En la intervenció, el professor Escribano, durant la ponència titulada “Fragilitat i creativitat: el desfer-se i refer-se del món”, va assegurar que la discapacitat i la creativitat “lluny d’estar separades estan més unides del que podria semblar”.

Escribano va detallar que en la discapacitat, en tant que es pot viure com un obstacle en l’accés al món, “s’exigeix essencialment que es dugui a terme una tasca imaginativa i creativa per solucionar d’alguna manera tots aquests límits”. Atès que les persones amb discapacitat “sembla que no poden dur a terme de manera espontània la seva relació amb el món, precisament hi ha una exigència de creativitat i imaginació per superar aquestes barreres”.

El professor va posar com a exemple la incorporació de persones amb discapacitats físiques o psíquiques en la dansa integrada: “El que s’ha aconseguit no és només integrar o incloure persones que també estarien excloses del treball artístic, sinó ensenyar-nos a tots a veure les capacitats de les persones presumptament discapacitades. Ensenyar-nos com la bellesa i la discapacitat no són excloents i, d’alguna manera, fer visibles les capacitats invisibles de persones que en principi es podrien etiquetar en un grup de persones que no pertanyen al món de les capacitats expressives.”

Així mateix, el ponent va destacar que les situacions doloroses que impliquen una limitació i una discapacitat “conviden a fer una transformació del món”. En canvi, va afirmar, “les situacions de benestar, plaer o funcionament perfecte no conviden a canviar res”.

A tall de reflexió final, Xavier Escribano va llançar la pregunta següent: “Qui no té alguna limitació o alguna discapacitat o és fràgil i vulnerable en algun sentit? Les persones que tenen alguna discapacitat han passat molt temps lluitant contra dificultats i, per això, poden convertir-se en veritables mestres d’humanitat i en veritables mestres de com superar la vulnerabilitat o fragilitat que tots, com a humans, tenim.”