El camí ens ha portat a Betlem!
   Xiscla l'alegria nova!
   Com hem vingut? No ho sabem!
   Tampoc sabem si ho mereixem,
   però som al davant de la cova!
   Hem seguit els pastors dins la nit crua?
   Tenim l’ull esgarrinxat
   per l’estrella? Tenim l’ànima nua
   de tota veritat?...
   Ai, no és pas hora de confessió
   que escorcolli la sang impia!
   És l’hora del xisclet de l’alegria,
   o, si voleu, és l’hora del perdó,
   de l’oblit de la carn i la cançó
   dintre la llum de l’establia;
   perquè som criatures mortals,
   i si hem caigut tres cops al dia,
   i si hem jurat en fals,
   ecara ens queda al fons del fons
   l'entendriment per a aquesta hora;
   no estan cremats tots els racons!
   Encara hi ha un nervi que riu
   i el llavi esquerp es fa més viu
   mentre el rampell del mal recula
   i en mig la palla flamejant
   l'alè del bou i de la mula
   humitegen la pell de l'Infant!
   El llavi esquerp, i el crit i el plor
   no han oblidat nostra cançó,
   que tot ho aviva i tot ho aclara,
   i es va sentint el tendre so
   de fa mil anys, de sempre i d'ara...
   aquest so tan tan humil, tan de debò:
   “Què li darem an el Noi de la Mare,
   què li darem que li sàpiga bo!...”
   És l'alegria, la gran alegria
   de veure que encara tenim per consol,
   la galta freda del Noi que somnia
   i el ritme d'aquesta cançó de bressol!
   És l'alegria de veure com passa
   l trista sentència del full consumit;
   de veure que no es desglaça
   el que és només eixarreït;
   i tot allò que ho engoleix la barcassa
   que mena l'oblit!
   De veure que aquesta llampant caravana
   on ploren i riuen cent mil vanitats,
   de tant que demana,
   no troba paraula pels llavis pintats!
   De veure que hem anat adelerats
   i que amb les ungles hem tocat l'arrel
   de tots el pecats daurats
   i el baf de les roses vives,
   i només havem sentit
   una mica més de fel
   al voltant de les genives
   i en el fons del fons del pit!

   És l'alegria, la gran alegria
   de poder escanyar amb les mans
   l'horrible sornegueria
   de tots els respectes humans!
   De sentir aquest xiscle nou
   de llengua de criatures,
   de ser igual que la mula i el bou,
   de ser de fang com les figures
   que no es mouen ni se'n van,
   ni els importa res de fora,
   perquè tenen al davant
   las pell nua d'un infant
   que plora!

   L'alegria de pensar serenament
   que de tot el bagatge de la vida,
   de tot l'orgull passat i present
   no hi ha res que ens crida;
   no hi ha res que ens apagui la set,
   ni ens ompli la mirada,
   no hi ha res que ens escalfi aquest gran fred
   de l'ànima descarnada,
   i només aquesta mica
   de cançó, aquesta musica
   d'una Verge i un Infant
   i un Fuster que la contempla,
   té la força enlluernant
   que no té tot l'or del temple;
   té un sentit tebi i pregon,
   que no te cap veu inflada,
   ni cap ciència del món
   ni cap mirtra encarcarada!

   I aquesta cançó només,
   estranya, anònima, lliure,
   s'enganxa al llavi, després
   de tant dubtar i tant somriure;
   i ens dóna un deliri foll,
   i sentim el cor com salta,
   i ens fa doblegar el genoll,
   i ens humiteja la galta.
   I sense saber per què
   aquest plor viu i serè
   tot l'esperit ens amara
   i anem reprenent el to
   de fa mil anys, de sempre i d'ara:
   “Què li darem an el Noi de la Mare,
   què li darem que li sàpiga bo!..."

   En quin llavi de dona seria,
   en quin lloc de muntanya o del pla
   aquesta tonada floria?
   Quina fou la primera que es trobà
   amb la blanca melodia
   com una oreneta caçada amb la mà,
   sense esquerperia?
   Quina dona del meu país,
   amb aire amorós i enyoradís,
   vestida de sarja i esclop,
   però amb una veu molt clara
   va cantar per primer cop
   la cançó del Noi de la Mare?
   Jo em penso que era de feixes foranes,
   d’aquelles que van dur 1 arada al puny,
   avesada a sentir les campanes
   una mica de Iluny;
   avesada a sentir el cop que pega
   la destral que esmussa el fil;
   i el cucut llaminer, que gemega
   la segona quinzena d’abril.
   Una planta de bona figura,
   i una cabellera sense desgavell;
   i a la pell de la galta la pintura
   del préssec novell.
   Tres passades de verd de fageda
   li mantenien un to d’aigua als ulls.
   Per les coses dels altres muda i freda,
   gens envejosa dels graners curulls!
   I aquesta dona del meu país,
   sense cap esverament,
   va trencar el seu viure gris
   amb les estrelles d’un infantament...
   I es va lliurar del pes
   i va tenir el seu fill, sens cridar massa,
   com les ovelles que no saben res
   d’aquell misteri tan estrany que els passa.
   I estava tan contenta del fill seu,
   que per fer-lo somriure crida i malda,
   i com si contemplés el fill de Déu
   se'l mirava adormit a la falda.
   I mentre que sospira, violenta,
   per la finestra, guarnida de gel,
   va entrar una mena d’alosa lluenta
   que deuria venir del fons del cel.
   I la dona guaità com fugia
   la visió estranya, de pressa i corrents,
   i va sentir una gran rampell d’alegria
   que li cremà la blancor de les dents.
   I es va sentir la llengua baladrera
   de flautes, de ferrets i cascavells,
   com si tingués al pit una pomera
   amb totes les branques guarnides d'ocells.
   I del desig de muica fent tria,
   perquè té ganes de dir la millor,
   tot bolcant a l'infant que dormia,
   li deuria sortir aquesta cançó:
   "Què li darem an el Noi de la Mare,
   què li darem que li sàpiga bo?..."
   I mentre deia les dolces paraules,
   la cançó anava escampant-se pel món.
   La van aprendre les fulles de menta,
   i va enganxar-se al bec dels falciots,
   al campanar les campanes movien
   poc a poquet, el batall tremolós:
   "Què li darem an el Noi de la Mare?"
   Els grills somiquen damunt del rostoll,
   i les aranyes, quan filen, la canten,
   i les abelles brunzint sota el sol.
   Totes les dones amb fills a la falda,
   totes les dones la saben de cor!
   Va caminant i baixant la muntanya,
   la cançó arriba a la platja i al moll:
   "Què li darem an el Noi de la Mare?... "
   canta la vela, que empeny el xaloc,
   i el card que cruix í l'arjau que grinyola,
   i el fum de pipa que engega el patró.
   Quan ve Nadal, la cançó del miracle
   fa que tremoli l'esquena dels llops.
   Fins els qui cremen i roben i maten,
   si de menuts l'han sentida algun cop,
   la volen dir i se'ls encalla la llengua,
   la volen dir i els escanya la por!

   Quan ve Nadal, la cançó del miracle
   amb el pessebre de molsa i arboç,
   ens fa pensar en unes ganes molt vives,
   ens fa pensar en un desig de debò,
   de donar coses al Noi de la Mare,
   coses que vinguin de dintre del cor,
   perquè si és llum i misteri que espanta,
   perquè si aguanta la bola del món,
   té la carn nua ajaguda a la palla
   i té les galtes mullades de plor,
   i vol sentir-nos molt més a la vora,
   ben acostats al voltant dels pastors,
   i vol sentir a la pell les nostres ànimes
   com l'alè de la mula i el bou!