Óscar Sueiro és realitzador autònom, professor, crític de cinema i assagista per a l’editorial Dilatando Mentes. Més enllà d’això, treballa en projectes personals orientats a la passió pels curtmetratges de ficció i el cinema documental. MaQKina: Historia de una subcultura és el seu darrer treball: una reivindicació musical, emocional i sociològica a través del gènere de la música màquina; partint des de les arrels en els primers moviments sorgits a València, fins a la seva arribada a Catalunya, entrats els anys 90. El documental explora com un gènere musical es va convertir en un autèntic moviment de masses, un enorme negoci i una subcultura juvenil urbana i obrera, fins al punt d’arribar a ser una amenaça als ulls de les autoritats. Tot aquell estigma que es va generar al voltant d’aquella cultura va començar a suscitar preguntes sobre la qualitat musical i com de perjudicials podrien ser aquells ambients.

On queda la figura del músic en un gènere com aquest?

Molts diuen, com diem al documental, que no hi havia una figura de músic com a tal, però recordem que els DJ de la música màquina havien de punxar amb vinils, de vegades, fins i tot amb tres vinils alhora.

Per què creus que es va generar aquest estigma social al voltant del gènere?

És normal que sorgeixi aquest estigma i, de fet, és cert que hi havia gent en aquest àmbit que era creadora de problemes. Ells van ser els causants de l’estigma i, lamentablement, aquesta va ser la imatge que va romandre davant del públic extern. Malgrat tot, aquesta no era la realitat dels que només ens volíem divertir. Per més inri, els mitjans de comunicació van sortir amb aires de premsa groga, exagerat i multiplicat, com ja va passar amb la ruta de València. És així com es va construir l’estigma, fruit de la massificació del públic. És per això, i pels mals ambients de què es va anar envoltant aquesta música que, als que ens agradava el gènere i hi anàvem a ballar i passar-ho bé, vam deixar d’anar-hi i vam buscar altres ambients.

Quina importància tenia aquella música per al públic?

Per explicar-ho cal un context previ; hi havia una forta crisi a causa de la desocupació i la gent que tenia problemes anava a les festes per oblidar-se de tot i saltar i ballar al so de la música. Això té un valor increïble, deixar-ho tot enrere i concentrar-te en la felicitat generada per la serotonina. Aquest sentiment és el que hem volgut expressar en el documental.

Com va sorgir la idea de crear MaQKina?

Aquest projecte el vam començar fa tres anys, malgrat que feia molt de temps que tenia la idea al cap. Li vam afegir aquest subtítol perquè es comprengués una mica més bé que es tractava d’un documental sociomusical. No només ens vam centrar en la música màquina en si, sinó en tot allò que va significar per a aquesta ciutat i la generació que ho va viure. Volíem mostrar com el gènere musical va passar a ser una moda de masses.

I per què la K?

Hem volgut fer aquest joc de paraules, o de lletres, més ben dit, per motiu d’història. Quan va començar la música màquina i se la va anomenar així, s’escrivia amb “Q”. Aleshores era una barreja de música dance, new beat… No va ser fins que es va començar a fer una producció autòctona catalana, que s’hi va afegir la “K” de “catalanitat”. Es va començar a fer servir com una eina de màrqueting. Com que era un nou so, particular de la música catalana, se li va concedir aquesta diferenciació. Hem volgut jugar amb aquesta evolució dins del títol del documental.

Com ha estat el procés de creació del documental?

La producció d’un documental sempre comporta una certa complexitat i molta feina, esforç, dedicació i, sobretot, moltes hores. En un projecte d’aquestes magnituds, aquest ha estat un dels nostres reptes més grans, bregar amb les 25 hores d’entrevistes que hem realitzat per al documental. En el fons hem reduït 40 anys d’història en un metratge de 85 minuts. Realitzar aquesta síntesi amb un ordre i un sentit perquè el públic entengui tot allò que volem explicar en l’àmbit musical, social, polític… és el que realment ens ha suposat un repte.

Com t’enfrontes a una càrrega tan alta de contingut per desenvolupar?

Una persona sola no pot emprendre un projecte com aquest. Per sort, em vaig ajuntar amb Alex Salgado, que ja tenia experiència en el cinema documental amb Ciudadano FG: Baila o muere. Vaig tenir d’aliat també Daniel Bosch. Junts som els tres pilars que han sustentat el projecte. La conclusió que trec és que el repte, per gran que sigui, es converteix en aprenentatge a través del treball en equip. Ha estat tot un plaer conèixer tots aquests artistes que admirava des de jove. Ha estat molt divertit parlar amb ells i que ens expliquin la història de primera mà.

Què suposa presentar el documental a l’In-Edit Festival?

Jo soc molt cinèfil i, per tant, seguidor de l’In-Edit des de fa molt de temps. Aquí es presenten documentals de tots els gèneres musicals: punk, hip-hop… Fa anys que tenia la idea del documental i també tenia al cap la possibilitat de poder presentar-lo aquí. L’In-Edit és el festival de cinema documental musical més important del món. Tot i que aquest gènere cinematogràfic tingui un públic molt cinèfil, s’està fent molt popular i la gent fa anys que hi va en massa. És un luxe increïble tenir un festival d’aquesta envergadura a Barcelona. Com a autor d’un documental musical, la meta més alta, el lloc òptim al món per estrenar el documental era l’In-Edit.

Quin és el missatge que voleu transmetre al públic?

Amb el documental pretenem expressar una cosa que transcendeix del que és musical i abasta temes més relacionats amb la societat, el moviment cultural i fins i tot la política. Busquem transmetre el missatge de desfer-nos dels prejudicis que ens envolten ara mateix. Tal com passa amb gèneres urbans com el trap o el reggaeton, hem de deixar de banda els estigmes i les connotacions que els envolten per valorar-ne l’experiència musical. Al final, la música màquina va acabar convertint-se en una cosa familiar, familiars d’amics i amics que eren família.