Què ha suposat la mascareta per a les persones, com ens ha transformat?

Per a molta gent ha estat la demostració de què, fins i tot allò més inversemblant, com era anar pel carrer amb mascareta, és possible. Ha suposat un avís bastant notori. Ara és més difícil dir amb seguretat que en el futur no viurem fins i tot situacions més extremes. La mascareta ha estat, per dir-ho així, el rostre visible de la distòpia.

Ens ha fet perdre la identitat el fet de dur la mascareta?

La identitat de la persona no es veu afectada, de manera profunda, pel fet de dur mascareta o no dur-ne, però no hi ha cap dubte que un aspecte important de l’ésser humà, com és l’expressió de la seva identitat a través del rostre i de la paraula, s’ha vist modificada, potser fins i tot dificultada. Hem hagut de superar un obstacle que abans no trobàvem, almenys en la nostra cultura, en la nostra comunicació interpersonal. Els éssers humans, dotats de gran plasticitat en el comportament, podem reformular les expressions i els codis de relació, però costa un esforç considerable fer-ho amb èxit.

Com ens ha afectat a la relació amb els altres?

En el joc de proximitat i distància, característic de les relacions humanes, ha potenciant encara més una distància interpersonal que ja existeix. Al metro, per exemple, els rostres acostumen a ser relativament inexpressius, perquè no volem atreure les mirades dels desconeguts. Això implica dur una mascareta d’inexpressivitat invisible. La mascareta física ha facilitat una mica més aquesta distància que a vegades volem posar entre nosaltres i aquells que pertanyen a un cercle de relacions aliè al nostre.

Per què creus que molta gent ha decidit continuar portant mascareta a l’exterior tot i que ja no és obligatori? Hi ha alguna explicació que vagi més enllà de la por de contagiar-se?

Em sembla que es tracta de la dinàmica típica de l’adquisició d’un hàbit, d’una conducta habitual. De la mateixa manera que costa un temps habituar-se a un nou estil de conducta, també, a l’inrevés, es necessita un temps per deshabituar-se’n. Per tant, encara necessitem una mica de temps per acostumar-nos a aquest signe d’alliberament.

Creus que hi ha gent que se sent còmoda sense mostrar el rostre? Per què?

L’expressió corporal implica sempre una certa ambigüitat: per una banda, ens permet manifestar-nos i aparèixer davant dels altres; per altra banda, ens exposa a la seva mirada, ens fa vulnerables. Manifestació i exposició són dues cares de la mateixa moneda. Per aquest motiu, algunes persones poden haver-se sentit menys exposades i més protegides darrere de la mascareta. 

Com és?

La contínua exposició a la mirada dels altres a vegades implica un cert desgast, un cert cansament d’haver de mantenir la pròpia imatge en un món social en què patim una certa hipertròfia d’allò visual. Potser la mascareta, tot i dificultar la comunicació, ens ha permès relaxar-nos una mica més, quan no ens interessava mantenir una comunicació de certa intensitat amb una altra persona.

I pel que fa a la distància social, quan la situació es normalitzi del tot, creus que s’acabarà o a la gent ja li va bé mantenir-la?

La situació que hem viscut ens ha fet prendre consciència de la gran proximitat física a la qual estàvem acostumats en les nostres relacions socials. Ara, copsem aquesta proximitat, que abans ens passava inadvertida, perquè lamentablement hem après a sentir-la com si fos una possible amenaça. No hi ha cap dubte que la distància interpersonal en el tracte i en la comunicació es veu modulada culturalment: hi ha les “cultures del contacte” (com els llatins, per exemple) i les “cultures del no-contacte” (com els anglosaxons). Com he comentat abans, ens caldrà un temps per tornar als vells hàbits, però no crec que hi hagi una modificació rellevant del nostre comportament habitual si no persisteix l’amenaça i la por del contagi desapareix.

Ens ha canviat en alguna cosa la pandèmia? N’aprendrem alguna cosa com a persones i com a societat?

Se’ns ha ofert una possibilitat per aprendre, per prendre nota de la nostra vulnerabilitat, de la nostra interdependència, de la necessitat de connectar i respectar més la natura en tots els seus aspectes, també en el nostre cos. Comprensiblement, experimentem un gran desig de tornar a viure com abans, però abans de lliurar-nos cegament al ritme trepidant de la nostra vida tal com ja la coneixíem, hauríem d’intentar meditar pausadament sobre tot el que hem viscut. Res no és indiferent.