Luis Palacios és doctor en Arquitectura per la Universitat Politècnica de Madrid, soci del despatx d’arquitectes Arenas Basabe Palacios i professor convidat de UIC Barcelona School of Architecture. Es va formar com a arquitecte a Rotterdam, com a investigador a Berlín i com a professor a Ahmedabad, l’Índia.

Quin és el principal repte que afronten les ciutats o els barris?

El principal repte és crear ciutats més democràtiques. Estem acostumats que només els grans agents tinguin decisió en la producció dels nous barris: entitats públiques i grans inversors privats. Tanmateix, és necessari obrir la producció de la ciutat a diferents agents: petits promotors, cooperatives, o la veu dels ciutadans també han de tenir representació.

Tots ells coordinats per un equip de tècnics multidisciplinaris que no només siguin arquitectes o urbanistes, sinó sociòlegs, experts en mobilitat, energia, economia; totes aquelles disciplines que estan lligades a la producció de la ciutat.

Si ho aconseguim, podrem fer processos d’urbanisme col·laboratius en què tots aquests agents estiguin inclosos amb veu i vot en la producció de la ciutat contemporània.

Quin paper juga l’arquitecte?

L’arquitecte ha de jugar un rol de coordinador, de director d’orquestra a la taula de negociació. Els arquitectes no sabem molt de res, però sí una mica de moltes disciplines, els seus requisits i demandes. Podem entendre les necessitats econòmiques que pugui tenir el promotor privat, així com les socials de la ciutadania, les polítiques de l’ajuntament, i les condicions tècniques per comunicar-nos amb els equips d’experts multidisciplinaris.

Els arquitectes podem guiar la negociació entre aquests agents que de vegades tenen posicions extremes, fins i tot contràries, del que és la ciutat contemporània. Podem ser un àrbitre qualificat capaç d’entendre totes les parts amb l’objectiu de fer un urbanisme més democràtic. Hem tingut la possibilitat de participar en diverses taules de negociació durant la darrera dècada a ciutats del centre d’Europa.

Em podria donar un exemple de ciutat o barri democràtic?

Crec que l’exemple que més bé representa aquesta alternativa d’urbanisme davant del convencional que coneixem a les ciutats del nostre país seria el model vienès. Nosaltres, en els darrers 15 anys, hem tingut la possibilitat de participar en aquest tipus de processos de planejament col·laboratiu amb el disseny i la construcció de dos barris a Viena.

El vienès és un exemple de com cal definir un model urbà, en el qual tots els agents polítics, fins i tot els diferents partits, opinen i acorden quina és la visió de la ciutat per als propers 20 anys. És un programa que anomenen Step 05, i ara es presentarà el Step 25. Segons la direcció acordada, es procedeix a dissenyar parts d’aquesta ciutat a través del planejament col·laboratiu en taules de negociació amb tots els agents implicats. Així doncs, crec que si mirem el model vienès com a alternativa al convencional, podem aprendre i importar-lo a les nostres ciutats.

Quin és el paper de la universitat?

Crec que el paper de la universitat ha d’estar molt vinculat amb el món professional. Aquesta relació entre el professor i investigador i l’arquitecte professional és necessària per a la formació dels nostres estudiants.

Tot el coneixement que hem pogut aprendre sobre l’urbanisme col·laboratiu l’hem portat a l’àmbit docent a través de simulacres acadèmics. Intentem ensenyar a l’alumne que altres formes de produir ciutat són possibles.

Demà seran aquests estudiants els arquitectes que dissenyaran ciutats, però alguns participaran en la promoció privada i d’altres, com a representants de l’entitat pública. Si aconseguim ara transmetre aquesta alternativa a la producció convencional de la ciutat, estic convençut que es podrà implementar en els propers anys.