exemple”.

Shortt també va ser molt crític amb les opcions polítiques que s’han pres en els darrers anys. “Penso que la invasió de l’Iraq el 2003 va ser un error molt seriós, i estic molt convençut del paper occidental en la promoció d’aquest sentiment en contra del món islàmic”. D’altra banda, va assegurar que “si Obama hagués fet alguna cosa abans, la qüestió de Síria potser estaria solucionada o, almenys, moderada; el problema és que allà no hi ha ningú que estigui disposat a governar, com sí que passa, per exemple, a Ucraïna”.

En parlar del silenci existent en tots aquests temes, el periodista de The Times va afirmar que “gran part dels mitjans de comunicació, europeus especialment, es deixen influir per l’error d’identificar una crítica als musulmans amb el racisme, cosa totalment incorrecta per definició; és com dir que el cristianisme és una fe occidental, i res més lluny de la realitat”. No es tracta, tampoc, d’una batalla entre bons i dolents, en què s’identifica l’Islam com una religió violenta: “Idees equivocades d’aquest tipus –va explicar el ponent– neixen normalment de la incapacitat de distingir entre pietat islàmica i islamisme com a ideologia política totalitària”.

Rupert Shortt va tancar el seu discurs defensant la importància de la religió, quan s’entén i es viu correctament: “la religió és bona quan té molta influència, no molt de poder. Les persones religioses, per tant, han de poder opinar: em sembla quelcom propi de la democràcia”. En aquest sentit, va seguir el periodista, “la convicció basada en la fe ha mobilitzat milions de persones que s’oposen a règims autoritaris, que inauguren transicions democràtiques, que donen suport a drets humans i que alleugen el patiment”.