Els professors de UIC Barcelona School of Architecture Pedro Casariego i Vicenç Sarrablo han publicat l’article “Arquitectura i societat a través de l’expansió de Barcelona” en el primer número de la revista ANUARI d'Arquitectura i Societat de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de València. En l’estudi han participat, a més a més, Jordi Boixader, professor de la Universitat Oberta de Catalunya, i Josep Maria Pons, de la Universitat Politècnica de Catalunya.
L’article reflexiona sobre les complexes relacions que s’estableixen entre arquitectura i societat. Per això, s’exemplifiquen quatre situacions que transcorren a la ciutat de Barcelona en el període de temps que va des de principis del segle XIX fins als anys 60 del segle XX.
“El document pretén aportar una visió holística i proporcionar una perspectiva general de la relació de la societat amb l’arquitectura. El període citat es mostra idoni per encadenar cronològicament quatre situacions durant l’expansió de Barcelona que s’interrelacionen entre si i que afecten una mateixa societat. El document és una revisió històrica que se centra en les relacions socials amb l’arquitectura com a punt d’interès”, expliquen els investigadors.
L’expansió de Barcelona en quatre situacions
La primera part analitza el període històric que va de l’any 1800 al 1874, en el qual es duu a terme l’enderrocament de les muralles de la ciutat i es projecta un canvi físic radical en el seu entorn amb el pla de l’Eixample. En aquesta part, el document revisa el rebuig i la baixa acceptació social del projecte plantejat per Cerdà.
La segona part abraça la transició del segle XIX i XX, en què alguns dels intel·lectuals de l’època que van rebutjar el projecte de Cerdà acomoden ara el llenguatge arquitectònic imperant en el moment, el Modernisme, per enviar un missatge i reclamar l’arrelament al que és local i a la terra.
La tercera part posa en relleu la timidesa en l’ús del llenguatge del Moviment Modern després de la Guerra Civil Espanyola i com alguns dels gurus del moment es retreuen i tornen a una arquitectura clàssica la petjada de la qual continua avui palesa en alguns llocs de Barcelona.
Finalment, la quarta i última part examina l’ús del llenguatge del Moviment Modern en els anys 50 i 60. La banalització i l’ocupació massiva d’aquest provoca el decaïment i situacions tan complexes com el barraquisme vertical: blocs als afores de Barcelona amb greus deficiències tècniques.
Les situacions que s’han exposat posen en relleu les relacions emocionals entre arquitectura i societat, ja que analitzen el vincle amb el lloc, la identitat de grup i l’ús de l’arquitectura com a llenguatge. “L’acceptació social de l’arquitectura està condicionada en moltes ocasions pel context social i polític del moment històric en el qual es desenvolupa. La societat, com a sistema, té mentalitat pròpia, es deixa influir per corrents i pot donar respostes emocionals no basades en la raó”, conclou l’estudi.
Imatge: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Generalitat de Catalunya
