Carles Diego Ferrús, Xarli, diu que s’ha passat la vida comunicant. Va començar amb 15, 16 anys “amb un amic, presentant els discos dels Beatles, sense públic, en una ràdio molt casolana”. I, després, fent un diari del barri, també molt casolà. D’això, i de tota la seva experiència professional de mig segle, en va parlar, als alumnes de Comunicació, dilluns passat.
Xarli Diego és un periodista molt treballat en el món de la comunicació. D’aquells comunicadors de vocació que, “comunicaven i ja està”. Va començar emetent per una ona radiofònica amb un amic, “sense que ens escoltés ningú més que nosaltres mateixos” i, “amb un casset, pantalons curts i 15 anys, enregistrava entrevistes a músics com Ovidi Montllor o els que més estaven de moda aleshores, i que acabava radiant un senyor que ara és ben conegut, Josep Puigbó”. “Segurament va ser quan tenia 18 anys que vaig entrevistar el noi del Poble Sec, Joan Manuel Serrat”.
Xarli Diego, doncs, treballava entorn del món musical, la seva passió: a casa o pel món. Dinant amb el grup Dire Straits, a Londres —“tot i que sabia poc anglès, malauradament, perquè m’hauria anat molt bé”—, o parlant amb Bonnie Tyler, a Ràdio Barcelona; o amb Supertramp, o Cindy Lauper, o Manhattan Transfer… “Era una altra època, perquè aleshores venien grups internacionals a fer presentacions a Barcelona. Ara, amb Internet, tot ha canviat”.
Xarli Diego és un home inquiet. Cinquanta anys comunicant l’han portat a moure’s molt. El seu rostre és conegut en programes a Televisió Espanyola i a TV3. Davant la càmera —“Ahí te quiero ver”, “Lotto 6/49”, “Tres pics i repicó” o “El joc del segle”—, però també al darrere: “S’ha de fer de tot i, de vegades, és molt important estar darrere les càmeres, encara que sigui sense tenir notorietat”.
Xarli Diego, per això, sap que “la creativitat és important en qualsevol cosa que feu en la vostra vida professional. Ja sigui com a assessor de la Núria de Gispert —com ho va haver de fer—, o portant la promoció espanyola del joc Catan, avui tan conegut”.
Xarli Diego va fer totes aquestes coses en la seva vida professional. I més. No en va, diguem que, amb certa autoritat moral podia donar alguns consells als alumnes de Comunicació de UIC Barcelona. Unes “claus per anar per la vida sense ser un Superman”, deia. “Dedicació; passió per les coses que feu, les que siguin; adaptació: davant, darrere o a on sigui…, que hi ha edats per jugar-se-la i vosaltres teniu l’edat perfecta per fer-ho; sentir-se lliure i tenir creativitat. Com deia la meva mare: si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit”.
© 2024 Universitat Internacional de Catalunya