Solano va començar la conferència amb un “Hola Barcelona!”, dirigit als estudiants de l’ESARQ, als Alumni, i als convidats i estudiants d’altres escoles que, juntament amb la dedicatòria personal a Pau Gironès, fill de l’arquitecte català Toni Gironès, convidat a fila zero, van fer que la resta del col·loqui tingués un to proper i distès.

El convidat va començar explicant, a través de la seva obra construïda en maó, la filosofia que mou la seva obra arquitectònica: la recerca contínua sobre el material emprat per utilitzar-lo com a material únic tant estructural c omformal, i de la manera més econòmica possible (és a dir, utilitzant el mínim material).

A continuació, va parlar de les investigacions que duu a terme a les universitats en què col·labora, on fa workshops sobre la reforestació dels boscos a Paraguai –investiga la quantitat d’oxigen necessària per a la comunitat i com produir-lo–. Va insistir en la importància que té la intel·ligència com a vincle entre els éssers humans i la capacitat d’aquests de pensar per sobre del coneixement. D’altra banda, a Harvard investiga sobre temes relacionats amb la robòtica i la capacitat dels fongs per calcificar la sorra.

Va continuar mostrant l’evolució dels seus treballs en maó, passant d’estructures bidimensionals a estereoestructures ceràmiques, seguint els ensenyaments de l'enginyer mexicà Heberto Castillo.

Per acabar d’enllaçar els continguts de tota la conferència, l’arquitecte paraguaià va mostrar el projecte de la tomba del seu pare, un projecte simbòlic i transcendent: un espai quadrat configurat per quatre bigues flotants que, revestides per miralls, repeteixen el seu entorn infinitament. Per Solano és un lloc on s’entén que hi ha existències simultànies. En paraules seves: “Allò que es repeteix perdura, i el que perdura és etern, i com que és etern és sagrat; per això, menjar milanesa a casa de la meva mare els dissabtes és sagrat”.

Durant el torn de preguntes, els convidats a fila zero, –Toni Gironés, Ramon Bosch i David Lorente– van destacar la capacitat de l’obra de Solano per transformar el seu entorn . El convidat va contestar que això ho entén com un compromís vocacional per exercir l’arquitectura: “el mínim humà és dos. Sóc humà, no tinc capacitat de transformació, de manera que transformo el medi que ens envolta. Si ho fem bé la nostra vida progressa. Jo estic bé si l’altre també ho està”.